Els meus ulls contemplen la imatge de la pobresa. Reconec el lloc: l’església de Santa Anna de Barcelona. Recordo que pel costat del claustre del monestir hi ha una espècie de carreró que dona a la plaça de Catalunya. En aquest petit espai s’ajunten diverses de les cares de la nostra humanitat: a l’església i el seu claustre, la solidaritat, l’evangeli de Jesús de Natzaret, la seva doctrina i predicament, sense oripells, sense summes sacerdots ni popes de l’Església, ni fariseus. L’Evangeli, sí, el dels benaurats, el que socorre els pobres, un de cada quatre catalans segons una notícia donada per TV3.

En la meva memòria, pujo uns graons per sortir a la plaça de Catalunya i, allà, persones maltractades per la vida, no només pobres de solemnitat, també alcohòlics, drogoaddictes, els pobres entre els pobres, els sensesostre, els desnonats. El carrer continua fins a la plaça i, a banda i banda, convivint amb la misèria, el local d’una cadena de bars de cafè nord-americana i una macrobotiga de roba barata, probablement confeccionada en països llunyans on no tenen les lleis laborals ni de prevenció d’accidents europees.
Ignoro si en el tram de carreró continua havent-hi un centre de formació de “la Caixa” i la seu de Justícia i Pau. Quan jo vivia a Barcelona, per aquest carrer s’accedia a l’església de Santa Anna, i ara, en el seu claustre i a la sala capitular es dona menjar als que tenen gana, als que tot i treballant, si volen pagar els rebuts de la llum, l’aigua o el gas, han de menjar en el menjador social de la parròquia. Les pedres romàniques i gòtiques donen testimoniatge de l’esdevenir de la ciutat, des del segle xii. Pedres que podrien explicar la història actual de Barcelona i, si ho fessin, el seu comentari sobre el nostre present puc imaginar que seria de sorpresa: com pot ser la Ciutat Comtal una urbs rica i pròspera i albergar tanta pobresa i dolor?

Contemplant la imatge de la pobresa, penso que no pot existir una veritable Pau sense Justícia social.

Fa anys que vaig perdre la fe en les creences religioses que em van ensenyar a la meva infància. La vaig perdre per no voler assemblar-me a aquests cristians apostòlics i romans que es colpejaven el pit resant el Credo i sortien dels temples i dels seus confessionaris amb els set pecats capitals intactes, disposats a sucumbir a ells i, a la següent missa, confessar-se amb gestos de penediment momentani. No, jo vaig perdre aquesta fe dels meus avantpassats, la seva religiositat hipòcrita.

Els homes, dones i joves que socorren als més pobres, als desheretats del nostre quart món són cristians als quals m’agradaria assemblar-me, tenir la seva fe en les persones, en la solidaritat i tenir aquesta fe, sense semblar el fariseu que abunda en algunes ONG.

Aquesta és la nostra fam, la que s’oculta darrere de les portes de les cases, la que es pateix en silenci i guardant les aparences. Hi ha altres fams més cruels. Les veiem en els anuncis d’algunes organitzacions que lluiten contra la fam a l’Àfrica, en alguns llocs d’Àsia, són fams de mort en un món que produeix prou aliments perquè ningú mori de malnutrició.

La nostra societat de l’abundància malgasta tones d’aliments diàriament, mentre a les societats de la pobresa moren éssers humans sentenciats a la més absoluta misèria.

Sabem dels efectes de la guerra a Ucraïna o a la banya d’Àfrica. A Europa, ens preocupa l’hivern, haver de reduir el consum de combustibles fòssils i adonar-nos que gran part de l’energia que consumim no la produïm nosaltres, la comprem i enriquim governs als quals després el recriminem la seva falta de democràcia interna. Ignorem, perquè no hi ha més cec que el que no vol veure, que la guerra entre Rússia i Ucraïna és un conflicte europeu que té com a conseqüència més immediata la fam a llocs on res saben de geopolítica, ni d’interessos estratègics, ni de cap de les elucubracions amb les quals justifiquem la nostra insolidària manera de construir la societat de l’opulència.

L’any 1992, Francis Fukuyama va escriure un assaig que va titular La fi de la història i l’últim home. El llibre consistia en una ampliació d’un article que havia escrit a finals de la dècada dels vuitanta, a les seves pàgines es pot llegir: «La fi de la història serà un temps molt trist. La lluita pel reconeixement, la disposició a arriscar la pròpia vida per una meta purament abstracta, la lluita ideològica a nivell mundial que requeriria audàcia, coratge, imaginació i idealisme es veurà reemplaçada pel càlcul econòmic, la interminable resolució de problemes tècnics, la preocupació pel medi ambient i la satisfacció de les sofisticades demandes consumistes. En l’era posthistòrica no hi haurà ni art ni filosofia, només la perpètua conservació del museu de la història humana». Trenta anys després podem preguntar-nos si la fi de la història ja s’ha esdevingut; al meu entendre, algunes coses sí: el càlcul econòmic, les demandes consumistes, la negació i el no fer prou per mitigar les evidències del canvi climàtic són problemes reals que arrosseguem i no solucionem, si és que és possible fer-ho. Hi ha una altra fi de la història que la bogeria dels governants del món estan cometent: l’esquizofrènia de la guerra i la fabricació d’armes cada vegada més devastadores sí que podria fer possible que la humanitat escrivís les últimes línies de la seva història.

Afortunadament, enfront de l’infortuni que he narrat en el paràgraf anterior hi ha persones plenes de coratge, imaginació i idealisme per construir un món ferotgement humà, un món amb el millor del que som capaços les persones; són els que socorren a aquells als quals la burocràcia no atén perquè no compleixen tots els requisits, són els que s’acosten al seu proïsme per atendre’l sense hipocresia i solidàriament.

El passat dia 10 d’octubre vaig visitar la biblioteca Gabriel García Márquez, situada al barri de la Verneda de Barcelona. És un lloc fantàstic, obert, amb sales per estudiar, per llegir, per socialitzar-se, és una biblioteca que utilitzen diàriament més de mil persones del barri. La seva arquitectura és acollidora i convida a vagabundejar amb la mirada per totes i cadascuna de les seves sales. Però, tot i ser un lloc en el qual podria passar totes les hores del dia, no és el que més em va emocionar; la meva alegria va ser veure grups de joves treballant en equip, una parella molt jove, agafats de la mà, refugiant-se entre llibres. Em va alegrar veure com cooperaven, sentir el murmuri de les seves veus, la convivència entre joves i grans, el respecte mutu. L’amic que em va ensenyar la instal·lació ho va fer amb la mateixa alegria que jo vaig sentir, alegria que vaig compartir amb la directora del centre. Els comento aquesta visita a manera d’antídot contra l’ombrívola imatge del món que consumim diàriament a través de la informació amb la qual es narra allò que figurarà en els llibres d’història; els llibres explicaran com vivim, no els nostres perquès i rares vegades ensenyaran que la vida va cremar amb passió a les biblioteques i darrere de les parets de les nostres cases.

Una altra imatge per contrarestar els mals presagis la vaig veure en un documental, en el qual es mostrava el que els veïns de la ciutat de Peguin, a Tasmània, Austràlia, fan per ella: els ciutadans plantaven arbres, pintaven bancs i pingüins, celebraven reunions al carrer, s’ajudaven i, entre ells, creixia el sentiment de pertinença a un lloc, el seu lloc en el món. M’agradaria que als pobles i ciutats del nostre país entenguéssim que on vivim és el nostre lloc en el món i que hem de fer d’ell un poble, una vila o una ciutat nostra.

Menteixen, i es menteixen a si mateixos, els qui creuen només en la República independent de les seves cases: els carrers es paguen amb els nostres impostos, els serveis que ens presten els municipis, també els paguem. Els carrers són nostres i, per ser-ho, estaria bé imitar els ciutadans de Peguin i intentar que la nostra convivència sigui el més cívica possible.
Construir un món possible es fa en comunitat, llegint les necessitats de les persones, escrivint la narrativa del dia a dia, fent que el llenguatge i la veu política estiguin al servei de tots i no sotmesos a l’interès d’un o altre partit, o d’un o altre grup poderós de pressió.

La creació crea cultura, experiència, aprenentatge. Viure és la nostra principal ocupació i fer-ho sabent que un dia s’arrencarà l’últim full del nostre calendari ens convida a sentir cada instant per viure.

He començat aquesta tribuna amb tristesa i he recobrat l’alegria en els últims paràgrafs. Surto al carrer i camino al costat de la mar, gairebé arribant a la platja dels Palangrers, em detinc a escoltar la música de l’onatge, el seu rítmic vaivé i, sense saber molt bé el perquè, recordo uns versos de Pedro Salinas: «Para vivir no quiero / islas, palacios, torres. / Que alegria más alta: / vivir en los pronombres». Aquests versos són el fil conductor d’un pensament alegre i trist alhora: potser l’estupidesa humana escriu la fi de la història i l’últim dels homes es trobi assegut en una platja escoltant la música de la mar, amb la mirada perduda en l’horitzó i, llavors, quan el zero absolut ho consumeixi tot, l’últim dels éssers humans recordarà totes les històries, totes les belleses de la Terra i tots els llocs en el món en els quals vam ser capaços de deixar el millor i el pitjor de nosaltres.
L’alegria-tristesa de les oliveres m’acompanya de tornada a casa.