Fem un espai en les Píndoles referents a Hispània per poder explicar què va passar amb la Lex Oppia i quina intervenció hi va tenir Marc Porci Cató. Comencem per explicar que la Lex Oppia s’havia aprovat durant les Guerres Púniques, concretament l’any 215 aC a proposta del tribú Gai Opi, degut a la situació en què es trobava Roma, després de les successives derrotes de Tesino, Trèbia, Trasimeno i finalment la brutal massacre de legionaris, senadors i altres càrrecs produïda a Cannas, més de 50.000 morts a mans d’Anníbal i el seu exèrcit. La llei Opia prohibia a qualsevol dona tenir més de mitja unça d’or, dur robes de diferents colors o pujar a un carro a menys de mitja milla de Roma o qualsevol altra ciutat, excepte si anava a una cerimònia religiosa. L’objectiu que es perseguia, almenys el que es va declarar, era que es necessitaven urgentment recursos econòmics per seguir la guerra i el Senat decidí utilitzar les riqueses acumulades per moltes matrones romanes, a les quals feien responsables del declivi econòmic degut a la seva conducta moral. El que no s’explicava era que aquesta llei constituïa un recurs per minvar la creixent riquesa i luxes adquirits per moltes dones i pretenia recuperar els antics valors de Roma, com a mitjà per evitar l’arribada d’una generació de dones riques i ingovernables, limitant els seus drets i llibertats. Aquesta píndola s’extreu del treball de l’Alejandra Sentís Vicent i de Titus Livi. Roma era una societat patriarcal, en la qual la dona estava subordinada a l’home, però amb el temps, les dones havien aconseguit alguns avenços importants, un dels quals era derivat de la figura del matrimoni sine manu, pel qual no es feia el trasllat de l’autoritat al marit, sinó que el pare i sogre conservava la tutela i, a la seva mort, la dona adquiria el patrimoni i la conseqüent llibertat que dona tenir-lo. I amb la mortalitat que es va produir en les guerres púniques, moltes dones varen quedar com a hereves úniques. Un altre factor que esmenta l’Alejandra és l’arribada d’esclaus, que permet a les dones dedicar molt més temps a la cultura i el coneixement. Derivat de tot el que hem dit, les dones començaren a tenir un cert paper en la vida pública i política. No cal dir que es va produir una forta reacció del sistema patriarcal, plasmada per exemple amb lleis com la que analitzem aquí, la Lex Opia, i encara més en el moment en què es planteja la seva derogació, que és un moment culminant dels moviments reivindicatius de les dones, el primer que es coneix en què les dones es manifesten i actuen en favor de la derogació d’aquesta norma, és la primera manifestació femenina de l’antiguitat, sense gaire diferències amb les manifestacions de les sufragistes dels segle xviii, i es va produir l’any 195 aC. Els testimonis que ens han arribat confirmen que les matrones varen ocupar els carrers i els accessos al fòrum on s’havia de discutir la derogació de la llei, per convèncer els homes que havien de derogar la norma. Altres esmenten que varen arribar a entrar a l’assemblea, i encara altres, que varen fer un «escrache» a la casa de la família dels Brutus, tribuns aquell any, per la seva amenaça d’impedir que es derogués la llei. «Les dones surten de l’àmbit privat i ocupen el públic, exigint als homes la derogació de la llei, cosa que resulta inadmissible als ulls dels conservadors, que ho veien com una profanació dels espais de la vida pública reservats als homes» (Sentís). Aquesta acció «demostra la realitat romana de la capacitat de les dones d’oposar-se a una mesura. Els homes sí que tenien representació als òrgans de decisió i instruments legals per expressar la seva opinió; les dones només varen poder exercir pressió als carrers, en no tenir cap altre mitjà».

El debat sobre la derogació de la llei Opia el comença Cató, representant de la facció conservadora que volia conservar la llei i el resum més extens de les seves paraules ens el dona Livi, tot i que hem de pensar que probablement hi ha molt de la visió personal de l’historiador. El discurs de Cató és «misogin i conservador» fins a extrems insuperables. Li contestà Valeri en nom dels favorables a derogar la norma.

El resultat de la votació sobre la llei Opia, després d’aquella primera manifestació i dels discursos, va ser l’aprovació de la derogació, fonamentalment per la contundent pressió exercida per les dones als carrers, que no es van dissoldre fins que la llei fou derogada. Un dels historiadors que en parlen, Zonaras, diu que un cop derogada la llei, les matrones «es col·locaren joies i sortiren a ritme de danses i balls». Una victòria important, però no un avenç real en capacitats de decisió de les dones.

Alejandra Sentís n’extreu unes conclusions que paga la pena reproduir: «Comparant els dos discursos, és clar que tant Cató com Valeri reflecteixen l’opinió patriarcal imperant a Roma sobre la necessitat de mantenir les dones subordinades i allunyades de la vida pública i política, però amb formes diferents per aconseguir-ho. Per a Cató, tot i la seva misogínia, la seva preocupació prové dels convenciment que les dones són capaces d’organitzar-se per reivindicar els seus assumptes, canviar les lleis i subvertir l’ordre social, debilitant el sistema patriarcal. Valeri, en canvi, considera les dones massa dèbils com per organitzar-se en un moviment capaç de constituir un perill per al sistema patriarcal o per als valors morals i socials en els quals es sustentava». Llegir el que varen dir l’un i l’altre és un exercici que recomano i per això faré un resum transcrivint el que digueren, i que cadascú es faci composició de lloc del que havia de ser aquella societat per les dones. Imaginem-nos el lloc i les persones: el Capitoli ple de partidaris i opositors a la llei, els carrers plens de dones en manifestació, bloquejant els accessos i exigint la derogació de la llei. En aquest context es produeix el discurs de Cató, el contingut del qual analitza l’Alejandra Sentís i ens diu que Cató començà dient que la llibertat dels homes depenia de la submissió de les dones; que és molt cridaner que Cató parli constantment de la lluita constant entre homes i dones, deixant veure que les dones alliberades l’aterren, reflectint un sentiment d’inferioritat ocult davant el que veuen com a superioritat femenina; que és molt significatiu que l’orador s’adreci als ciutadans dient que «ara, la nostra llibertat, vençuda a casa per la insubordinació de les dones, és tacada i trepitjada inclús aquí al fòrum»; que les dones i els homes tenen àmbits d’actuació diferents i que elles no haurien de preocupar-se de les lleis, sinó de la casa, mantenint el patrimoni familiar i criant els fills; que Cató està convençut que les dones tenen capacitat de conquerir els seus drets i arribar a subvertir l’ordre social; que les dones són per natura indisciplinades i les compara amb animals indòmits amb ànsies de llibertinatge; que la lluita de les dones no acabaria en la igualtat, sinó que voldrien la supremacia; que si la llei Opia es derogués i les dones accedissin lliurement als seus béns, això es traduiria en una minva del patrimoni dels homes i, per tant, dels fills mascles; que el perill principal per Cató és que les dones s’acabin implicant en assumptes públics i polítics, decisió que corresponia als ciutadans mascles; que temia que quedés assentat un precedent, per ser pitjor que el fet en si mateix; que abolint una llei quedessin debilitades totes les altres, perquè ja feien peticions en públic als marits d’altres dones i demanaven el vot respecte d’una llei. A la propera Píndola, acabarem amb el discurs de Cató i la resposta que li donà Luci Valeri.