Escriure l’article que sortirà publicat durant les festes de Nadal sempre és un problema. En aquestes dates, les contradiccions del nostre món s’accentuen fins al paroxisme. Felicitat i tragèdia coexisteixen en els informatius de la vida quotidiana. Consumisme desaforat i misèria extrema són dues cares de la mateixa moneda. La guerra viva i cruel es creua amb missatges d’amor i pau, portats per idíl·lics Pares Noel o els mítics Reis de l’Orient, que alguns parlamentaris europeus han descobert que venen de Qatar.

Que el món està boig i que l’home és un error de la natura són qüestions irrebatibles. Hi ha solució? Gran pregunta, per a la qual no tinc resposta certa, però veient la història que portem al darrere, no soc excessivament optimista.

Enyoro el món de la innocència, el del no saber, aquella edat en què encara creus que els Reis són màgics i tot ho poden, entre altres coses, portar regals als nens que es porten bé. El primer trauma monàrquic és quan descobreixes la paternitat dels mags, generalment per amics o germans envejosos que traeixen el secret. El segon és quan ja més gran t’adones que els reis no tan sols no porten regals, sinó que els reben i se’ls queden per a ells en el seu paradís (fiscal). Finalment, l’estupefacció arriba quan, perduda la innocència i conscient de la maldat reial, contemples com una gran part de les persones els continua acceptant i, fins i tot, s’emociona quan l’emèrit els felicita el Nadal des del seu refugi oriental.

Pensareu que mostro un pessimisme impropi d’aquestes festes d’amor i alegria, però sentir el cap de la diplomàcia europea donar per fet que la guerra d’Ucraïna acabarà en una negociació perquè, al final, totes les guerres acaben així, em sembla d’un cinisme esfereïdor. Llavors, per què és va inventar l’ONU? No era perquè els països resolguessin els seus conflictes a través de negociacions estalviant-se la violència, la mort i la destrucció? Però qui s’ho creu això? Si la finalitat és evitar les guerres, quin sentit té la fabricació massiva d’armes, que evidentment es fan per vendre i es compren per utilitzar?

Enteneu que en aquestes condicions és complicat felicitar el Nadal? Ho intentaré amb un conte, gènere literari molt propi d’aquestes dates.

[caption id="attachment_56048" align="aligncenter" width="550"] Dani Torrent[/caption]

Hi havia una vegada, dins d’una plaça quadrada, amb estructura metàl·lica de columnes de ferro colat i coberta de teula àrab, un mercat oriental (de la península Ibèrica) que era una festa per als sentits. De lluny, entrellucant amb els ulls semblava un quadre impressionista de colors extrems. Quan t’hi apropaves començaves a distingir els color vius de les fruites: taronges, raïms, peres, llimones, pinyes tropicals, plàtans, alvocats..., que combinaven amb tots els verds dels productes de l’horta. Caixes de planter semblants a taulers de dames i parades de flors, algunes provinents de països llunyans, aportaven notes exòtiques que barrejades amb petits avets naturals mantenien a la mediterrània la tradició del Nadal nòrdic introduït per les pel·lícules americanes, resistint la competència immisericorde dels arbres de Nadal de plàstic plegables i desmuntables dels basars xinesos.

Des de no sé quants anys, cada dimarts i dijous, en el meu camí cap al despatx travessava aquella plaça entremig d’aquesta profusió vegetal de colors que variaven al llarg de les diverses estacions i contrastaven amb la serenitat cromàtica de dues bacallaneries, on el domini del blanc era el contrapunt necessari per descansar la vista i assossegar el pas. A l’extrem oposat de per on jo havia entrat en aquest corn de l’abundància d’olors i colors, divisava el tendal de la parada màgica que embadalia al meu paladar. Girava cap al passadís i ja veia dues o tres persones que la Neus, la seva jove mestressa, estava despatxant. M’hi acostava a poc a poc barrinant quina suculència portaria. Un dia descobria dins del mostrador refrigerat una llengua de vedella. Aguantant-me la salivera, creuava els dits perquè les dues persones que tenia al davant no la demanessin. Un altra dia eren uns colomins per fer un arròs de llepar-se els dits o cap i tripa per fer uns callos que riu-te dels madrilenys.

Quan arribava el desembre la parada desbordava d’aviram engreixat a casa. Pollastres o capons, ànecs o galls d’indi atapeïen l’expositor. Deixem a part els ous de totes classes i mides, secció que controlava el seu pare, un home gran, potser de la meva edat, al qual van operar l’any passat, que mantenia un ritme més pausat que el de la Neus, tota vitalitat, optimisme i força.

Un dia, fa ja uns mesos, no sabria precisar quants, la parada de la Neus no hi era. Vaig pensar que s’havia pres unes vacances. De fet, molts paradistes acostumen a fer-les després de l’estiu i abans de desembre. Però es van succeir els dies i després les setmanes i la Neus no va tornar.

Finalment em vaig decidir a demanar-li a la pagesa del davant què li havia passat i em va dir que feia temps que deia que plegaria... Em va doldre com si hagués perdut una amiga de secrets compartits, tant que em vaig enganyar pensant que no era cert, que un dia o altre tornaria a aparèixer.

Des de llavors vaig canviar la dieta dels plats exquisits: s’ha acabat el cap i tripa picant, l’ànec amb peres, els ronyons al xerès, la llengua a la jardinera o l’entranya a la planxa. Ja no hi ha llengua, fetge o cor. Aquelles vísceres que ben cuinades per la mare em transportaven a la infantesa de postguerra, on vaig aprendre primer a assaborir-les i després a cuinar-les.

I ara que arriba Nadal l’orfandat és total. On trobaré una gallina per a l’escudella? O les crestes de gall per al meu cunyat? I ja no parlem dels capons per farcir. Aquest any el Nadal serà diferent, de supermercat. Temps moderns, un altre record que s’esborra.

Però no perdo l’esperança que els Reis d’Orient, si són capaços de subornar parlamentaris europeus, encara els ha de ser més fàcil fer tornar la Neus i la seva parada al mercat el proper any. Jo a la meva carta així els hi he demanat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos i vet aquí gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

Feliç Nadal i que el proper any hi hagi pau, es compleixin els desitjos i ens sigui propici.