En aquesta primera tribuna de 2023 volia escriure una carta als Reis Mags d’Orient. He rebutjat aquesta idea. Em portaria molt temps documentar-me sobre aquesta tradició, sobre la veracitat de l’existència de Melcior, Gaspar i Baltasar. I, si es confirmés la seva existència, eren reis o astrònoms que seguien el cometa Halley? Per això i per la il·lusió que aquests reis ens porten he desistit de la meva intenció primera.

Per no repetir-me, vull opinar obertament sobre els indiferents, aquests éssers als quals poc importa que les coses es facin d’una o altra manera, aquests éssers amb un estat d’ànim que tant els fa blanc o negre.

Aquesta tribuna està influïda per la lectura d’una antologia poètica de Bertolt Brecht, lectura que m’ajudarà a embastar una opinió que sigui coherent amb el títol d’aquesta obra. Així, per a aquells que no tenen interès per conèixer o els que coneixen i callen, transcric el primer pensament del poeta i dramaturg alemany: «El que no coneix la veritat és simplement un ignorant. Però el que la coneix i diu que és mentida, aquest és un criminal!».

Aquest bell ofici del periodisme, des de fa molt temps, camina pel filferro de la indiferència, de no indagar en la veritat que hi ha més enllà de la pura informació. Fa temps que es coneixen veritats que s’oculten amb mentides i no passa res. Un exemple, encara que tard, és la vida i miracles del rei emèrit: a totes les redaccions es coneixien les aventures amoroses del Borbó, a totes les redaccions es sabia dels seus negocis i a totes les redaccions es va guardar silenci, es va ignorar la veritat, es van redactar mentides, i amb l’ocultació i l’exaltació d’un personatge corrupte i immoral es va construir una imatge falsa per mantenir-lo en el tron.

Vivim un temps en el qual la veritat és feble, no li queden forces per defensar-se, està assetjada per faules a les quals se les denomina amb l’anglicisme fake news, informacions esbiaixades, opinions en ràdios i televisions al servei d’aquell que paga i allunyades del treball obvi de tot professional de la informació: exposar la informació contrastada, argumentar-la sense paranys i, al meu entendre, redactar-la de manera senzilla, sincera i veraç. Succeeix, en aquest temps (en el passat també), que es repeteixen informacions falses, que es llancen proclames una vegada i una altra, que es busquen personatges perquè les difonguin, per crear una opinió favorable als interessos que representen. I, finalment, per molt culte que un sigui, per molt informat que s’estigui, no es pot anar de tertúlia radiofònica a tertúlia televisiva, de l’una a l’altra cadena, i opinar de tot, dic jo que d’alguna cosa s’opina sense saber o sense temps de tenir preparada una resposta fonamentada.

Un dels versos rellegits de Bertolt Brecht és «L’analfabet polític». Abans de transcriure’l i perquè el lector arribi a les seves pròpies conclusions, he d’afegir per part meva una obvietat: des dels poders econòmics, polítics i mediàtics hi ha un no dissimulat interès per propiciar l’analfabetisme polític. Aquest és el vers:

El pitjor analfabet és el polític.
No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida, el preu de la mongeta, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques.
L’analfabet polític és tan burro que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política.
No sap que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat, i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte, mequetrefe i lacai de les empreses nacionals i multinacionals.

El poeta és clar en la seva exposició, no fa falta ser un expert en literatura per entendre el significat de les seves paraules. El que sí que fa falta és la intenció de traslladar-les al nostre dia a dia i comparar la nostra quotidianitat amb els versos i preguntar-nos: sentim, parlem, participem? De saber, sí que sabem el cost de la vida, el patim cada dia quan anem a comprar; sabem el que costa arribar a final de mes; sabem el cost de la llum, l’aigua i el gas. El que no volem saber o ignorem conscientment és que la desigualtat és responsabilitat de la política, que la dona prostituïda, el nen abandonat i maltractat i la pobresa són culpa de la política i de nosaltres per no exigir als polítics claredat, és a dir, anomenar les coses pel seu nom, sinceritat i honestedat, i menys cinisme.

Un punt i a part és la nostra tolerància al pitjor dels bandits: el corrupte polític. Els corruptes estan a les altes esferes del poder d’aquest país i les seves maneres de procedir contaminen a tota la societat. Aquesta conducta provoca desesperança i alimenta la indiferència, i aquest sentiment és la porta per la qual entra l’autoritarisme i el mal que comporta.

Crec que estic cec, el meu optimisme em porta a dir als meus fills que hi ha una sortida a aquest mal temps. A vegades jo no la veig, però com a pare els dic que sí que n’hi ha. D’altres vegades, tot sol, quan llegeixo la premsa o revistes i informes d’experts que prediuen el que passarà, em sembla estar llegint els mateixos comentaris, els mateixos errors guiats per la supèrbia i que irremeiablement condueixen al no-res.

Escriure per no ser ignorant, escriure contra la mentida, escriure per descobrir la veritat i exposar-la. Va escriure Brecht que per escriure la veritat calia tenir valor. En el temps que ell va viure tenir valor suposava acabar en un camp de concentració. Avui, tenir el valor d’escriure sobre la veritat et pot condemnar a l’ostracisme, al fet que t’acomiadin de la feina: «escriure la veritat, a pesar que en tots els llocs es reprimeixi; la perspicàcia de reconèixer-la, a pesar que en tots llocs s’encobreixi». En els nostres dies la repressió i l’encobriment s’exerceixen, en alguns llocs de la mateixa forma que el van practicar els totalitarismes del segle passat; en les societats democràtiques, l’encobriment i la repressió s’executen d’una manera més subtil però no exempta de violència.

Hi ha un poema que uns acadèmics atribueixen a Bertolt Brecht i altres a Martin Niemöller, un pastor protestant alemany que va ser tancat en dos camps de concentració nazis, un d’ells Dachau. Aquesta és la versió atribuïda al pastor:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig pronunciar paraula,
perquè jo no era jueu.
Quan finalment van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú més que pogués protestar.

El poema té plena vigència en aquests dies d’indiferència i analfabetisme polític. El silenci ens fa còmplices d’aquells que ens volen indiferents a les seves polítiques, a les seves mentides, a les seves manipulacions i ocultacions.

Dante Alighieri va viure entre els segles xii i xiii de la nostra era. El coneixem per ser l’autor de la Divina Comèdia, però menys coneguda és la seva activitat política. L’autor florentí, en el cant III narrava la seva entrada a l’infern conduït per Virgili. En un gran vestíbul, Dante es troba amb els castigats per ser indiferents, aquests éssers que no prenen partit per res. Entre els condemnats a l’infern, els indiferents es troben entre els més menyspreats pel poeta: «non ragionam di lor, ma guarda e passa», és a dir «no parlem d’ells, però mira i passa».

He trobat a la xarxa uns versos de José Ferreira Gullar un poeta, crític d’art, assagista i periodista brasiler, gairebé desconegut entre nosaltres. José Ferreira té un poema que crec que és un dels millors remeis per curar-nos la malaltia de la indiferència:

Una part de mi és tothom
una altra part és ningú, fons sense fons
Una part de mi és multitud
una altra part, estranyesa i solitud
Una part de mi pesa i pondera
una altra part delira
Una part de mi
esmorza i menja
una altra part s’espanta.

Mirar directament als ulls la realitat que vivim, sense falses il·lusions ni grandiloqüents drames. Mirar-la per verificar-la tal com és i actuar, fer, no quedar-se a un costat, no seguir el banderer, que no ens castiguin a l’infern de seguir les banderes eternament.

Aquest any 2023 és un any electoral en aquest país. No és una dada menor. El que decidim amb els nostres vots influirà en les nostres vides el temps que duri la legislatura. Si tant ens donen uns que uns altres, si en el nostre municipi no ens informem de la gestió que han fet els qui designem com els nostres representants, estarem desprestigiant el valor del nostre vot. Ser demòcrata no consisteix a anar a votar. Ser un analfabet polític és un luxe que no hauríem de permetre’ns; la ignorància obre la porta al mal d’actituds totalitàries, afebleix la veritat i entronitza la mentida.

Espero que els Reis o Astrònoms d’Orient hagin estat generosos amb vostès i les seves famílies. A mi, per descregut de la seva màgia m’han portat carbó.