Malauradament i massa sovint, la raça humana tenim el lleig costum de començar la casa per la teulada, de crear problemes o conflictes on no hi eren i després aparèixer amb la solució profètica, messiànica o, fins i tot, miraculosa, digna dels grans mandataris populistes que ens envolten.

Patim estoicament els efectes perniciosos de normes i lleis absurdes que, fins i tot, permeten que delinqüents, violadors i incívics campin lliurement, amb codis penals a la carta per tal de mantenir la cadira ben calenta i el Falcon a punt.

Es va prohibir fumar als bars, restaurants i altres locals; la inversió que es va fer per tal de separar per zones de fumadors i no fumadors amb l’adquisició de tancaments de PVC, d’extractors de fum, etc., no va servir de res fins que ho varen prohibir totalment als interiors.

Després varen permetre fumar a les terrasses, amb mes inversió de tancaments i estufes de gas, i ara resulta que no ha estat prou per enfonsar la restauració que amb confinaments i restriccions de la Covid encara no aixeca el cap i properament es prohibirà fins i tot a les terrasses (51% d’impostos a les cigarretes ...).

I és que legislar des d’una cadira o poltrona, amb un bon sou, sense cap currículum professional profitós, sense haver trepitjat gaire el carrer ni conèixer les necessitats de la plebs, és es el que comporta.

Sota el paraigües de l’Agenda 2030, la progressia ecologista de saló, amb l’excusa del mal anomenat canvi climàtic i els lobbis que el recolzen, ens està creant superilles a les grans ciutats, amb l’excusa d’evitar el trànsit rodat (amb el perjudici a restauració i comerços), el benestar teòric dels veïns , eliminar la contaminació, ens aconsellen el transport públic, anar a peu o els VMP, no agafar els nefastos vehicles que tant contaminen (però la benzina o el gasoil que gasten els dona el 48% d’impostos), ens fan desballestar els vehicles antics, com si ara amb la crisi tothom pogués comprar un vehicle 0 emissions, i amb l’increment del preu de l’electricitat i ens impedeixen accedir al centre de les ciutats de més de 50.000 habitants.

I és que els VMP (vehicles de mobilitat personal) han estat un ajut per a molta gent que no pot tenir un cotxe o moto, que el transport públic no els soluciona tot el tram que ha de recórrer diàriament o simplement per comoditat.

Hi ha VMP de tots els tipus: patinets de dues rodes, tricicles, monocicles i un llarg etc., la majoria impulsats per motors elèctrics amb bateries de liti.

Es va permetre vendre’ls a grans i petits, sense cap coneixement de les normes de circulació, per voreres, carrers i carreteres, sense cap tipus de normativa de seguretat ni de respecte a les normes cíviques de convivència, barrejats amb el transit normal.

Han hagut d’haver-hi accidents mortals per apaivagar aquesta disbauxa caòtica amb obligació de portar casc, llums, velocitat màxima de 25 km/h, indicació de zones permeses i prohibides de circulació, limitar els patinets a una persona, assegurança, etc.

Ben segur que qualsevol lector ha patit un ensurt per les voreres o un conductor s’ha trobat un VMP a sobre sense temps per reaccionar o, fins i tot, un accident.

Ara que el personal ja el tenim mig educat per circular amb els VMP, resulta que els prohibiran pujar al metro degut al risc d’incendi que poden patir les bateries de liti, sense oblidar-nos dels incendis a domicilis i locals en carregar les bateries i endollar masses carregadors alhora.

Les bateries de liti, presents a ordinadors , telèfons mòbils, vehicles elèctrics i híbrids, entre d’altres enginys, no haurien de presentar gaire risc si no es manipulen indegudament, es respecten els consells del fabricant i el carregador d’origen i, en cas d’incendi, degut a les seves característiques tècniques i hermeticitat, no es poden apagar les flames amb aigua ni amb segons quins extintors, com passa amb les plaques fotovoltaiques que tan alegrement s’instal·len a les teulades dels habitatges, sense cap tipus de prevenció ni mesures antiincendi.

Soc de la generació modesta que no podia pagar luxos motoritzats i que anava en motos petites de 75 cc com la Vespa, la Puch Cobra, la Rieju Maraton i dels ciclomotors de 49 cc com la Vespino, Mobylette i similars.

Amb moltes hores de feina, de muntar i desmuntar, de visites a l’Olímpia i a Est. Coll per comprar les peces, tot de manera autodidacta, aquella Vespa 75 que de fàbrica no passava dels 70 km/h la convertíem en bòlits de 133 cc que agafaven els 130 km/h, i les de 49 cc que ni en baixada agafaven més de 45km/h les trucàvem a 65 cc i una velocitat de 90 km/h, rebaixant la culata, alleugerint el cigonyal, canvi de pinyons de les marxes per més petits, canvi del carburador o, si més no, del «xiclé» i, per arrodonir la festa, el preceptiu canvi dels tubs d’escapament ben sorollosos, tot il·legal, és clar, però no hi havia encara la màfia de les ITV per controlar-ho.

I és que la historia de trucar els vehicles senzills es repeteix amb aquests VMP amb la manipulació de les bateries perquè es carreguin més aviat i donin més potencia, la instal·lació de bateries més potents o la modificació del software/firmware amb tota mena d’explicacions de com fer-ho mitjançant tutorials per Internet per tal de hackejar el sistema.

Potser hagués estat més adient, abans de permetre que aquests VMPs envaïssin les nostres voreres i carrers, dictar la normativa d’us, de conducció i del manteniment, tant per a usuaris com per a fabricants, però com amb altres casos, les lleis van a remolc de la realitat ciutadana, detall molt important ara que es presenta un any electoral ple de promeses buides d’allò que faran i ben segur no han estat capaços de fer mentre governaven.
Fins a la propera, que serà passat Carnaval —¿tot s’hi val?— si ningú ho impedeix!