Fa un parell d’anys, l’editorial Crítica em va enviar el llibre Estamos solos? el subtítol del qual diu: «a la recerca d’altres vides en el cosmos». L’autor és Carlos Briones, doctor en Ciències Químiques, poeta, inspirador i benvolgut amic. Carlos, en el seu llibre, es fa la pregunta que probablement es van fer els primers homínids quan van començar a mirar detingudament el cel estrellat, un cel sense contaminació lumínica, ni cap altra classe de pol·lució. El llibre, de divulgació científica, versa sobre la cerca de vida en el cosmos, vida no necessàriament a la nostra imatge i semblança, vida bacteriana o vida intel·ligent; per construir el relat, cada capítol conclou amb un cafè amb un científic. En el capítol 13 l’autor es pregunta per l’existència d’altres vides intel·ligents; el text comença amb una cita de Small Fiction, de James Miller:

—Estem sols a l’Univers? —va preguntar ella.
—Sí— va dir l’Oracle.
—Llavors, no hi ha una altra vida aquí fora?
—N’hi ha. Ells també estan sols.

Influït per la lectura, m’he posat a indagar sobre la nostra galàxia, els possibles planetes que poden albergar la vida (gairebé cinquanta mil segons la NASA), he buscat dades i noves teories, i una d’elles versa sobre els universos paral·lels. La física quàntica i la teoria de cordes ens obren a la possibilitat de l’existència de múltiples universos.

De l’àmbit de la ciència passem a la ficció, que utilitza aquestes teories en la literatura fantàstica, en el cinema, en la televisió, en definitiva, en tot el que anomenem ciència-ficció, i en certa manera la fantasia impulsa recerques que es converteixen en aplicacions pràctiques, en tecnologia.

Una teoria científica explica que podríem tenir un univers bessó, però movent-se al revés en el temps. En la sèrie documental L’última frontera i en el portal de Ciència de Ràdio Televisió Espanyola, el passat 22 de març es va explicar: «Es parteix de la base que, al principi, l’univers era petit, calent, dens i uniforme, la qual cosa permetia una simetria en el temps, una igualtat tant cap endavant com cap endarrere. Des d’aquest punt aparentment “neutre”, es creu que el temps va transitar en direccions oposades, una actitud que podria ser possible ja que no es trencaria cap de les lleis fonamentals de la física (gravetat, relativitat i electrodinàmica). Aquestes tres posades a l’inrevés continuarien comportant-se de la mateixa forma, per la qual cosa podria donar-se lloc a aquest univers mirall».

La setmana passada es va publicar un experiment realitzat amb un ordinador quàntic. La simulació va demostrar que la teoria dels forats de cuc és possible. Els forats de cuc servirien per passar a través d’ells a un altre univers. En la petita ficció que intento construir, aquest forat ens permetria saltar a aquest univers mirall en què el temps transcorre al revés que en el nostre.

Abans de perseguir amb la meva imaginació la Terra del cosmos paral·lel, una hipòtesi més: pot ser que la gran explosió que va donar origen al nostre univers fos el resultat de la mort d’un univers anterior. Ara, com tota hipòtesi, cal demostrar-la. Però, si es demostrés, confirmaria aquella afirmació de Lucreci que diu que «Res neix del no-res», tampoc el cosmos que va néixer fa uns tretze mil milions d’anys quan va produir-se el Big Bang.

Quan la nostra vida avança en el temps, naixem, creixem, envellim i en morir completem el cicle de la vida. Tal vegada aquest cicle s’inverteix en l’univers bessó: naixem vells, el nostre cos està gastat, sense plenitud física però sabent tot l’après a aquest costat del mirall. Som pols d’estrelles i com a tal la nostra matèria, conforme les manetes del rellotge, va cap endarrere, rejoveneix fins a arribar a aquest temps en el qual es formen les nostres connexions neuronals. Arribats a aquest principi del temps, si el balanç de les nostres dues vides és positiu, la matèria que som i l’esperit que la sustenta migren a un cosmos on habiten els éssers més evolucionats de totes les galàxies.

Poc fictici és el paràgraf anterior i massa influït per les metàfores de la meva infantesa: cel i infern, vida eterna, tots joves però madurs. Altres virtuts teologals són més terrestres i ens diuen que ens reencarnem en altres cossos per anar depurant durant les reencarnacions els nostres defectes fins a arribar a un estat que ens elevi a un altre estadi de vida no terrenal. I algunes d’aquestes virtuts ens diuen que som un microcosmos: el nostre cos és un univers en si mateix.

Començo a pensar que seré incapaç de construir una ficció amb base científica. Puc submergir-me en el món de la ciència-ficció i intentar emular els grans escriptors del gènere, però seria una impostura i una falta de consideració amb els que llegeixen aquesta tribuna.

Així, com va escriure Lucreci, si res neix del no-res, on va néixer la vida? Quines condicions va necessitar? Des de fa 3.400 milions d’anys hi ha restes inequívoques de vida en la bioesfera microbiana dels entorns marins. En hàbitats terrestres les restes es remunten a 200 milions d’anys després.

L’any 2002 vaig tenir la sort de fer un treball per al Centre d’Astrobiologia de Madrid. Mentre el preparava em vaig documentar sobre el centre i la seva activitat. El treball dels científics se centra a respondre una pregunta: què és la vida? Aquesta pregunta és fàcil de formular i molt difícil de respondre. Segons el diccionari de la Reial Acadèmia, el vocable vida té divuit accepcions. No les enumeraré, però cap d’elles respon al moment en el qual la química va fer el salt a la biologia. En el llibre citat a l’inici d’aquesta tribuna, en la seva pàgina 31, trobem un gràfic en el qual es reprodueixen els tres sistemes fonamentals dels éssers vius: comportament, metabolisme i replicació. Responen aquests sistemes a la pregunta «què és la vida?» o simplement és una definició que engloba els éssers vius?

Busco resposta a la pregunta. Per al bioquímic Gerald F. Joyce: «Un ésser viu és un sistema químic i automantingut que pot realitzar evolució darwiniana». Per a la biòloga Lynn Margulis: «La vida és un procés físic que cavalca sobre la matèria com una ona estranya i lenta. És un caos controlat i artístic, un conjunt de reaccions químiques aclaparadorament complexes». I per al poeta Pedro Calderón de la Barca: «toda la vida es sueño / y los sueños sueños son». No respon el bioquímic, ni la biòloga ni el poeta què és la vida. La resposta l’estan buscant els homes i dones dedicats a la cerca d’altres vides amb la intenció de saber què és la vida.

Res neix del no-res i la vida va néixer no sabem com i, no obstant això, els filòsofs grecs van especular amb l’origen i el miracle de la vida. Van pensar que no estàvem sols en el Cosmos, prova d’això va ser el que li va escriure Epicur al seu deixeble Heròdot: «Hi ha un nombre infinit de mons, alguns com aquest, altres diferents, els àtoms dels quals es formen i no s’acaben en un món o en un nombre finit de mons, siguin o no semblants al nostre. Per tant, no hi haurà res que impedeixi una infinitat de mons».

Utilitzem la ficció per viatjar a un d’aquests infinits mons, en concret a un com el nostre, amb éssers humans com nosaltres. Un món amb una evolució més avançada on la Humanitat ha aconseguit viure en pau i harmonia. Allí, els homes i les dones han après a viure en harmonia amb el planeta que els dona la vida. No és un Edèn. La vida per mantenir-se necessita un equilibri i aquesta harmonia és igual que en la nostra Terra. Quan es destrueix l’hàbitat, la naturalesa emmalalteix i buscarà la manera de sanar-se.

En aquest món la paraula progrés no es sustenta en consumir més del que necessitem. És un món en el qual la convivència pacífica es sustenta en una educació en valors, que al seu torn parteix d’un principi elemental: els humans som éssers socials. Ens necessitem els uns als altres; per això el desig de dominació, de destrucció de l’altre, d’imposició, de superioritat, buscant-ne la raó en l’ètnia, en la religió o en qualsevol altra emoció que denigra un altre ésser humà, no és entesa en aquest altre món més evolucionat.

Tornem al nostre planeta. El nostre progrés ha propiciat la seva malaltia. Hi ha homes i dones de tota classe i condició que tenen consciència d’això. Sabem que hem de restaurar l’equilibri de la Naturalesa, hem de restablir l’harmonia a la nostra casa comuna.

Si el lector d’aquesta tribuna es dedica a navegar per la web de la NASA o de l’ESA (Agència Espacial Europea), trobarà imatges d’una bellesa sorprenent del Cosmos. Però sense necessitat d’anar molt lluny, mirin les imatges de la Terra, de la nostra bella casa comuna. Mirin aquest petit planeta blau en el qual vivim. Ho han vist? Senten l’emoció de contemplar-lo des de fora? Quan es contempla la nostra casa comuna, costa comprendre que estigui habitada per uns éssers amb un sentiment d’autodestrucció tan desenvolupat. Dins del nostre Sistema Solar aquest petit planeta blau alberga la vida en les seves mil expressions: vida animal, vegetal, bacteriana, microbiana. Vida, sempre vida, encara que no sapiguem què és.
Els grecs van denominar zoé a la vida. Des de fa un temps, els éssers humans estem afegint la vocal a al vocable grec. Azoé és la no vida i això és un luxe que com a espècie no ens podem permetre.