És un costum que tinc de ben petit passejar després que hagi plogut malgrat que ara m’he assabentat que les partícules que provoquen aquesta olor característica, que ens evoca temps pretèrits neolítics i de supervivència, no és gaire bona per a la salut pel seu contingut putrefacte.

Tot passejant, comproves detalls de la vida de la ciutat que per la dinàmica quotidiana i esbojarrada, passen ben desapercebuts: el local de tota la vida tancat, la franquícia nova, una nova carnisseria, un locutori, una franquícia que tanca, la vorera aixecada trenca-cames, el pal al mig de la vorera, les obres preelectorals eternes al mateix temps a carrers adjacents per tal que facis la volta al món, barris sencers sense llum per manca de previsió i de cultius exòtics indoor, el mercadeig de xocolata i farina colombiana a les cantonades, les voreres amb vehicles VMP sense complir les normes, etc.

Molt enriquidor, tot plegat, i bona part d’aquest enriquiment es deu a l’aportació inestimable de les noves tecnologies, els nous negocis, els nouvinguts, de costums forans i de la permissivitat dels capitostos, que no volen més problemes, ara que s’acosten les eleccions, però sí predicar a totes les misses i repicar campanes alhora.

Malgrat aquest carnaval permanent d’esdeveniments i moda urbana, darrerament m’ha fet molta patxoca una bretolada ben just al costat de la policia —no devien anar les càmeres...— on es podia llegir en anglès una proclama per la llibertat d’un fugitiu, potser pel seu desconeixement de la llengua catalana per part dels autors.

I és que malgrat les meves tendències de navegar al mar de les passions, d’escorar cap a la dreta, no puc retreure’m de fer meva també aquesta proclama llacista i excloent, ja que, personalment, m’agradaria de debò tenir la mateixa llibertat d’aquest pròfug de la justícia.

Sincerament, m’agradaria viure a una mansió d’un barri elitista de 550 m2, amb un lloguer (tot pagat, non preoccuparti) de 4.400 €/mes, amb una cohort de pilotes, llepaesfínters, secretàries, escortes, caps de gabinet i de la fava, xofers, minyones i proveïment setmanal de queviures, amb un bon sou i, a sobre, tenir gent que no tan sols defensi el meu modus vivendi sinó que, a més, hi col·labora per mantenir-ho tot ben engreixat i, com no, la parella ben col·locada amb sou estratosfèric de les arques públiques. Els veïns ja comencen a estar una mica farts de l’espectacle diari d’anades i vingudes de periodistes, escortes, meretrius i demés fauna.

En un país que la novel.la picaresca avarca des d’El Lazarillo de Tormes fins a Les Malifetes de la família Dalton, hem de pensar que mai un cop estafats o enganyats ningú ho vol reconèixer per la sensació de ridícul o vergonya i, com no, per no ser objecte de mofa, befa i escarni per part dels no «timats» i que havien avisat.

Passejant pel rovell de l’ou, he pogut veure com a terra han pintat unes catifes perquè els turistes les trepitgin alegrement, suposo que amb el vistiplau municipal, ja que en cas contrari, ho haurien tret i sancionat els responsables, ja que està tot ple de càmeres i no crec que sigui gaire difícil identificar-los, si hi hagués voluntat, és clar, ja que les ordenances municipals ho deuen prohibir.

De la brutícia a les voreres franquistes, els camells i dromedaris, dels patinets i d’altres enginys mecànics elèctrics sortejant els vianants en parlarem un altre dia.

Desconec si aquesta campanya catifadora està promoguda, subvencionada o carregada a la taxa de pernoctació que, com d’altres impostos, només paguem a la nostra estimada terra.

Amb aquesta petita almoina implantada el 2012 que a més d’un viatger, o potser als lectors, no li ve d’aquí, per tractar-se d’una quantitat que oscil·la entre 0,60 € i 5 € per persona i nit, segons la categoria i ubicació de l’establiment, i el recàrrec de BCN avui d’1,75 €, 2,75 a partir de l’1/04/2023 i de 3,25 € a partir de l’1/04/2024, potser als grans touroperadors turístics internacionals que negocien 10, 20 o 30.000 pernoctacions a l’any fins a l’últim cèntim d’euro els surt més a compte anar a aeroports més al sud, on les taxes són més barates, el clima més benigne, la situació politicosocial menys remoguda i no hi ha aquest impost revolucionari que incrementa els preus als seus clients.

I és que, de fet, la recaptació d’aquest impost o robatori a visa descoberta va suposar a les arques de la Gencat uns complements caiguts del cel de 63,6 M€ el 2013, i de 76,5 M€ el 2019, i hauria d’anar a minvar l’empremta mediambiental del turisme —molt de moda—, promoció turística —per a què serveixen les pseudoembaixades?—, conservació del patrimoni i polítiques sostenibles —ara no puc parar de riure— com la destrossa que volen fer al cap de Creus, la manca de neteja de boscos i riberes, l’estat dels tallafocs o la manca de senyalització de l’AVE ?

Tornant al rovell de l’ou de la capital alt-empordanesa i tenint en compte que bona part del turisme és de la resta d’Europa, tant costa tenir els cartells publicitaris dels teus productes a la façana en francès, anglès, alemany i altres idiomes, a part del castellà i el català? Els turistes que surten del Museu Dalí, amb poc temps per voltar i remenar, si desconeixen els productes perquè són autòctons i no reben visualment cap explicació, ni entren ni compren.

Escalfem motors, que la tardor i els preus dels combustibles i subministraments ja ens faran passar fred.