Sorprès pels esdeveniments al Brasil i amb el fantasma del feixisme recorrent Europa, crec que toca reflexionar sobre què ens està passant. Després de cada contesa electoral la majoria de mitjans fan grans reflexions sobre les causes dels populismes i es demanen com és possible que la gent voti l’extremisme.

Després del Brexit es va apuntar a la premsa sensacionalista com els aliats imprescindibles per aconseguir la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Tot emparat per magnats com Rupert Murdoch o la influència de Steve Bannon, l’estratega de Trump i ideòleg de la internacional de la dreta extrema.

També a Espanya s’han identificat els mitjans que han fet el joc al populisme.

El que potser no és tan sabut és que en no tenir una premsa sensacionalista nostrada, la majoria dels mitjans s’han convertit en sensacionalistes. Encara que potser no en siguin conscients.

I és que no hem prestat atenció a com fins a quin punt els mitjans convencionals de casa nostra també estan contribuint a aquest creixement encara que no ho facin d’una manera plenament conscient. La paraula màgica és clickbait o com diriem aquí: «carn de clic» a Internet.

La crisi del model de negoci del periodisme ha fet que tots els mitjans —tant públics com privats— hagin sucumbit al clickbait com la principal estratègia per generar flux de visitants a les seves edicions en línia. Tot per generar més ingresos publicitaris.

I la manera més senzilla d’aconseguir més clics és a través d’aquelles notícies que criden l’atenció, que generen alarma o que desperten «morbo». Un dels recursos més utilitzats pels mitjans «seriosos» és la violència i la inseguretat. Només cal mirar les xarxes dels mitjans públics i privats i veure com les notícies de successos són l’estrella. Un fet impensable fa només cinc anys. Aquestes notícies són amplificades i sovint exagerades pels mateixos mitjans «seriosos» només per aconseguir clics a la notícia. Qualsevol mitjà mig seriós s’ha convertit avui en dia en el setmanari sensacionalista El caso i qualsevol notícia que es produeix a escala local és compartida a escala nacional. Si hi ha un vídeo, molt millor. Vídeos de baralles, d’accidents, de furts, són compartits constantment només amb l’objectiu de guanyar interaccions i diners.

A més, hi ha perfils a les xarxes socials que es dediquen a recopilar vídeos i fotos de successos arreu dels país. Aquests perfils, s’han convertit en la pedrera de continguts de molts mitjans tradicionals, que de seguida demanen a l’autor del vídeo si els cedeixen els drets per publicar-lo. I aquí comença la roda. Primer es publica a les xarxes socials i a la web del mitjà. Si és una televisió, després s’emet el vídeo com a notícia als informatius i posteriorment s’envia a un equip al lloc per fer una connexió en directe en algun magazín matinal o de tarda, en el qual com és obvi es parla amb veïns tremendament preocupats —ja que sinó no tindria sentit ni la notícia ni el desplaçament. I òbviament, una cobertura sensacionalista.

Si el mitjà és de premsa escrita, després de la compartició a les xarxes socials amb algun titular alarmant, es publica a la web —amb alguna enquesta i molts comentaris gens moderats— i, finalment, l’endemà en paper.

I això no ho fan aquells mitjans privats que considerem sensacionalistes sinó que ho fa la televisió pública, la ràdio progressista o el diari seriós.

Resultat, la preocupació per la inseguretat o per la immigració es dispara a tot el país —això no vol dir que les dades no indiquin que hagi augmentat la inseguretat i que la preocupació és raonable, però l’alarmisme és buscat i generat— i, òbviament, qui en recull els fruits és l’extrema dreta. Aquí no hi ha Bannons ni Murdochs, ni Farage, aquí hi ha periodistes i mitjans que sempre es mostren molt preocupats per l’augment del populisme però que contribueixen com ningú al seu creixement. Si fossin nord-americans, serien tots demòcrates però que pel clickbait, per l’audiència, contribuirien com Fox News a la victòria de Trump.

I aquesta és la nostra trista realitat. Més que anàlisi i reportatges postelectorals sobre per què l’onada extremista que recorre Europa arriba a casa nostra, potser seria més necessari fer una mica d’autocrítica sobre quin rol juguen els mitjans públics i privats en aquest creixement. De moment, cap autocrítica ni proposta d’esmena. Al contrari.