(Figueres, 1/2/1873 – Barcelona, 15/2/1952)
In memoria Dra. M. Àngels Bosch Castelló (1943-2022)

Aquest estiu em va colpir el traspàs inesperat de M. À. Bosch, figuerenca com jo, cosina llunyana via del seu primer espòs, exalumna del meu pare a l’institut R. Muntaner per allà als anys 50, col·lega meva de professió, defensora de les humanitats des de la filologia i experta en la figura de J. Pous i Pagès. Per aquests motius, em plau reproduir, un pèl escurçada, la semblança que vaig publicar al llibre Gent que ha fet història. 115 personatges de les terres gironines (BASE, 2015, p. 384-387) (i de passada, recordar que el proper any es compleixen 150 del seu naixement).

Josep Pous i Pagès és l’hereu d’una casa pairal d’Avinyonet de Puigventós, però neix a Figueres, on la família s’ha traslladat per por dels carlins. El pare, republicà i anticlerical, és metge rural, i ell comença els estudis de medicina a Barcelona l’any 1888 però al cap de tres anys els abandona, primer per dedicar-se a la petita indústria (negoci de gasoses), on també fracassa. Després d’aquestes temptatives, torna a Avinyonet per menar les propietats familiars però amb la intenció de dedicar-se a la literatura i lluitar des de la perspectiva intel·lectual en la transformació del país. S’aboca a la literatura, el teatre, el periodisme, i, fins i tot, a la política republicana i estableix bones relacions d’amistat amb modernistes i anarquistes pacífics, treballa a El Poble Català i es fa amb A. Vives, I. Iglesias i P. Coromines.

D’ideologia republicana, plenament catalanista i federalista i amb simpatia per l’anarquisme (era un entusiasta de La Revista Blanca) s’inicià en el periodisme utilitzant la llengua castellana, però, relacionat amb el grup de L’Avenç, aviat es decidí pel català i el 1900 col·laborava a La Catalunya Artística amb el pseudònim de Josep Piula. La seva tribuna periodística fou sobretot El Poble Català (1904-1911), revista i diari del qual va arribar a ser redactor en cap emprant també pseudònims (Pere Mas i Roure i Joan d’Avinyó).

El 1909 un article polític on criticava la llei contra els delictes d’opinió li valgué un judici militar i condemna a sis mesos de presó, però per la promptitud de diverses accions, per exemple l’estrena del seu drama Els visionaris, aconseguí alliberar-se al cap d’un mes. Explica aquesta experiència als dos volums De l’ergàstula (1909). Mentrestant s’havia lliurat al conreu del teatre amb peces influïdes clarament pels autors nòrdics com Sol ixent (1902) i El mestre nou (1903).

Ho alternava amb la novel·la: Per la vida (1903), Quan es fa nosa (1904), L’home bo (1905), Revolta (1906), o circumstancialment la narració: Empordaneses (1906). Amb tot, després de La vida i la mort d’en Jordi Freginals (1912), on narra la història d’un home capaç a cada moment de trair-se o de vèncer el seu destí i on aconsegueix l’última gran mostra de la novel·la modernista, no tornà a reincidir en el gènere fins a l’any 1930, quan espaiades també les activitats periodístiques, es lliuraria exclusivament al conreu i promoció del teatre. En efecte, a part de la seva copiosa producció de comediògraf, el 1914 es constituí durant una temporada empresari del Teatre Espanyol, i el 1917 estaria al costat del mecenatge empresarial d’Evarist Fàbregues en general i participaria activament en l’aferrament de l’escena catalana. El seu teatre, ambientat en principi en el camp, no tardà a traslladar-se a la ciutat que reflectia la problemàtica d’una burgesia civilitzada.

No assolí cap èxit esclatant però mantingué en canvi un to d’intel·ligència i bon gust que defugia l’estridència i que li permeté de figurar en la primera línia dels autors de l’època.

Destaquen: L’endemà de bodes (1904), Un cop d’estat (1906), En Joan Bonhome (1912), Damià Rocabruna, el bandoler (1917).

De l’episodi de la Guerra Civil ens en parla Jaume Guillamet: «És de vacances a S. Boi de Ll. Passa la guerra a Barcelona i col·labora amb la Generalitat com a president de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant la Guerra Civil mantingué una actitud activa en l’Agrupació d’Escriptors Catalans i en la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual fou president, i publicà el recull d’articles i conferències Al marge de la revolució de la guerra (1937) contra els incontrolats i el vandalisme i col·laborà a la Revista de Catalunya. Exiliat a França, creuà la frontera per la Vajol amb el president de la Generalitat, Ll. Companys, i altres. Es queda a França, on participa en l’activitat política de l’exili»1.

Tornà a Barcelona el 1944, participa en activitats clandestines fins a la seva mort; i publicà a Mèxic els articles De la pau i el combat (1948). De retorn a Catalunya, va organitzar el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-1949), conegut com a Comitè Pous i Pagès, plataforma de resistència a la dictadura.

Pòstumament aparegueren el llibre de narracions Tota la saviesa d’aquest món (1961) i la biografia Pere Coromines i el seu temps (1969).

Participà en el Sindicat d’Autors Dramàtics (1911-1913), i fou empresari i autor dramàtic, director del teatre Romea, membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, president de la Institució de les Lletres Catalanes (1937). S’inicià a la maçoneria, delegat del president Ll. Companys per presidir el Consell Nacional que havia de representar el govern a l’exili.

Una de les millors especialistes sobre aquest personatge figuerenc és la també figuerenca professora M. À. Bosch, autora d’un llibre definitiu sobre Pous i Pagès, del qual ens permetem copiar les conclusions 2:

1.- La variada obra de J. Pous i Pagès és la resposta/reacció al moviment industrial de Catalunya des de la cultura. S’hi projecta un món antitètic en el qual se subverteixen els valors convencionals que Pous i Pagès enfoca directament a l’obra i s’ignoren els nous, els industrials.
2.- La seva posició crítica contra les convencions i els abusos, o la ironia, va subordinar-se poc a l’estètica; més aviat es val d’una llengua col·loquial, molt rica, molt espontània. Li agrada el popular, que arriba a condicionar el personatge i l’estil.
3.- L’amor a Catalunya és un motor de la seva obra. Puntualment el nacionalisme des d’una solució federal.
4.- Estava convençut que l’artista havia de ser així, un educador de la societat. El seu mètode alternava la pietat i el crit de protesta fins a arribar a la irònica condescendència, a mesura que es tornava tolerant amb les flaqueses humanes.

PER SABER-NE MÉS:

BOSCH, M. À., Pous i Pagès, vida i obra. IEE, Figueres, 1997.
BOU, E. (dir.), Nou diccionari 62 de la literatura catalana. Edicions 62, Barcelona, 2000, p. 588
BROCH, À. (dir.), Diccionari de la literatura catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 803.
BRUGADA i GUTIËREZ RABÉ, J., «Josep Pous i Pagès: la novel·la, el pairalisme i els vincles amb el pare», Revista de Girona, núm.124, setembre-octubre 1987, p. 53-59.
GUILLAMET, J., «L’Empordà dels escriptors», L’Avenç, Barcelona, 2009, p. 42-44, 107 i 110.
PADROSA, I. Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà. Diputació de Girona, Girona, 2009, p. 642-643.
PUIGVERT, A., “Josep Pous i Pagès: de l’Empordà al Parnàs del Modernisme”, Revista de Girona, núm. 100, tercer trimestre 1982, p. 275-284. n