Ben segur que molts lectors recorden aquella comèdia-ficció divertida i esbojarrada de l’any 1985 i les seqüeles posteriors pertinents, fruit d’un èxit de taquilla, en què un adolescent, en Marty McFly i un científic ben pirat de cabells blancs, en Doc, jugaven amb la teoria de la relativitat d’Einstein i dels viatges pels temps, ja sigui passat o futur, amb la controvèrsia o paradoxa de canviar el passat o no per tal de comprovar allò que podia haver passat o no... si s’haguessin canviat alguns esdeveniments.

Ben lluny queda aquest èxit de taquilla amb la tragicomèdia viscuda a Figueres anomenada «Bienvenido Mr. Marshall – Ventura Pons 2018 Edition» i que va costar 350.000 € als contribuents, amb el beneplàcit consistorial i posterior tancament per fallida; res d’estranyar a la vista dels arguments de les pel·lícules de l’interfecte com per exemple Carícies, amb un diàleg-discussió entre els actors de mes de 30 minuts amb la temàtica interessant de la pudor que li feia l’entrecuixa a bacallà tot passejant per l’estació de Sants, però és clar, amb tots els elogis de la crítica perquè es tractava de cinema en català i devia ser des del respecte que atorga una perspectiva de gènere ja que las feminoides i les catòliques de saló varen tancar els llavis (mai millor dit) i fins i tot varen aprovar en sessió plenària donar la subvenció municipal per al projecte de les obres de rehabilitació de la sala Las Vegas.

Com que no n’hem après gaire, ara tornarem a fer una jugada mestra digna de recordar als llibres d’història amb la venda per un preu irrisori de l’edifici Nouvilas, un altre escàndol, com ja va passar amb el bingo del carrer Nou.

Però tornant als viatges pels temps i al surrealisme propi de les nostres terres, m’agradaria compartir amb vostès una conversa que fa uns dies, vaig mantenir amb un conegut-amic-client pels carrers de Roses, un diumenge dia del Senyor i de mercat setmanal.

Un home ara ja jubilat, de pell morena, d’ultramar, que va travessar l’Atlàntic fa molts anys per tal de guanyar-se la vida, treballant, de reagrupar la seva família, de procurar un futur millor per als seus, deixant enrere família, amics, records... amb el propòsit lloable de viure lliure i gaudir de l’estat de benestar que li brinda la terra hispana, com moltes altres persones honrades i treballadores vingudes d’arreu del món.

Em va comentar certa dificultat inicial d’adaptació a un país nou, costums diferents, el menjar, la convivència, etc., però el que més em va impactar de la conversa va ser una reflexió pausada, amb calma, sense paraules dissonants, de l’ambient sociopolític que ens envolta al nostre estimat país quan, tot parlant de la situació econòmica transpandèmica i dels efectes nocius de les polítiques populistes i comunistes que, sense que ningú ho resolgui, estan acabant amb el país.

I és que aquest bon home, veneçolà, sense treure el somriure del seu curtit rostre, em va confessar que tot allò que estem vivint ara, això ja ho va viure ell a Veneçuela i per això va marxar; em va confessar que d’alguna manera, sense necessitat del magnífic DeLorean DMC12 ni de plasma, havia viatjat del futur que és ara Veneçuela per retrocedir al nostre passat o a l’inversa, encara no ho sé del cert, ja que la física espai-temporal mai l’he comprès gaire, però ell reconeixia que havia retornat del futur..., del futur que ens espera ara a nosaltres de no aturar aquest voraginós esperit de destrucció per part dels nostres estimats i ben pagats polítics.

L’ex-Virreinato de Nueva Granada creat el 1717, que incloïa l’actual Veneçuela, ja perfilava un país ric en recursos naturals com el petroli, l’or, bauxita, ferro, carbó, perles, pedres precioses, 3.500 km de costes continentals més les illes..., i que es veu arruïnat gràcies als seus ineptes polítics i assessors, amb una taxa d’atur propera al 60%, un 77% de la població immersa a pobresa extrema, amb els prestatges dels supermercats buits, amb cues quilomètriques per comprar un bocí de pa, amb estraperlo, amb una inflació del 155,8% in crescendo i amb la contraposició d’una oligarquia dominant multimilionària a tot luxe , un intervencionisme total i absolut sobre la població, una tirania política populista i uns drets civils inexistents. Això és el que volen aquest socialistes, comunistes i podemoides de saló carregats amb el seu smarthphone de 2.000 €.

I és que, Senyors, Senyores i Senyoros, això és el que ens espera si no posem remei a les polítiques socials, econòmiques i judicials que fins i tot una ameba podria fer millor; sense parlar dels mèrits ni meretrius dels que ens desgovernen tant a nivell municipal, autonòmic i nacional, tot permetent a violadors, secessionistes i delinqüents assimilats que campin al seu aire, mentre puja la inflació, els impostos i la inseguretat als carrers. Ho canviarem a les properes eleccions o, pel contrari, ja ens va be anar cap a Veneçuela?

Perdem les nostres arrels, els nostres costums envaïts per hàbits foranis i, fins i tot, sembla que desitjar Bon Nadal o instal·lar un pessebre ben aviat estarà prohibit, ja que als nostres carrers no veig gaires rètols de Bon Nadal... Deu ser per no ofendre, per idiòcia o per manca de pressupost?

Que tingueu Bon Nadal i un pròsper 2023, envoltats, els que podeu, dels que més estimeu.