L’any 171 aC arriba a Roma una delegació procedent d’Hispània per protestar contra els abusos d’autoritat i la cobdícia dels governadors romans, advertint que els enemics de Roma eren millor tractats que els seus aliats. El Senat va escoltar i nomenà alguns representants per defensar els interessos dels afectats, un fet en la línia de rectificar les injustícies comeses, que no reeixirà, perquè no es reforma l’arbitrarietat dels sistema de govern instaurat per Roma: inflexibilitat, prepotència, ús indiscriminat de la força, governadors nefastos i una gran manca de sensibilitat per definir les línies i pautes de política exterior que continuaran marcant les relacions entre Roma i Hispània. La història d’aquest període escrita per Livi s’ha perdut i ens hem de guiar per Polibi i Apià en el període de la segona meitat del segle II aC, caracteritzada per la tenacitat de les tribus hispanes contra els intents de sotmetre-les i la violència extrema de Roma. Polibi descriu aquesta guerra com la «guerra de foc»: «La confrontació dels romans contra els hispans és dita la guerra de foc. La seva naturalesa fou extraordinària, per la continuïtat dels combats. Les guerres a Grècia o Àsia foren decidides amb una batalla, algun cop dos; i les mateixes batalles eren decidides en un moment concret. En aquesta guerra de foc va succeir el contrari. La major part de les lluites finalitzaren de nit. Els soldats mostraren una extrema combativitat, resistint-se a retirar-se i renovant la lluita. Tampoc l’hivern aconseguia suspendre la guerra i les inacabables batalles. Si algú vol imaginar una guerra de foc, que pensi en aquesta guerra a Hispània». El perquè de l’interès de Roma en aquestes guerres d’expansió el trobem en l’existència de grups de senadors amb ambicions de seguir tenint possibilitats de nous triomfs i botins de guerra. I Hispània va donar moltes ocasions i motivacions per venjar les agressions rebudes. L’any 154 aC, els lusitans comandats per Púnic ataquen i espolien les finques d’Hispània Ulterior, i arriben fins a la Mediterrània. Els pretors Mani Mamili i Luci Calpurni Pisó intenten tallar-los el pas, però pateixen greus pèrdues. En altre enfrontament, Luci Mummi aconsegueix inicialment fer retrocedir els lusitans, però més tard les legions son emboscades i massacrats la major part dels legionaris. Un altre episodi d’enfrontaments té lloc a Segeda (prop de Belmonte), a la Celtibèrica.Aquesta ciutat, aliada de Roma, volia estendre la seva zona de dominis, però va xocar amb la política d’intransigència practicada pel Senat romà, que declara que d’acord amb el tractat signat amb Grac, no solament no podien fundar noves ciutats (els hispans) sinó tampoc ampliar les fortificacions de les ja existents. La delegació de segetans enviada a Roma es troba amb una dura posició del Senat, que els acaba declarant la guerra, un fet desmesurat en relació amb la importància dels temes tractats. Quint Fulvi Nobilior és nomenat cònsol de la Hispània Citerior, on era Segeda, i se li encarreguen les operacions militars, proporcionant-li un gran exèrcit de 30.000 homes. En veure el potent exèrcit de Nobilior, els segetans se senten incapaços de fer-li front, donat que l’ampliació de les muralles estava encara sense acabar. Abandonen la ciutat i s’alien amb els numantins, ciutat principal dels arevacs, altra tribu celtibera. Nobilior s’interna en aquesta zona i els celtibers li preparen una emboscada, en la que moren més de sis mil legionaris, però la nefasta organització dels hispans permet Nobilior reorganitzar-se i enviar la cavalleria, que fa estralls i mata inclús el cap dels hispans. Els hispans es retiren a Numància i reben reforços d’altres ciutats com Nertobriga (Calatorao) i Ocilis (Medinaceli). Nobilior, envalentit pel recent èxit, s’acosta a la ciutat i ataca sense preàmbuls amb mal resultat, ja que són incapaços de prendre-la. El primer enfrontament Numància-Roma va ser de victòria per a Numància i Nobilior va haver de passar el comandament al seu successor sense haver aconseguit la glòria esperada. Marc Claudi Marcel pren el relleu, aportant vuit mil infants i cinc-cents genets. Marcel actua diferent que Nobilior i alterna coerció amb diplomàcia i persuasió, i aconsegueix que les tribus acceptin negociar i deposin les armes. Així doncs, la situació sembla de nou controlada per als interessos de Roma. Però no compten amb els interessos del Senat, la facció més bel·ligerant del qual impedeix que s’arribi a un acord pacífic, argumentant que si no es produïa la rendició incondicional, era un deshonor intolerable. La delegació d’hispans enviada a Roma és enganyada; els senadors diuen als emissaris que tornin a Hispània, on rebran instruccions de Marcel concretant les clàusules de l’acord. Alhora, ordenen a Marcel que reprengui les operacions militars interrompudes durant les negociacions. Explica Pedro Barceló: «l’actitud de la facció dura de la classe dirigent de Roma, deslleial, egocèntrica i partidista, portarà en els anys següents a una exhibició de prepotència i brutalitat sense precedents. En un any, ciutats emblemàtiques com Corint i Cartago són conquerides, saquejades bàrbarament, arrasades i esborrades del mapa. Les legions s’acarnissen amb els enemics, obviant qualsevol norma i equitat. Mentrestant, Marcel incentiva la fundació d’una nova ciutat, Corduba (Córdoba), que gràcies a la riquesa de l’entorn, arribarà a ser la ciutat més important i capital de la Bètica. L’any 151 aC Marcel posa setge a Numància amb una gran dispositiu i exèrcit. En veure-ho, el numantins i aliats, coneixedors que Marcel és prudent, demanen la pau, que és acceptada pel cònsol amb les mateixes condicions que Grac havia pactat, si accepten la rendició (deditio). Una pau que durarà fins al 143 aC, any en què es produeix la rebel·lió de Viriat. En el relleu de l’any 151 aC al consolat, arriba a Hispània Luci Licini Lucul, amb Celtibèria pacificada. Però l’ambició d’aquest nou cònsol el du a atacar les tribus dels vacceus, vetons i lusitans, conquereix la ciutat de Cauca (Coca, Segòvia), rep ostatges com a garantia i un tribut de cent talents de plata. Deixa una guarnició dins la ciutat i, faltant a la seva paraula, els ordena atacar la població, acció que produeix una terrible massacre i devastació de la ciutat. En canvi, a Intercatia (Villalpandio) i Pallantia (Palencia), la resistència fa fracassar els assalts de les legions. A Intercatia es produeix un duel singular entre un enorme guerrer celtiber i un jove oficial, Escipió Emilià, futur conqueridor de Cartago i de Numància, duel que conclou amb victòria d’Escipió, que rep la Corona Mural.

Hem llegit barbaritats dels legionaris i els seus comandaments, actes que el següent cònsol, Servi Sulpici Galba, es va encarregar de superar amb crueltat i perfídia enfront dels lusitans. L’any 150 aC, Galba avança i travessa el Tajo cap al nord i derrota les tribus que se li oposen, que demanen la pau. Galba s’avé a negociar, rep les explicacions dels lusitans i les accepta aparentment, prometent proporcionar terres de cultiu que cobreixin les seves necessitats futures. «El que succeeix allà passarà als anals com la més pèrfida actuació d’un representant de Roma». Un cop acordades la pau i les condicions, Galba ordena desarmar els lusitans, els separa en tres llocs diferents i ordena un brutal atac i massacre. Els que varen sobreviure foren deportats i venuts com a esclaus. El que va fer Galba va provocar reaccions a Roma i en tornar-hi, fou jutjat. Inclús Marc Porci Cató s’hi va posicionar en contra, però Galba era immensament ric i bon orador, i la riquesa és enemiga de la justícia, en forma de suborns i influències. I va ser declarat innocent...