Igual que ens van inculcar el consum desaforat i van fer de nosaltres consumidors compulsius, ara ens guien cap a l’austeritat. Cal viure amb menys, és cert. No podem esgotar els recursos que ens proporciona la Terra per a tot un any en els primers cinc mesos d’aquest; ara bé, inocular la por a la ciutadania no és una acció ètica, ni tan sols quan es defensa reduir un consum desbocat i irracional.

Fa un parell d’anys ens van imposar un confinament forçós per causa de la pandèmia: la por es va convertir en obsessió per a moltes persones i les seves conseqüències són que el tancament ha afectat la conducta de molta gent i el desenvolupament social de molts nens. Reprenent el fil de la dissertació, en aquests mesos vam aprendre a viure amb menys i, suposo, vam aprendre que som fràgils; la vida és el bé més gran que tenim, bé que protegim sent conscients que la millor manera de tenir-ne cura és atendre la vida del planeta. Això és el que ens ve a dir el sentit comú; no obstant això, el nostre gen egoista ens indueix a actuar de manera insensata i contrària als nostres propis interessos com a espècie.

En aquest conte de tardor, que hauria de començar com tots els contes, amb un contundent «Hi havia una vegada», hi ha massa qüestions i personatges als quals cal esmentar per construir un relat sense moral. Ho intentaré.

Davant tot discurs malestruc, per molt que ho vulguin imposar, crec que hauríem de consultar les nostres pròpies pors per apartar-les i analitzar la nostra veritat, és a dir, les nostres possibilitats, que sempre estan sustentades per somnis. Aquesta mena d’examen de consciència mostrarà les nostres frustracions i, una vegada descartades, podem recuperar les nostres esperances, atès que és l’esperança la que ens ajuda a construir i a avançar en el nostre esdevenir per la vida. Tots tenim un potencial per descobrir, un objectiu per treballar i un destí per complir. Si aprenem a superar els nostres temors, si somiem sense ser esclaus de les nostres il·lusions i si les nostres esperances no són castells fets a l’aire, possiblement aprendrem a viure sense por i a no deixar-nos condicionar per allò que es construeix artificialment per servir a uns interessos creats i que, sempre o gairebé sempre, responen a la imposició de mantenir els privilegis dels privilegiats i a augmentar la desigualtat, la submissió i la pobresa d’una majoria enfront d’una minoria.

Ens adverteixen, ens avisen, ens informen o desinformen que la tardor i l’hivern seran molt durs. Haurem d’estrènyer-nos més el cinturó i anar amb compte amb la despesa en electricitat, gas i aigua. Ens prometen ajudes que mai arriben, que es perden pels laberints de la burocràcia, mentre l’augment de les despeses mínimes i necessàries és inassequible per la inflació i pels sous de la majoria de treballadors d’aquest país.

Els usurers es fan dir empresaris. No ho són. Quan s’especula amb les conseqüències de la guerra per continuar obtenint uns beneficis extres, als ja alts percentatges de guanys que tenen les empreses energètiques o la banca, això no és de ser bons gestors ni excel·lents empresaris, això ras i curt és ser usurers. Un exemple. En aquest país les grans companyies que cotitzen a borsa i són espanyoles, en la seva gran majoria són empreses privatitzades, atès que abans havien sigut propietat de l’Estat. Quan es va privatitzar Telefónica, les companyies elèctriques, de gas o petrolieres i algun banc, es van nomenar presidents a funcionaris o expolítics, persones que no eren empresaris, que desconeixien i/o desconeixen el que significa emprendre. I són aquestes empreses, el negoci de les quals està sustentat en l’energia o en la banca, les que més especulen amb els preus i les que més hi estan guanyant. Penso que no seria cap disbarat nacionalitzar-les, és a dir, retornar a l’Estat algunes d’aquestes companyies que empobreixen als ciutadans i conspiren amb partits polítics perquè no es dictin polítiques en contra dels seus interessos.

El mestre Noam Chomsky va escriure sobre els guardians de la llibertat, és a dir, els grans mitjans de comunicació que es dedicaven, i encara ho fan, a defensar i difondre els interessos dels que més tenen, i abandonen a la gran majoria: els que menys tenen. El pensament i l’activisme del lingüista nord-americà sempre ha estat lúcid i il·lustrador de la responsabilitat que tenim els qui ens dediquem a l’ofici del periodisme. Diumenge passat, en una entrevista radiofònica, va assenyalar els grans beneficiats de la guerra a Ucraïna: els Estats Units, el seu país; els venedors d’armes i les companyies energètiques.

Últimament, saberuts experts escriuen i disserten sobre els conflictes híbrids: es tracta d’un concepte que va popularitzar l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i que fa referència a les maneres de combatre en alguns conflictes en els quals es combinen tàctiques militars convencionals amb d’altres de menys ortodoxes; la combinació de totes dues estratègies és el que els militars denominen «conflictes híbrids», i alguns exemples d’aquesta mena d’enfrontament bèl·lic serien la guerrilla urbana, l’ús de drons, els segrestos, el terrorisme i la desinformació. Aquesta última tàctica l’estan utilitzant russos i ucraïnesos en l’actual guerra d’Ucraïna.

En un article publicat pel CIDOB podem llegir: «La desinformació s’ha convertit en una amenaça quotidiana per al món interconnectat en el qual vivim». I, això es deu no sols als avanços tecnològics que han canviat el món, sinó també que aquest canvi exponencial no ha estat assumit per moltes de les nostres institucions, que romanen anquilosades amb un funcionament que deixa molt a desitjar; per exemple, la burocràcia que alenteix un món que té en la rapidesa i en la concisió clares senyals d’identitat. La democràcia té en les xarxes tecnològiques un doble repte: el de sobreviure a l’impacte d’un món que canvia acceleradament adaptant-se als canvis o bé ser destruïda i originar societats distòpiques.

La distòpia té en la desinformació una de les seves eines més eficaces, atès que és utilitzada com a arma que propicia inestabilitat, crea polarització, dinamita la convivència i trenca consensos. En aquest país sabem que aquestes tàctiques híbrides son utilitzades per una política que promulga seguir ancorada en els seus privilegis sense cedir-ne cap i sembrant cada vegada més la desigualtat. No els importa, com feia el Ministeri de la Veritat en la novel·la 1984 d’Orwell, inventar faules, visualitzar enemics i rentar cervells amb l’objectiu d’imposar els seus criteris.

Fa uns anys vaig escriure en aquesta tribuna una opinió, en la qual esmentava que la realitat s’escriu. Es narra una història i es converteix en real, quan en el seu origen no ho era. Les paraules tenen el poder de construir un conflicte i la seva influència dependrà de la seva repercussió.

Aquesta setmana passada, Vladímir Putin es va dirigir al seu país per imposar la mobilització de tres-cents mil reservistes de l’exèrcit rus amb la finalitat de reclutar-los per anar a la guerra empresa contra Ucraïna. En el mateix discurs va amenaçar Occident amb utilitzar l’arsenal nuclear rus si s’atacava el seu país. L’endemà del seu discurs, a la zona ocupada d’Ucraïna es convocaven referèndums perquè aquestes poblacions decidissin si volien integrar-se a Rússia. Evidentment que Putin va convocar aquests referèndums per a guanyar-los; per tant, si l’exèrcit ucraïnès intenta reconquerir el territori usurpat, es veurà legitimat per utilitzar el seu arsenal nuclear, i a més, podrà utilitzar l’excusa que els Estats Units, la Unió Europea, el Regne Unit i altres països occidentals armen l’exèrcit ucraïnès. «¿Es un farol?» Vladimir Putin va dir que no.

Aquest és un conte de tardor que no ha començat amb un «hi havia una vegada»; ha anat derivant d’un tema a un altre, fins a arribar a la causa que ha provocat l’escalada de la inflació, els alts preus de l’energia i altres mals com l’escassetat del blat. La guerra a Ucraïna és la causa, això es diu, però, en aquest cas, és una visió molt esbiaixada de la veritat. Aquest conte de tardor no té ni moral ni més intenció que la de veure clara la realitat de la narrativa que s’està imposant al nostre dia a dia.

Una societat que coneix tots els contes, fins i tot els que s’escriuen a la tardor, es mobilitzaria contra les guerres, les que siguin, dels múltiples conflictes existents. Sortiria als carrers a cridar «Ja n’hi ha prou!».

En aquest conte de tardor som molts els que ens rebel·lem contra la desigualtat i la fam i la pobresa, atès que sobren aliments i tecnologies perquè ningú mori de fam, ni pateixi les conseqüències de la desigualtat. En aquest conte, la nostra inacció i el nostre consentiment a la desinformació es converteixen en acció, en informació veraç i contrastada.

A manera de conclusió, els citaré un gran escriptor i periodista rus, amb la intenció de mobilitzar-nos: «Es va fer la llum, la llum de la mort, opressiva i abrasadora». Vasili Grossman.