He buscat a la llibreria de casa un llibre sense saber molt bé què em venia de gust llegir. He triat el volum primer de les obres completes de Stefan Zweig, una edició publicada per l’editorial Joventut, el 10 d’agost de 1955, a Barcelona; és per tant una vella edició. He començat a llegir, cosa rara en mi, l’estudi crític signat per Carles Soldevila, un periodista, escriptor, poeta i dramaturg mort el 1967, per la qual cosa el text signat per ell està escrit entre línies, que era com s’escrivia llavors per evitar les tisores del censor. Les primeres paraules de l’estudi estan dedicades a centrar el temps que li va tocar viure a Stefan Zweig i el que aquest període de la història va pesar en els homes i dones que el van viure.

El segle passat va ser un temps en el qual les guerres van marcar el seu esdevenir. La guerra entre 1914 i 1918, la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial, va canviar el món. Les fronteres d’aquella Europa s’havien configurat pel Tractat de París de 1814 i el Congrés de Viena d’aquell mateix any. Es pretenia mantenir un equilibri a Europa. No es va aconseguir. Les revolucions liberals de 1820, 1830 i 1848 van donar origen a canvis fronterers i a nacions com Bèlgica o Grècia, canvis de fronteres que van afeblir els imperis otomà i austrohongarès i van ajudar la unificació alemanya i italiana. Quan va començar la guerra el 1914, el mapa polític d’Europa aniria canviant. S’enfrontaven, d’un costat, les grans potències tradicionals: el Regne Unit, França i Rússia, que volien mantenir l’ordre establert al Congrés de Viena. L’altra part estava formada per les antigues potències plurinacionals compostes pels imperis austrohongarès i otomà afeblits per les pèrdues territorials que havien tingut. A aquest bloc s’hi van unir les noves potències recentment unificades. El joc d’aliances va consistir, per tant, en un enfrontament entre les potències tradicionals, que es van agrupar sota l’epígraf de l’Entente Cordiale, contra les potències en declivi agrupades sota el nom de la Triple Aliança. Aquella cruel guerra va acabar amb el Tractat de Versalles, que no va satisfer a ningú i va ser el germen de la Segona Guerra Mundial.

El 1918 el mapa d’Europa va canviar per complet: França va recuperar Alsàcia i Lorena; Itàlia es va quedar amb el Tirol meridional; Polònia va renéixer a costa de territori austríac, rus i alemany; Romania es va annexionar bona part del territori hongarès; Sèrbia es va quedar amb bona part del territori austrohongarès i Montenegro, la qual cosa donaria lloc a Iugoslàvia; Grècia es va annexionar el sud de Bulgària i parts de Turquia; Àustria i Hongria es van separar; va néixer Txecoslovàquia i una sèrie de noves repúbliques a l’antic imperi rus que acabarien annexionades a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), amb l’excepció de Finlàndia. Va acabar la Primera Guerra Mundial amb el moviment de fronteres a Europa? La resposta és no. Durant la Segona Guerra Mundial es van modificar les fronteres d’Alemanya, Polònia i l’URSS. I, amb la caiguda del mur de Berlín les fronteres van tornar a modificar-se: es va descompondre l’URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia, en aquest últim cas es va fer sense cap violència, cosa que no va passar amb Iugoslàvia ni amb la Unió Soviètica. Una fita important d’aquest canvi de fronteres de 1989 va ser la reunificació d’Alemanya.

En aquests dies vivim la invasió russa d’Ucraïna i, comprovant els antecedents històrics, aquesta guerra no anuncia res de bo. La història no sembla ensenyar absolutament res als dirigents d’aquest món, ni als pobles que assistim passivament als esdeveniments sense mobilitzar-nos per la pau amb un No a la guerra. No a la guerra a Ucraïna ni als 61 conflictes armats actuals.

A vegades, l’abstracció del pensament, em porta a preguntar-me si la Terra sap que els humans la dividim en nacions, si Gaia, aquest ésser viu, entén la violència i la destrucció que l’ésser humà provoca als ecosistemes: ho fa per desconeixement o per ser intrínsecament un depredador sense consciència?

Les dues guerres mundials del segle passat van ser guerres en les quals la humanitat va descendir als inferns de l’horror, de la fam, de la crueltat sense limits, de la persecució genocida, de la desesperança més absoluta. El terror de la Segona Guerra Mundial no té comparació en la història humana, ni la Revolució Francesa ni les guerres napoleòniques van aconseguir tanta crueltat.

Permetin-me transcriure part de l’estudi crític de Carles Soldevila pel que fa a aquesta crueltat: «L’àrea en què va regnar la guillotina va ser notablement més estreta que la dominada per la txeca. La deessa Raó que per breus instants va passejar pels carrers de París no té res a veure amb el materialisme sistemàtic que van implantar els soviets en el seu immens territori i en el dels països adjacents. Les reaccions absolutistes que van tractar a França, Alemanya o a Espanya d’esborrar la petjada jacobina no són equiparables en els seus pitjors excessos a la vasta, profunda i diabòlica empresa de Hitler».

Els genocidis no es van extingir al final de la Segona Guerra Mundial; van continuar cometent-se a Cambodja, a Ruanda, a Bòsnia i en altres llocs, com el mateix Israel.

En què ens afecta personalment totes i cadascuna de les 62 guerres actuals? Ens afecten les conseqüències de les dues guerres mundials del segle passat? Ens afecten les seqüeles de la Guerra Civil a Espanya?

La meva resposta immediata és que molt, que la guerra marca les nostres vides. Però, com soc conscient que la meva opinió ha de sustentar-se en alguna cosa més que una enumeració històrica, ho faré exposant el que vaig aprendre dels meus avis i pares, perquè ells sí que van viure condicionats per les guerres, igual que jo em sento oprimit per tots i cadascun dels conflictes bèl·lics actuals.

La meva àvia materna va néixer el 1898, l’any que Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines. Tenia 22 anys quan va començar la guerra del Rif al Marroc i set anys després, quan va acabar, era mare de quatre fills, entre ells la meva mare. La meva mare va néixer un any abans que acabés la segona guerra del Rif i tenia deu anys quan va començar la Guerra Civil. La meva àvia, durant la seva vida, va viure quatre guerres, dues d’elles mundials. La meva mare, la incivil d’Espanya i la Segona Guerra Mundial, això per no esmentar les altres guerres menors, per a nosaltres, no per a coreans, vietnamites, congolesos, moçambiquesos, angolesos i molts altres pobles.

En què m’han afectat les seves guerres?

Vaig néixer i vaig créixer en una Espanya sota un règim dictatorial. Em van educar en aquests anys que ens formen per ser el que som, en les mentides que van construir els vencedors sobre els seus compatriotes vençuts. Una seqüela de la guerra dels avis i els pares, sobretot, del meu pare va ser l’estigma de la fam: si et deixaves alguna cosa al plat, en veu baixa i com recordant, ens deia que a la guerra ell va passar molta fam. El silenci sobre la repressió del bàndol en què van lluitar era tabú. De la guerra, només en parlaven els vencedors, ells explicaven les seves glorioses gestes beneïdes amb el senyal de la creu per salvar a la catòlica, romana i apostòlica Espanya.

Tornem a la dada biogràfica de Stefan Zweig: ell va néixer a la Viena imperial. Va créixer en el si d’una família rica i jueva. Va contemplar com el seu món es diluïa com un terròs de sucre en l’aigua de la història. Va relatar com es va convulsionar Europa en els primers decennis del segle passat. Va fugir els nazis al Brasil. Estava a resguard de la guerra i de la persecució. Del que no estava fora de perill era de la seva angoixa existencial, d’un món que ja no era el seu. El 22 de febrer de 1942, a la seva casa de Petrópolis, al Brasil, la seva assistenta va trobar a l’escriptor i a la seva segona dona, Lotte Altmann, abraçats i morts en el seu llit. Un còctel de barbitúrics va posar fi a les seves vides. Va deixar una nota: «Abans que jo, per lliure voluntat i en plena possessió dels meus sentits, abandoni la vida, em sento obligat a complir un últim deure: agrair des del més íntim a aquest meravellós país, el Brasil, que ens hagi ofert a mi i a la meva obra un lloc tan magnífic i acollidor. Cada dia passat aquí ha contribuït a estimar més aquest país. En cap altre lloc hauria desitjat reconstruir la meva vida de nou, després que el món del meu propi idioma es va esfondrar i la meva llar espiritual, Europa, es va autodestruir. Però després de complir els seixanta fan falta moltes forces per començar totalment de nou. I les meves estan esgotades per tants anys d’errar sense pàtria. Per això considero millor tancar al seu degut temps i amb actitud alçada una vida en la qual el treball intel·lectual i la llibertat personal m’han donat les majors alegries i em semblen el més alt bé d’aquesta terra. Salutació a tots els meus amics! Tant de bo arribin a veure l’aurora després d’aquesta llarga nit! Jo, excessivament impacient, m’avanço a tots ells».

2023 és un any que iniciem amb el perill absolut de la guerra originada per la invasió russa d’Ucraïna. Els governants dels països en conflicte i dels aliats de tots dos no fan res per aturar-ho. El Govern d’Espanya ajuda Ucraïna i secunda incondicionalment les mesures bèl·liques que els aliats de l’OTAN promulguen. Aquestes mesures serveixen per vendre armes, en principi no les més modernes; aquestes vendes enriqueixen els venedors i propicien una escalada armamentística que afavoreix els països que les fabriquen. Tots semblen guanyar-hi, menys els que moren en els fronts de les guerres i els pobles que les pateixen.

El perill absolut de l’escalada de la guerra d’Ucraïna és que es converteixi en la Tercera Guerra Mundial, per tant, en una guerra nuclear, en el primer minut de la qual, si s’utilitzés l’arsenal nuclear, s’estima que moririen prop de noranta milions d’éssers humans.