Havíem deixat Cató i les legions a punt d’iniciar l’atac contra els ibers revoltats en la que podem anomenar batalla d’Empúries, de la qual actualment els arqueòlegs estan intentant trobar la ubicació.

Fets els auspicis (consultats els déus mitjançant sacrificis), a mitja nit es posaren en marxa per ocupar les posicions que considerava adients, abans que l’enemic se n’adonés. Va fer donar la volta a les seves forces al campament enemic, de tal manera que s’interposava entre els legionaris i el seu propi campament, i va fer el següent discurs: «No hi ha esperança sinó és en el valor, i jo m’he assegurat que sigui així. Entre nosaltres i el nostre campament hi ha l’enemic; darrere, territori hostil. Posar les esperances en el valor és l’actitud més lloable i també la més segura». A continuació va ordenar una retirada simulada per provocar que els ibers sortissin del seu campament, com va succeir: «pensant que els romans s’havien retirat per por, sortiren del campament i varen ocupar el terreny front la línea de combat romana. Mentre formaven i estaven encara desordenats, Cató va ordenar als seus atacar», i ho varen fer primer les dues ales de cavalleria, però la de la dreta va ser posada en fuga immediatament i provocà pànic a la infanteria romana. Vist això, Cató va ordenar a dues cohorts que rodegessin la dreta de l’enemic i es deixessin veure a la seva rereguarda: amb aquesta maniobra, va aconseguir equilibrar de nou la batalla, tot i que la desmoralització de l’ala dreta romana va ser tal que el mateix Cató va haver d’intervenir agafant diversos legionaris amb les seves pròpies mans i empenyent-los cap a l’enemic. Mentre l’ala dreta amb prou feines aguantava, l’esquerra i el centre de les legions atacaven amb decisió, provocant pànic en els ibers, que es veien rodejats. La lluita, un cop arribat el cos a cos, es tornà més furiosa i Cató, veient que els de primera línea s’esgotaven, va fer entrar en combat les cohorts de la segona, es va refer el front i aquestes tropes de refresc, atacant l’enemic amb tota la força, i donat que els ibers no havien pogut renovar el seu front, trencaren les línees enemigues amb una ferotge càrrega en cunya i es provocà una desfeta amb fugida massiva cap el campament iber. Cató veié tot el camp ple de fugitius, galopà cap a la segona legió, que estava en reserva, i ordenà pas de càrrega per atacar el campament enemic. Si algun home massa impetuós sortia de la línea, el mateix Cató el feia retornar a cops de javelina. L’atac al campament iber va resultar una massacre, els defensors de les portes no varen poder resistir la càrrega de la segona legió, fresca i descansada, però la resistència va ser desesperada. La mortaldat, segons Valeri Antias, va ser superior als 40.000 ibers. Livi explica que Cató, que no era precisament tímid en valorar els seus propis mèrits, diu que en varen morir «molts» però no va donar números. Seguint de nou el relat de Livi: «Un cop donat el senyal de retirada i retornats tots els legionaris carregats de botí cap al seu campament, Cató els va permetre descansar unes poques hores durant la nit i després els va fer sortir a saquejar camps i territori. Com que l’enemic s’havia dispersat en fugir, el saqueig es va poder fer sobre una extensió molt més ampla i aquesta acció va contribuir tant o més que la batalla a obligar a rendir-se els habitants hispans d’Empúries i els seus veïns. El cònsol es va dirigir a tots ells amb paraules amables i els va enviar cap a casa, donant-los vi i menjar. Immediatament es dirigí cap a l’interior d’Hispània, combatent els bergistans (Berga, Cardona i Solsona), als quals infligí un càstig que pretenia ser exemplaritzant, però que no va servir de res, donat que no desistien de la lluita per la independència. Cató va seguir al llarg de la costa i posà ordre en tota aquella zona litoral, on Tarraco ja començava a tenir certa importància. Livi ens explica que Cató rebé l’ajuda de Marc Helvi, que arribava des de la Hispània Ulterior amb més de sis mil homes i que pel camí, a Mengíbar (Iliturgi), s’havia enfrontat a un gran contingent de celtibers, vint mil diu Livi, dels qual varen morir dotze mil.

Pacificada la zona nord-est d’Hispània, el cònsol, era coneixedor que la situació a la Hispània Ulterior seguia sent complicada, ja que Publi Manli i Api Claudi Neró no aconseguien imposar-se als turdetans recolzats pels celtibers de la zona central hispana, molt aguerrits. Per aquest motiu, com ens explica Pedro Barceló, «la següent campanya de Cató s’orienta a la Hispània Ulterior, cap a la conca del Guadalquivir, sense que tinguem dades concretes del resultat, tot i que podem suposar que la força i les victòries assolides per les legions varen ser suficients per convèncer els celtibers de deixar de recolzar els turdetans. Cató passeja el seu poderós exèrcit pel centre d’Hispània, amb l’objectiu de posar sobre avís i intimidar els celtibers i lusitans, tribus guerreres que ja a les Guerres Púniques havien constituït part important de les tropes de Cartago. Ataca Segontia (Sigüenza) però no aconsegueix prendre-la i retorna cap a Empúries a hivernar amb les legions. L’hivern del 195-194 aC l’utilitza Cató per reorganitzar econòmicament els territoris conquerits; vol incrementar les aportacions i contribucions financeres hispàniques a l’erari de Roma, amb l’objectiu de superar les fites assolides per Escipió Africà. Aquesta política té com a efecte rebot que, en multiplicar els tributs enviats a Roma, el cònsol es guanya prestigi d’honrat, preocupat pel bé de la pàtria. L’actuació militar de Cató a Hispània, discutible quant a efectivitat, estava encaminada a impressionar l’electorat de Roma, factor imprescindible per garantir el futur polític de Cató. Retornat a Roma, Cató és recompensat amb un «triomf», la desfilada pels carrers de la ciutat amb tot el botí i les tropes, pujat a un carro, amb corona de llorer, les tropes cantant cançons atrevides sobre el seu general i amb un esclau que li va recordant «Ets mortal». Entrega a l’erari públic un botí de 1.400 lliures d’or, (una lliura, aproximadament ¼ de kilo), 25.000 de plata i 123.000 denaris. Era una constant de la vida pública de Roma que els membres de l’elit senatorial aprofitessin el seu càrrec per fer una desmesurada explotació de les províncies que se’ls havia confiat, amb el qual cosa provoquen un cercle viciós: esclafats els aixecaments i rebel·lions per la força, la subseqüent explotació provocava nous aixecaments. Excepte casos aïllats de governadors «honrats», el gran llast de l’administració de Roma va ser el pèssim tracte donat als territoris sota el comandament de personatges sovint arbitraris o dèspotes. A Hispània, Cató va ser el primer cònsol en funcions enviat a resoldre la crisi que afectava aquell territori recentment incorporat als dominis de Roma, però el succeiran molts altres, i Hispània no serà sotmesa totalment fins al regnat d’August, pràcticament dos segles més tard. L’objectiu principal de les campanyes de Cató va ser consolidar i incrementar els espais de domini de Roma, fins llavors limitats a l’estreta franja litoral, acabar amb les revoltes dels autòctons i intimidar-los; per això s’aventura cap a zones de l’interior, no dominades encara per Roma, per deixar clar que «hi posava la poteta», que Roma reclamava tot aquell territori i que un dia el faria seu definitivament...