Quan el ciutadà va despertar, la burocràcia era aquí. El monstre havia crescut fins a convertir-se en un híbrid de Patagotitan i espinosaure. El primer, el saure més gran de tots els temps, i el segon, el depredador més feroç i gran de tots els trobats pels paleontòlegs.

Així, quan un humil ciutadà ha de fer un tràmit amb l’administració pública, es troba darrere de la finestreta a un d’aquests dos tipus de saures. El Patagotitan, com a bon vegetarià, té una certa voluntat de servei públic, voluntat que va perdent quan la desídia dels anys i l’exemple dels seus superiors el converteixen en un servidor del mínim esforç. Per contra, l’espècimen espinosaure, com a bon depredador, sempre està disposat a renyar la ciutadania quan aquesta fa una gestió i li interromp el seu laboriós quefer de no fer res. És un buròcrata que acostumem a trobar en tots aquells organismes de l’administració de tracte directe i amb el qual el ciutadà té l’obligació d’interactuar periòdicament. Llegeixi’s: Hisenda, o renovació de DNI, passaport, permís de conduir i altres documents similars.
Ara, els de les administracions públiques han trobat una eina fabulosa per executar el seu laboriós quefer de no fer res: la cita prèvia! De vegades, per demanar-la per via informàtica o telefònica has de ser un expert en tecnologies de la informació o tenir la paciència de sant Job si vols que algú despengi el telèfon i t’atengui amb promptitud i amabilitat.

Quan el ciutadà s’acabi de despertar, voldrà anar a queixar-se a algun organisme públic, polític, defensor del poble, ministre, conseller, alcalde o qui vulgui que tingui la potestat de cridar a l’ordre i fer treballar aquests individus tan ocupats. El ciutadà, amb sort, trobarà el funcionari públic que exerceix de magistrat. Posarà la seva reclamació davant la justícia i aquesta, probablement, l’arxivarà en el calaix del «torni vostè demà». Però siguem positius; quan la demanda sigui atesa, poden passar dues coses: el ciutadà s’ha cansat d’esperar o la causa està fora de termini i prescrita. Rares vegades ocorre el miracle i s’atén la queixa dins del termini i en la forma escaient; el normal és que la queixa quedi en l’oblit i el funcionari prossegueixi en el seu lloc de treball (és per a tota la vida, fins que la jubilació li arribi).

El monstre de la burocràcia és com un càncer que moltes societats, de les denominades avançades, pateixen. Un servidor no té vocació de metge per curar-ho, ni de picaplets per endinsar-se en l’enfarfegat llenguatge amb el qual s’escriuen les lleis, els estatuts o qualsevol text de curs legal, però, en un gest de valentia, no exempt d’un cert masoquisme, per part meva, em submergeixo en l’enciclopèdia jurídica i busco els drets i obligacions del conjunt dels funcionaris. En les primeres línies del text, s’esmenta la primera excepció, en la qual essencialment es fa distinció entre l’estatut general de la funció pública i els estatuts generals i els particulars: s’accepta que aquests estatuts poden contenir disposicions derogatòries. Atès que és una enciclopèdia jurídica, no dubto a consultar un jurisperit perquè em vagi guiant en la meva recerca.

Assessorat, busco en el Butlletí Oficial de l’Estat la llei a la qual han de sotmetre’s els funcionaris públics. En el punt tres, llegeixo els fonaments de l’actuació del funcionari públic, a saber: a) Servei als ciutadans i als interessos generals. Llegit això, em pregunto: a quins ciutadans?; a quins interessos generals? El punt tres comença amb l’apartat a i conclou en l’apartat l. No desglossaré tots i cadascun dels punts, atès que la majoria d’ells parlen dels drets dels funcionaris; en el que sí que vull incidir és en els que ens afecten com a usuaris. Així, en l’apartat d, es llegeix: igualtat de tracte entre dones i homes. Pel que he vist, aquesta igualtat de gènere no existeix equitativament entre homes i dones, i si un recorda el que el funcionari jutge de Pamplona va exposar davant l’opinió pública sobre la violació grupal que va executar «la manada» a les festes de San Fermín o en les declaracions de moltes dones sobre el tracte que han rebut en algunes comissàries quan han denunciat una violació, arribarem a la conclusió que la igualtat de tracte, davant delictes tan greus com les violacions, no és real, per a vergonya de tota la nostra societat. Cal afegir que la igualtat a la qual fa referència l’apartat és per al tracte igualitari entre les funcionàries i els funcionaris, però he cregut oportú recordar les decisions d’alguns d’ells.

Seguim pel recorregut de l’abecedari, en la lletra c: sotmetiment ple a la llei i al dret. A quina llei i a quin dret? No s’estan sotmetent els jutges del Tribunal Suprem ni a la llei que han de complir ni als principis més elementals del dret, i això que els jutges són funcionaris públics tots ells, per molt alta que sigui la seva magistratura. La lletra h ens revela l’exigència de la transparència, però és tan opaca que ni avalua el treball dels funcionaris ni sotmet la seva gestió a la responsabilitat exigida a la seva posició. Finalment, a la lletra l, es llegeix: cooperació entre administracions públiques en la regulació i gestió de l’ocupació pública. Cooperen els cossos policials entre si? Per què a les oficines d’ocupació se les coneix popularment com les oficines de la desocupació i atur i cal preguntar-se si cooperen el SEPE i el SOC entre si o simplement és un repartiment de funcions que, lluny d’agilitzar els processos, els entorpeix?

Llegint un parell de temes a l’enciclopèdia jurídica, trobo una definició enrevessada del mal funcionament de les administracions públiques: la burocràcia. Pel que llegeixo, es qüestionen les funcions essencials i específiques pròpies de l’Estat, és a dir, si els empleats públics i els funcionaris són les persones que han de contribuir al bon funcionament dels seus tres òrgans essencials: legislatiu, judicial i executiu. Resulta obvi que el mal està diagnosticat: el monstre burocràtic.

Necessito un descans. Surto a caminar pel camí de ronda de Roses, i mirant on mar i cel s’ajunten, en una parada en el camí, em poso a rellegir la Història de cronopios i de famas, de l’escriptor Julio Cortázar. Ell va definir els cronopis com «un dibuix fora del marge, un poema sense rimes». En altres paraules, «els cronopis són criatures ingènues, idealistes, desordenades, sensibles i poc convencionals, en clar contrast amb els fames, que són rígids, organitzats i sentenciosos. Les esperances: simples, indolents, “babaues”, ignorants i avorrides», segons llegeixo a la wikipedia, definició amb la qual coincideixo. I, ara, triï el lector a quin grup d’individus pertany, o som cronopis, fames o esperances segons la circumstància en la qual ens trobem?

Per això aquesta tribuna podia començar: «quan el cronopi va despertar, la burocràcia era aquí», o bé «quan l’esperança va despertar, la burocràcia era aquí, que ja s’encarregueran els fames amb les seves rigideses i organitzacions de vetllar pels buròcrates i els seus laboriosos quefers ancorats en el “torni vostè demà” al qual acudim demanant cita prèvia».

Fa uns anys vaig exercir, per un dia, com a funcionari. M’explico. Se’m va requerir perquè formés part d’una mesa electoral. Quan llegia per informar-me en què consisteix això de ser funcionari i empleat públic, vaig llegir,sobre la figura dels funcionaris públics electorals que són aquelles persones que, per disposició de llei, per nomenament de l’autoritat competent o per elecció, participen en l’exercici de funcions públiques electorals. En particular, els presidents i vocals de juntes electorals. A mi ningú em va informar de tan alta responsabilitat quan vaig ser nomenat, per un dia, com a funcionari electoral. Me n’he hagut d’assabentar alguns anys després, atès que no tenia ni idea que hi havia una llei de Règim Electoral General, on s’especifiquen els efectes penals o les infraccions administratives que un pot cometre en el seu exercici com a funcionari electoral. En fi, si em tornen a cridar per exercir aquest deure cívic, li demanaré a l’autoritat competent, que m’informi amb rigor dels meus drets i els meus deures i de què els puc dir als interventors dels partits polítics presents en el col·legi electoral quan s’excedeixen en les seves funcions.

Per tot l’exposat fins ara, crec que els governants d’aquest país s’haurien de comprometre en una reforma profunda de les administracions públiques i a fer entendre als funcionaris que representen l’Administració davant els ciutadans i que són servidors públics.

Els poders executiu, legislatiu i judicial haurien de qüestionar-se les seves maneres de funcionar i evitar tota contradicció entre el que diuen i el que fan. La realitat d’avui és que del que diuen al que fan hi ha un abisme. S’imposa una reforma a fons de les administracions públiques perquè siguin més àgils, perquè atenguin de manera més correcta i eficient el ciutadà i, sobretot, perquè la llosa de la burocràcia desaparegui.

Quan els cronopis, els fames i les esperances van despertar, la burocràcia era aquí!