Una de les poques frases del general Franco que estan o estaven en l’imaginari popular és la que es referia que, després de la seva mort, «tot estava lligat i ben lligat». El passat 19 de desembre, prop de les 23 hores, el Tribunal Constitucional ens va fer veure que la frase del dictador és una realitat 47 anys després de la seva mort. Una altra evidència de la vigència de la frase és que la decisió dels jutges conservadors de l’esmentat tribunal incideix en les crítiques al fet que la transició a la democràcia es va fer de manera potinera en no canviar totes i cadascuna de les institucions franquistes: l’econòmica, la judicial i la política.

El Partit Popular, abans de la seva refundació i canvi de nom (d’Aliança Popular a PP), va votar en contra de la Constitució de 1978 i, potser, la raó del seu vot contrari al text constitucional la va exposar José María Aznar López en declarar a Mundo Diario que ell no pretenia trair les lleis fonamentals del Movimiento. Mundo Diario fa molts anys que va tancar les seves pàgines. El polític encara continua i des de la fundació que presideix continua defensant els seus interessos propis i els de la seva classe; en altres paraules, van canviar les formes per continuar mantenint els seus privilegis, que van guanyar amb un cop d’estat contra el govern legítim de la República, cop que va acabar en una guerra civil guanyada amb el suport de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, i postguerra que va perdurar fins a la mort del dictador.

Potser encara vivim una transició a una veritable democràcia, atès que en aquests últims 47 anys no hem canviat gairebé res.

La nit del dilluns 19 de desembre, a l’àgora del programa radiofònic Hora 25, discutien la decisió del Tribunal Constitucional els tertulians Carmen Calvo, Pablo Iglesias i García Margallo. En escoltar-los, el sentiment de neguit es va apoderar del meu estat d’ànim. Em va venir a la memòria una cançó de Lluis Llach que ens advertia que: «Companys, no era això pel que varen morir tantes flors». I, seguidament, el tango d’Enrique Santos Discépolo, Cambalache:

No hay aplazados, ni escalafón.
Los inmorales nos han igualado,
que uno vive en la impostura,
que otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón.

Els últims versos de Cambalache els transcriuré al final d’aquesta tribuna, opinió que escric dies abans de les festes de Nadal, per raons òbvies, i un parell de dies abans d’assistir a l’últim concert de Joan Manuel Serrat a Barcelona. El cantautor ha estat per a mi un referent ètic. Sé, amb tota seguretat, que el pròxim dia 23 de desembre ploraré en escoltar alguna de les seves cançons. M’agradaria, que aquest dia cantés Cambalache, atès que la seva versió d’aquest tango és la primera que vaig escoltar i em va emocionar. Escoltar-lo i poder dir que vaig assistir al seu últim concert en directe és una emoció de la qual volia escriure i volia fer-ho en aquesta tribuna, però la meva indignació, el meu dolor per la impostura cínica d’uns magistrats, m’ha fet començar-la parlant d’ells. Per cert, la paraula magistrat prové del llatí magistratus i significa ‘funcionari públic’. Uns magistrats conservadors amb el mandat caducat i que es neguen a dimitir i fins i tot prohibeixen que el poder legislatiu conclogui la seva acció parlamentària al Senat, anteposant-se al resultat de la votació, ni són grans, ni servidors públics i actuen en defensa dels interessos poc democràtics d’una dreta extrema política, judicial i mediàtica i contra els interessos d’un poble que per la seva acció ha deixat de ser sobirà.

Aquesta tribuna serà publicada després de Nadal, cosa que em consola, atès que no amargaré a ningú tal festivitat.

El 2023 està naixent i els polítics, els organismes internacionals i els centres de documentació i informació auguren que serà un any difícil, s’anuncia recessió, inflació, guerra, alguna catàstrofe natural o provocada per la supèrbia humana. Tot això em fa pensar que hem de viure conscientment, sortir al carrer a defensar la nostra llibertat (ens en queda molt poca), els nostres drets i el nostre dia a dia, i intentar defensar-ho amb l’alegria d’estar viu. A propòsit de viure, la nostra fi del món és personal i intransferible, arriba aquell dia en què complim el procés de la vida amb la nostra mort. Els altres finals del món, els apocalíptics ocasionats per la nostra estupidesa, són finals que busquen uns pocs contra uns molts.

Quan sonin les dotze campanades, quan en família o en una festa ens desitgem un feliç any nou, quan el dia 1 de gener, personalment, escolti el concert d’Any Nou, em vindran a la memòria estrofes de moltes de les cançons de Joan Manuel Serrat, com ell, em reafirmaré que abans de res soc partidari de viure; que la meva pàtria i la meva guitarra les porto en mi, una és forta i és fidel, l’altra un paper; que vaig deixar les muntanyes i vaig venir al mar; afirmaré orgullós que vaig néixer al Mediterrani; em preguntaré què li estem fent al riu, al bosc, al cel i al mar que ja no canten; probablement recordaré els que eren cadells de bones persones i s’han convertit en uns tipus impresentables amb els quals sens dubte tinc alguna cosa personal… Puc continuar recordant les paraules de Joan Manuel Serrat, però prefereixo escoltar-lo i convidar-los a vostès que ho facin, que recordin que de vegades els pirates són homes enamorats i en un món a l’inrevés del que ens han explicat, persones decents. Valguin els versos de José d’Espronceda:

Que es mi barco mi tesoro.
Que es mi Dios la libertad,
Mi ley la fuerza y el viento.
Mi única patria la mar.

Explicaré breument el dia que Mercè Riba em va fer una fotografia al costat d’Antonio Fraguas de Pablo, més conegut com a Forges, i de Joan Manuel Serrat: va ser en la celebració dels premis Liber Press, a Girona. Amb Forges vaig parlar dels seus àlbums Alma española que va publicar en els primers anys de la Transició, amb Serrat no em vaig atrevir a parlar. M’hauria agradat dir-li que amb 17 anys i un grup d’amics vam anar al Poble Sec a fotografiar el carrer on va néixer, vam fer una sèrie de fotografies per il·lustrar un disc-fòrum sobre les seves cançons. Li hauria dit que a la ciutat alemanya de Bonn vaig conèixer una senyora que havia estat veïna seva i que em va parlar d’un Juanito simpàtic i entremaliat, però no li vaig dir res. Li vaig agrair a Mercè que li digués: «Joan Manuel, ell vol fer-se una fotografia amb tu», i que ella fes la foto. Conservo aquell instant en la memòria de cada ordinador nou que estreno, la fotografia emigra de disc dur en disc dur com a record viu d’aquell vespre.

Ignoro com acabaré d’escriure aquesta tribuna, quins retocs faré abans de traduir-la i enviar-la a la redacció, però el que no canviaré són les paraules que reconeixen que jo no volia dissertar sobre política, jo volia parlar de Serrat, de la meva emoció de poder escoltar-lo en el seu últim recital. He opinat sobre una decisió d’uns jutges que considero poc ètica i ho faig, conscient del deute educacional que tinc amb Serrat i altres cantautors. D’ells i de tantes persones anònimes amb les quals he tingut la fortuna de conviure, he après que donar valor a les nostres conviccions és molt important, que mantenir una actitud i aprendre una aptitud moral en el nostre dia a dia és la millor manera de coherència i seny a la qual un pot aspirar.

Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor
Ignorante, sabio o chorro, generoso o estafador.
Todo es igual, nada es mejor.
Lo mismo un burro que un gran profesor.
(...)
Que es lo mismo el que labora
noche y día como un buey,
que el que vive de las minas, que el que roba,
que el que mata o está fuera de la ley.

A manera de conclusió i de tornada a la decisió insòlita d’uns jutges, uns polítics i un poder mediàtic, vull exposar que han aconseguit el que semblava un impossible: dividir el país en tres parts, la part de la dreta extrema, la part de l’esquerra i els partits democràtics nacionalistes i la part més majoritària i perillosa, la dels indiferents, els que prendran partit i es pronunciaran a favor dels qui considerin els vencedors d’aquesta lluita de la dreta extrema per obtenir fraudulentament el que els vots no li donen.

A Catalunya es va viure un antecedent que ha donat ales a un poder judicial il·legitimitzat per la seva manera de procedir i la seva no dissimulada adhesió als mandats dels poders fàctics d’aquest país. Ells són part d’aquest poder i els és inconcebible conjugar el verb dimitir, han d’aferrar-se a les seves poltrones i privilegis, a les seves ideologies per ignorar aquell principi que la Justícia ha de ser cega; potser, els cecs són ells i no son conscients que els immorals estan asseguts al costat dels juristes decents i demòcrates, que n’hi ha.

Finalment, els confessaré un dels meus propòsits per al nou any, un desig, més aviat una obligació moral i de vida: sentir-me lliure, lluitar per la meva llibertat de pensament, d’opinió, i ho faré llegint els versos escrits per Miguel Hernández i interpretats per Joan Manuel Serrat:

Para la libertad, sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos
Como un árbol carnal, generoso y cautivo
Doy a los cirujanos
(...)
Porque soy como el árbol talado que retoño.
Aún tengo la vida, aún tengo la vida».