Aquest estiu ha estat notícia, els mitjans n’han fet ressò i n’hem parlat a casa i als cafès. Un fet minoritari i per ara misteriós que ha passat a diferents indrets del món i també a la nostra comarca. Un fet que ens inquieta puntualment i que ens ha de fer reflexionar globalment. Les punxades que dones joves han rebut per part de persones desconegudes en ambients d’oci, que en alguns casos han tingut efectes al cos i d’altres no, que per ara en cap cas han acabat en un abús o robatori, sembren el pànic entre les noies, i també en les seves famílies, entorn i la societat en general. Això és el terrorisme: provocar la sensació que qualsevol en pot ser víctima, en aquest cas per ser dona, jove i sortir de nit. No cal que et punxin, ja tens la por inoculada. Tu, les teves amigues, la teva família... Com més en parlem, més triomfen els malvats que han promogut aquesta onada d’agressions. Que passarà i segurament deixarem de parlar-ne, fins a la propera. Però el terror es queda, perquè el terror és també tornar sola de nit, i passar per un carrer no prou il·luminat. És estar sola al vagó de tren. És sentir unes passes al carrer darrere teu. És rebre un missatge d’un desconegut a la xarxa. És sentir que si no estàs sempre vigilant, pots ser la propera víctima. Quants cops hem sentit encara promoure el consum d’alcohol per poder obtenir el consentiment d’una dona? Quants cops hem passat encara aquell comentari o brometa d’abusador explicada com si fos un acudit sense reprovar-la? Quina punyetera gràcia fa veure avui situacions d’abús sexual facilitades per abús de poder? I això no passa als altres, no passa allà, no passa lluny. El terror viu prop de casa: el diari explicava ahir en portada que a Catalunya es registra una violació cada dotze hores, i que és una dada que va en augment. No és clar si el que s’incrementa és la capacitat de denunciar (s’estima que només es denuncien el 15% dels fets esdevinguts) o el que s’incrementen són les situacions de violència contra les dones. La dada és igualment terrorífica, més enllà de les punxades. No podem permetre que el terror ens perfori en forma de punxada, en forma de por, en forma d’inhibició o de limitació de la nostra llibertat. I és la nostra necessitat com a dones i la nostra obligació com a societat erradicar aquest terror que fereix i destrossa les víctimes, sent inflexibles contra qualsevol acció de violència, per petita que pugui semblar. Ens hi van les vides.