En els meus passejos antihipertensió, pels boscos de Llampaies, converso amb un filòsof que de vegades m’acompanya. Apareix i desapareix mentre parlem d’afers divins, però sobretot d’humans.

Un dia em va confessar que havia estat deixeble del gran Juan de Mairena i citava alguns proverbis del seu mestre que em feien rumiar: «Pensar es deambular de calle en calleja, de calleja en callejón, hasta dar en un callejón sin salida. Llegados a este callejón, pensamos que la gracia estaría en salir de él. Y entonces es cuando se busca la puerta al campo».

I ara aquí em trobo, al camp, intentant caçar —com es fa a l’Empordà— els primers bolets de la temporada i, al mateix temps, buscant-li portes o respostes a moltes preguntes que em deixen perplex. El meu amic filòsof m’aconsella que no m’amoïni pels dubtes i em diu una altra sentència del seu mestre: «El paleto perfecto es el que nunca se asombra de nada; ni aun de su propia estupidez».

És el primer dia després de les pluges de la setmana passada i m’endinso al bosc a veure què trobo. De moment només mataparents en quantitats industrials, i deuen ser els seus efluvis els que m’estan provocant certs pensaments que m’obren preguntes que no sé respondre i que em deixen una mica al·lucinat; n’hi vaig fent algunes al filòsof:

Si el dret a la propietat és un dret constitucional i el dret a un habitatge digne també, quan un banc té un habitatge buit per especular i l’hi ocupen, qui vulnera la llei? Sé la resposta, però el meu amic em pregunta: però qui comet una injustícia?

Trobo els primers moixins, m’allunyo del meu company i els pensaments volten cap a l’economia:

No ens enganyem, a la gent normal del carrer, quan ens parlen de la «prima de risc» ens sona a la filla d’un oncle desconegut. Llavors, per què els polítics, ajudats pels mitjans de comunicació, ens atemoreixen amb les seves fluctuacions, com si esmentessin «l’home del sac»?

L’altra dia, parlant amb en Dani, el dibuixant que m’acompanya en els articles, i que viu a Barcelona, em va fer veure una cosa certament curiosa i que es repeteix freqüentment en els titulars de La Vanguardia: quan alguna cosa es fa bé a la ciutat de Barcelona, és mèrit del «consistori» i quan es fa malament, és culpa de la Colau.

I parlant de la premsa em pregunto: per què totes les noticies es donen de forma negativa? Un exemple: a finals de la covid de l’any passat, vaig llegir en un diari: «Catàstrofe hotelera. Els preus dels hotels a Barcelona han caigut fins al 52% del preus d’abans de la covid». No hagués sigut més atractiu dir: «Una oportunitat magnífica per allotjar-se en un hotel de luxe de Barcelona per la meitat del seu preu habitual?». Les dues són certes i com que la segona pot animar més clients potencials, l’economia de l’hotel es reequilibraria.

No se quina associació mental estranya, em porta a cavil·lar sobre un tema propens a ser criticat amb tot mereixement com és la Renfe: creieu que la gratuïtat del servei de Rodalies és una eina dissuasòria de la utilització del vehicle privat? Vist el seu caòtic funcionament, agreujat a partir de la centralització de la sortida de les línies cap a França a l’estació de Sant Andreu, no sospiteu que el lobby dels fabricants de cotxes està al darrere d’aquesta gratuïtat?

I parlant de cotxes: per què si els cotxes són la principal causa de contaminació, quan el nombre de vendes baixa, s’anuncia com una catàstrofe social?

Si es considera el cotxe elèctric com una possible solució ecològica però l’encariment del gas fa que s’estiguin tornant a obrir les centrals de carbó, què hi guanyem pel que fa a la millora de la contaminació?

Porto ara el tema cap al meu corral, el món de la justícia. Una pregunta que al llarg de la meva vida d’advocat m’he fet constantment és: com pot ser que la complicada mecànica de la Hisenda pública funcioni com un rellotge i amb una celeritat exemplar i per contra la judicial sigui caòtica i vagi amb una lentitud escandalosa?

[caption id="attachment_54076" align="aligncenter" width="550"] Dani Torrent[/caption]

Torno a caminar amb el filòsof, a qui li poso la següent qüestió: si el tercer poder de l’Estat, el judicial, està contaminat pels partits polítics i per tant ha perdut el seu tret fonamental, la independència, i conseqüentment la imparcialitat, potser va sent l’hora d’anar pensant en la intel·ligència artificial com a alternativa.

El meu amic no hi està d’acord, ja que, segons diu, llavors la llei s’aplicaria de manera implacable, però sense la valoració humana, i no és segur que ho fos justa.

Collits uns quants moixins més, decideixo tornar cap a casa mentre li comento al meu amic una sèrie de disquisicions més personals: crec que en una democràcia plena és injust que l’abstenció no estigui representada al Parlament. I com es pot fer? Molt senzill, deixant buits els escons que no s’han votat. Poso un exemple: en un parlament amb 300 escons, si vota el 60% del cens, s’ocupen 180 escons i els 120 restants queden buits i ningú cobra per ells. Un estalvi per als contribuents. El filòsof ho veu be per als vots en blanc, però per a les abstencions no ho té tan clar.

Seguim parlant de la trista notícia d’actualitat: la guerra d’Ucraïna. Sí, em diu, les altres no compten, es fan fora d’Europa!

Si la principal indústria dels Estats Units i de Rússia és la de l’armament, com més duri la guerra, més negoci, oi? Sí, i afegeix: no t’oblidis que després algú haurà de reconstruir els habitatges, refer les infraestructures, tornar a posar en marxa les indústries... Una altra possibilitat de negoci molt lucratiu, que segur que ja tenen pensat com rendibilitzar. En un món regit pel consum, i en una economia basada en el creixement continu, em pregunta: quina altra possibilitat té la indústria bèl·lica de complir amb aquest requisits bàsics del sistema, si no és fabricant guerres?

Estic d’acord amb el meu amic i afegeixo: t’has adonat que la vida humana no val sempre el mateix? Les persones que moren a la guerra d’Ucraïna són compadides per la resta d’Europa com a víctimes i es mencionen al telediari d’un en un i, si és possible, identificats amb nom i procedència. Per contra, els emigrants polítics o econòmics que fa anys que s’ofeguen a la Mediterrània, se’ls etiqueta d’il·legals i per tant no es mereixen més que aparèixer en les notícies com un grup informe i comptats a bulto, de cent en cent...

Aquests pensaments sobre la guerra ens porten a tots dos a la conclusió que l’home està mal dissenyat, que és un error genètic i que si, com diu la Bíblia, Déu el va fer a la seva imatge, no volem ni imaginar-nos com ha de ser Déu!
Acabat de mencionar Déu, trobo quatre ous de reig junts! Al costat del camí, l’apreciada Amanita cesària! Un autèntic plaer de déus! Ara sí que deixo sol el meu amic filòsof, paro de fer-me preguntes i em poso a buscar afanosament per si de cas les amanites tenen amics i coneguts de la seva espècia pels voltants.