En anteriors píndoles hem relatat com primer Publi Corneli Escipió i més tard Marc Porci Cató varen assentar les bases del poder de Roma a Hispània, però només en una franja de la costa mediterrània i certes zones mineres de l’interior, zones molt limitades de la península Ibèrica, les més aptes per a una explotació econòmica intensiva minera a Riotinto, Castulo, serra Almagrera i Cartagena, i agrícola a les valls del Guadalquivir i Genil i la costa mediterrània, territoris relativament urbanitzats i accessibles des del mar a les ciutats d’Emporion (Empúries), Tarraco, Sagunt, Cartago Nova, Gades (Cadis). Molt de territori lliure i moltes tribus que només veien que oportunitats quan les legions es replegaven als llocs d’hivernatge. L’any 194 aC, un cop Marc Porci Cató ha marxat després de les seves incursions, guerrers lusitans entren a la conca del Guadalquivir, una acció que serà preludi de moltes altres entre els lusitans, la població més guerrera d’Hispània. Els lusitans formaven una població semisedentària amb gran potencial demogràfic, organitzats de manera molt flexible i d’una bravura i agressivitat llegendàries. Aquests pastors-guerrers no lluitaran contra les legions a camp obert, sinó en accions de guerrilla i incursions de saqueig i en defensa de les seves tradicions i llars quan es veuen amenaçades. Píndola extreta de Pedro Barceló (Hispania romana) i Apià.

L’any 193 aC arriben a Hispània els nous governadors, d’Hispània Ulterior, Marc Fulvi Nobilior, i d’Hispània Citerior, Gai Flamini, que intenten ampliar la zona de domini incorporant les valls del Guadiana i del Tajo, i amb aquesta acció provoquen enfrontaments que els duran a zones de l’interior de les actuals Múrcia, Alacant, Albacete i Granada, i a continuació Nobilior puja cap a Toletum (Toledo), i posa setge a la ciutat, fet que provoca una extensió del conflicte, ja que els carpetans reben ajuda de vetons i vacceus, normalment situats més al nord-oest de la Meseta. Però Nobilior els derrota i, amb l’excel·lent material d’assalt que porta, aconsegueix prendre Toletum, que amb la seva posició estratègica permet als romans el control del sud de la Meseta. Per tots aquests fets i pel botí que Nobilior porta a Roma, és honorat amb una ovatio. L’any 191 aC arriba el successor de Nobilior, Luci Emili Paulo, que anys més tard serà famós per la seva victòria a Pidna (Grècia) sobre l’exèrcit macedoni, en un enfrontament que va determinar la supremacia de les legions sobre les falanges gregues. En uns primers enfrontaments amb els lusitans, moren més de sis mil legionaris, però amb enorme força d’ànim, coratge i tenacitat, Paulo s’acaba imposant als enemics. I com a anècdota, Paulo va haver de quedar-se un any més a Hispània, perquè el seu successor, Luci Bebi Dívite mor de camí a Hispània, en una emboscada que li paren tribus del nord. En les següents dècades, Roma haurà de lluitar intensament contra celtibers i lusitans, gelosos de la seva independència. Barceló interpreta el fet que Roma tardi tant a expandir-se a Hispània a fets com la poca coordinació entre els exèrcits, a uns comandaments més interessats a enriquir-se que en les seves missions, i a la manca d’experiència i coneixements. Per tots aquests motius, moren inclús governadors com Gai Atini, mort en combat el 187 aC. L’any 185, els governadors Gai Calpurni Pison i Luci Quincti Crispí acorden operar conjuntament, la qual cosa no els lliura de patir una primera derrota prop de Toledo, però els dos pretors tornen a la càrrega i aconsegueixen la victòria de les legions, victòria que es va celebrar a Roma amb una «acció de gràcies als Dèus» de dos dies de durada. Els anys 182-181 aC es posen en marxa accions de gran importància sota el comandament de Publi Manli i Quint Fulvi Flac, als quals Roma dota amb dues legions, amb tropes auxiliars en nombre equivalent i forts contingents de tropes hispanes al servei de Roma, i arriben així als 50.000 homes, enfront d’un exèrcit celtiber de 35.000 combatents i altres contingents de lusitans. Les legions entren en territori profundament celtiber, no trepitjat per les legions fins llavors, els derroten contundentment, i marxen llavors cap a la Mediterrània per fer el relleu al seu successor, Tiberi Semproni Grac, que l’espera a Tarraco. Ara bé, el viatge no és gens tranquil, contingents celtibers fustiguen les legions i es produeixen sensibles pèrdues per ambdues parts. Tiberi Grac és un dels personatges cabdals de la història de Roma. Casat amb Cornèlia, filla d’Escipió l’Africà, els seus fills Tiberi i Gai protagonitzaran les primeres reformes «socialtzants» a Roma, proclamant la necessitat del repartiment de les terres que havien anat acaparant els grans terratinents. Tots dos varen tenir un final tràgic. Grac desembarca a Tarraco el 180 aC, on l’espera un exèrcit ben preparat i veterà de totes les accions dutes a terme en els anys anteriors. De Tarraco viatgen cap al sud, a la vall del Guadalquivir, i el primer èxit és el setge i conquesta de Munda (Montilla); a continuació, Certima (Cártama), i aconsegueix un riquíssim botí. D’allà, Grac dirigeix les legions cap al nord, travessant Oretània (sud-est de la Meseta) i Carpetània (zona central). L’objectiu es Celtibèria. A Complega, prop del Moncayo, Graco aconsegueix una important victòria basada en un ardit, ja que en ser atacat inesperadament pels habitants, que inicialment havien fingit submissió, el general de Roma els mostra el campament aparentment mal guarnit i els celtibers cauen a la trampa i són àmpliament derrotats. Poc després es produeix la batalla de Mons Chaunus (Moncayo), una intensa i sagnant batalla de tres dies de durada, amb la qual Grac acaba amb la resistència celtibera. Un cop ensenyat el pal, Grac opta per la pastanaga i la distensió, negociant i pactant, generant així un predomini de Roma a la regió. Grac també funda una nova ciutat per acollir els grups de població que més havien patit les operacions militars i l’anomena Graccurris (Alfaro). Els tractats de l’any 179 aC amb els celtibers varen contribuir en bona mesura a estabilitzar la presència de Roma a l’interior d’Hispània, presència limitada fins llavors a zones de la costa. L’obra de pacificació de Grac la reprèn Apià. «Va assentar els menys afavorits i va repartir les terres entre ells. Va dur a terme tractats perfectament regulats amb tots els pobles de la zona, fent-los aliats de Roma. Els va donar i va prendre juraments que serien després invocats, en moltes ocasions, en les guerres futures. Per aquests fets, Grac es va ver famós a Ibèria i Roma i fou recompensat amb un esplèndid triomf». El cert és que Grac va assolir èxits notables utilitzant indistintament la violència, la coacció o la diplomàcia, segons convenia als interessos del moment, però també va actuar amb moderació i equitat amb els autòctons. De fet, una generació més tard, els numantins encara recordaran que Grac pare complia la seva paraula i confien només en el seu fill, destinat a Hispània, en la famosa batalla que configura la frase «defensa numantina».

Amb Grac, Hispània queda configurada com un espai provincial més compacte, més estable, amb normes d’organització territorial reconegudes per ambdues parts i una sòlida administració fiscal, amb una política de fronteres coherent enfront de les tribus que encara no estaven sota control de Roma.