No cal dir que els darrers dies estem sotmesos a una canícula que ens condiciona el nostre estat d’ànim, la salut i la convivència tot beneït pel degoteig constant als mitjans del canvi climàtic.

Aquestes temperatures i, el que es pitjor, la humitat que provoca la xafogor que ens asfixia, afecten la nostra concentració, a no agafar el son, ens crea ansietat i, amb un augment del cortisol, tenim els nervis a flor de pell.

Nomes cal fullejar una mica els diaris per comprovar els nivells de violència als carrers, delictes, violacions i ara la moda de les punxades, accidents de trànsit evitables, una crispació constant als supermercats, als pàrquings, a la platja... com si el món s’acabés demà mateix.

Que hi ha un canvi climàtic, és evident, però com altres grans manipulacions globals mediàtiques, que no ens facin empassar que tot té el seu origen als vehicles de combustió que fem servir per anar a treballar, però no del Falcon ni dels milers de cotxes oficials.

Parlant amb gent gran, m’expliquen com recorden amb enyorança que a l’estiu sempre ha fet calor i a l’hivern fred, com feien hores extres per pagar els electrodomèstics a terminis, el Seat 600 o el 850 o unes vacances, com s’anaven a treballar al matí i sovint ni havien tancat la porta de casa, com els que es permetien el luxe de fumar ho podien fer on els hi rotés pel cap, com detenien un delinqüent i li treien les ganes de reincidir a la primera «conversa», com les dones podien anar tranquil·les i soles pel carrer, com es respectava a la gent gran, als professors i als pares, com per anar a treballar a l’estranger ens demanaven el contracte de lloguer, de treball, el certificat de penals i un certificat mèdic, com no hi havia paràsits a mantenir i com els nouvinguts treballaven i s’integraven sense imposar res, com es compraven un habitatge al 16% d’interès hipotecari i al cap de 15 anys, amb un únic sou a casa, quedava pagat, com coexistien homes i dones heterosexuals i/o homosexuals sense cap circ mediàtic, com el jovent, en complir la majoria d’edat, s’emancipaven, que no hi havia atur, com es podia parlar català o castellà indistintament sense caure en l’ostracisme o sancions...

Lluny queden aquelles sessions contínues de cinema per 25 pessetes, amb dues pel·lícules amb una bossa de crispetes i amb l’aire condicionat que et glaçava fins els pensaments, sobretot, a la «filera dels mancs».

Però és clar, aquells moments tan foscos i indesitjables no tenen res a veure amb el clima polític i social tan obert, dialogant, entranyable i enriquidor que vivim ara en una democràcia social-podemita de somriure permanent, de bon rotllo, de fer coses «xules», que malgrat estar intervinguts tot el dia amb normes surrealistes i desquiciades, compta amb el vistiplau de la massa borregada que els ha votat, malgrat que malauradament tots en paguem les conseqüències.

Ens diuen que hem d’escoltar o veure, que menjar o beure, les xarxes socials degudament censurades amb paraules clau, si hem de portar corbata o no, la temperatura dels nostres negocis, amb qui hem d’anar al llit, on es pot fumar, tenim reserves naturals i boscos que no es poden podar ni netejar i després cremen per manca de manteniment, un atur fictici, una inflació pels núvols i per si no hi hagués prou amb aquesta crispació climàtica, política i social, sempre tenim un il·luminat o una il·luminada que ens regala comentaris tan eloqüents com que el turisme és un mal...

De que viu directa o indirectament una població costanera com Roses, amb uns 20.000 habitants legals censats, amb 35.100 unitats d’IBI, amb 7.000 places hoteleres, 2.400 de càmping i 500 apartaments i allotjaments turístics legalitzats, amb poques barques de pesca, un parell d’indústries i les supervivents empreses de construcció i immobiliàries que venen principalment a estrangers?

Potser no ens hem adonat, però deu viure dels manters del passeig, de les caravanes situades darrere les muralles i darrere del CAP i del «comerç al detall» de coca, marihuana i haixix i dels okupes, ja que són els sectors econòmics més afavorits per la política municipal i estatal, ja sigui a Roses, Figueres o Castelló, per anomenar-ne uns quants.

La manca de voluntat política (i de 00) per eradicar segons quins problemes, només fa que crispar més encara els ciutadans que compleixen les normes, paguen els seus impostos i són respectuosos amb els altres.

En lloc de posar través al turisme, potser seria interessant facilitar la convivència i informar-los de les normes que s’apliquen a Espanya i les ordenances municipals, sobretot pel tema dels sorolls fora d’hores, la compra als topmanta, la conducció de vehicles VMP, de bicicletes i embarcacions, les sancions per llançar burilles de cigarreta i altres objectes per la finestra del cotxe, on s’han de portar les bosses d’escombraries... i deixar-nos de tant publireportatge onanista, llacets i mobiliari urbà multicolor.

Continuant el meu anterior article de la manca de preparació i de currículum laboral, professional o polític de molts dels nostres dirigents, ben segur que seria interessant crear una Escola de Preparació Política, amb assignatures com: 1/ Parlar castellà és normal a Espanya, 2/ Col.locar parents i amics no és ètic, 3/ Els llassos són per embolicar regals, 4/ L’Ajuntament no és el meu «cortijo» particular, entre d’altres temes ben segur, molt desconeguts.

Ja hem passat l’equador de l’estiu i sense adonar-nos vindrà la Diada, la Hispanitat, Tots Sants, el pont de la Puríssima i la Constitució i Nadal, si no ho prohibeixen abans o canvien la nomenclatura.