L’estiu és temps de festes i l’agost el mes per excel·lència. En el meu record i per ordre cronològic, les primeres festes viscudes intensament que van deixar un record inesborrable són les de Elvetea ( avui Elbete) un petit poble del Valle de Baztan, del qual era filla la meva mare i on des que tenia tres anys anava a passar l’estiu a casa dels avis, un casalot immens, amb escut de pedra damunt l’arcada de la porta, construït a quatre vents i ple de racons màgics. Al pati del darrera hi havia una figuera molt gran, que donava unes breves boníssimes, a la qual ens enfilàvem sense por l’Eugenia, una veïna i amiga de la mateixa edat, i jo. El galliner ocupava el que havia estat l’antiga capella del palau i les gallines ponien els ous en les buides fornícules dels sants. Suposo que per això recordo amb delit uns ous ferrats divins, fregits amb pebrots verds acabats de collir que era l’esmorzar de l’avi, menjat dins la pròpia paella i que de tant fregar-hi pa entre ell i jo deixàvem com una patena.

A mig estiu a casa dels avis es feia una festa on acudia molta gent. Consistia en un dinar pantagruèlic cuinat per l’àvia i les tres germanes de la mare, encara solteres, on el plat fonamental, almenys per a mi, mai ha estat superat en el meu record, eren els «fritos», croquetes de mil classes i maneres. Allò sí que era un festival! De grans, aquesta tradició l’ha mantingut amb una nota molt alta el meu germà, qui cada any per «Nochebuena» ens sorprèn afegint noves especialitats de «fritos» a les plenament consolidades. Per a mi, tant en el record com en el present, la croqueta, ben feta, és una espècie culinària extraordinària, insuperable.

A la festa d’Elvetea , encara que jo amb les croquetes en tenia prou, la resta del personal, a més d’altres entremesos i d’un bon plat de «alubias rojas de Tolosa», donaven la talla davant del «cordero en chilindrón». A les postres m’hi tornava a sumar jo seduït pel que és un altre record gastronòmic gravat a foc: la «gaztambera», recuit de llet d’ovella bullida amb pedres molt calentes. Un recuit fumat diríem avui, però res a veure.

I amb la panxa plena, arribava l’acordionista, al qual evidentment se li servia el corresponent cafè amb conyac o patxaran fet a casa, amb un tros de «tarta de almendras» que havien tret de postres. Fets els compliments, passàvem a la gran sala central, de més de cent metres quadrats amb un terra fet d’amples llates de fusta de castanyer, encerades i lluentes, on al so de l’acordió començava el ball que passava de la jota al pasdoble, sense solució de continuïtat. Arribat aquest punt, els petits ens perdíem per les habitacions a jugar a fet i amagar o directament marxàvem a fora, al camp del veí, a robar pomes, àcides com una mala cosa, que ens posaven els pèls de punta però menjàvem fins al final.

Quan jo deuria tenir vuit o nou anys i el meu germà la meitat, va succeir un fet que recordo també com una festa personal. Els pares ens van venir a buscar a Elvetea amb un flamant cotxe nou. En arribar, el pare va tocar insistentment el clàxon i, en sentir-lo, el meu germà i jo vam baixar corrents l’escala i allà, aturat a la porta, estava aquella meravella de color verd: un Renault 4/4, amb una carrosseria especial, competència directe del Seat 600, però amb un perfil que retirava més al escarabat de Volkswagen. Darrera nostra van venir les ties, els oncles i els avis i tot eren alegrois. Alegrois que només feien que entorpir, ja que el que en Nando i jo reclamàvem insistentment era que el pare ens portes a donar una volta al poble per estrenar-lo.

La fi de les vacances basques era a començaments d’agost, perquè havíem d’arribar amb suficient antelació a la festa de les festes! La festa major de Gràcia, el dia 15 d’agost, prototip de la festa col·lectiva, on tots els veïns, d’una forma o altra, col·laboren a la celebració i que vaig tornar a viure intensament quan als anys vuitanta vàrem venir a viure a Llampaies.

Nosaltres vivíem al carrer Grassot, un passatge entre el carrer Roger de Flor i el carrer Nàpols, on Cerdà va acabar les quadrícules de l’Eixample, fonent-les mitjançant la Travessera, amb la vila de Gràcia.

[caption id="attachment_52245" align="aligncenter" width="550"] Dani Torrent[/caption]

Entre totes les festes de Gràcia, va haver-hi una que per a mi va ser excepcional i transcendent per a la meva vida emocional, la de l’estiu del 1958, quan jo tenia encara onze anys.

Els veïns van decidir guarnir el carrer amb motius egipcis on l’element determinant era una piràmide de guix pintada de color sorra. La base anava de cantó a cantó del carrer i l’alçada deuria ser també d’uns sis metres més o menys. El pare, com que era paleta, havia estat una peça fonamental en la construcció faraònica. Per suposat els cotxes o entraven i sortien per baix o directament no entraven al llarg de la setmana de la festa. La gent, per accedir a l’interior del carrer, havia de travessar la piràmide per un túnel misteriós i jo gallejava davant tan immensa construcció, sentint-me com el fill del constructor de la piràmide de Keops.

A les nits es feia cinema a la fresca i aquell any en un carrer amplament poblat de nens i adolescents, flanquejat per la caserna de la Guàrdia Civil i el convent de les monges Teresianes, els programadors, amb criteri transgressor, potser valents per sentir-se protegits per la barrera natural i sònica de la monumental piràmide paterna, van projectar una pel·lícula qualificada com a 3R, gravemente peligrosa, Arroz amargo, amb una Silvana Mangano que ensenyava cuixa i sobretot pitrera.

La visió de tanta carn prohibida va tenir fort ressò en aquell nen que creixia a marxes forçades cap a la pubertat i va assolir el seu punt culminant en una de les nits de la festa.

Hi havia poca lluna i els estels lluïen esplendents sobre els fons negre del cel. El ball encara no havia començat i els nens, acabats de sopar sortíem a jugar al carrer. Algú va cridar que des de la Travessera, sense els fanals i les banderetes que cobrien el nostre carrer es veia l’Sputnik, el primer satèl·lit rus que estava donant voltes a la Terra.

Vam sortir tots cames ajudeu-me. Allà vam començar a mirar cap el cel estelat sense saber molt bé com es veia un satèl·lit artificial. La meva veïna Pepi, semblant en el record a la Marisol inicial, rossa com ella, dos anys més gran que jo, m’assenyalava un lloc del firmament on suposadament es veia un puntet platejat que s’anava movent . Jo mirava i entre tanta estrella no ho veia. Ella s’acostava més a mi perquè seguís la trajectòria del seu braç estès cap amunt. Jo vaig acostar la cara fins que, sense adonar-me, la meva galta es va ajuntar amb la seva. Llavors, vaig sentir com una descàrrega elèctrica i una sensació de felicitat em va envair tot el cos. No sé si era l’Sputnik o mil estrelles les que es movien. Tampoc puc mesurar el temps que va durar el contacte però el seu record arriba fins ara, seixanta-quatre anys més tard.

Avui, tornant del passat i mirant cap al futur immediat, tenim en perspectiva una altra festa grossa aquest agost: el desè aniversari d’Edicions Cal·lígraf, una festa de llibres on hi cabran els «fritos», l’Sputnik, la Silvana Mangano i fins i tot la Pepi, tot el que es pot escriure, dins d’una novel·la, una poesia o un llibre de cuina.