M’ha cridat l’atenció una imatge de Facebook que mostrava una paret amb una pintada que deia: «Las estrellas piensan que los fugaces somos nosotros».

Una pensada filosòfica d’un grafiter anònim que defineix perfectament la contradicció entre la brevetat humana i la immensitat sideral. La vida és tan sols un sospir enmig del no-res etern, però ens resulta una tragèdia quan la perdem.

Circumstàncies imprevistes ocorregudes en el darrer mes han fet que tingués molt present aquesta frase

La primera va passar fa un parell de setmanes quan vaig rebre un whatsapp dient que havia mort en Guillem Salvador, psiquiatra i poeta que vaig conèixer a rel de la publicació per Cal·lígraf del seu llibre Antologia apresurada, un títol que contradiu la seva lenta elaboració al llarg de tota una vida intensa. Va ser un amor a primera vista. Era un persona intel·ligent i amable. La seva poesia és directa, sentida, lúcida, com ho demostra, en aquest moment en què s’ha complert la data, el vers amb què inicia el seu llibre:

Encontré mi edad
en el bolsillo trasero del pantalón.
Estaba arrugada y con fecha de caducidad.

Imbuït en el record d’en Guillem Salvador, la setmana passada, en una altre whatsapp em va arribar una notícia de premsa: «El escultor vallisoletano Ángel Camino (Valoria la Buena, 1953) ha fallecido de “forma súbita” en Austria, país donde pasaba unas vacaciones (alojado en casa de unos amigos), según ha informado El Cargol, un medio digital del Penedés».

Collons! S’ha mort l’Ángel! , li dic a la Mercè. Quedem tots dos sorpresos. Encara no fa un any que ens havíem tornat a veure en una exposició seva i seguíem habitualment en contacte, i ara, de cop i volta: la mort.

[caption id="attachment_51607" align="aligncenter" width="450"] Dani Torrent[/caption]

Ens van venir mil records perquè l’Ángel i la Mercè, que es van conèixer estudiant Escultura a Barcelona, van fundar el Taller Nou en uns baixos de Gràcia i després, a finals dels anys 70, quan ens vam traslladar a Llampaies, va venir a viure amb nosaltres, i ens va ajudar a construir la casa i un taller d’escultura i gravat, batejat com a Taller d’Aixa, on, a banda de fer cadascú la seva obra, amb la Mercè estampaven per a altres artistes i, a l’estiu, feien cursos de gravat .

Com a bons neorurals, criàvem gallines i conills i fèiem l’hort. Un hort, val a dir, en el qual les males herbes sempre creixien més i més ràpid que les nostres plantacions.

En Dani era petit i encara fill únic i ja dibuixava amb força imaginació. Un dia, partint dels dibuixos d’aquest nen de quatre anys, l’Ángel va crear una sèrie de gravats que sumen la força i la creativitat del gravador experimentat amb l’espontaneïtat d’un novell dibuixant que ja apuntava maneres.

Van ser uns anys plens d’energia i activitat artística, L’Ángel es considerava escultòricament dins la línia dels artistes bascos i bàsicament d’en Jorge Oteiza, de qui era gran admirador, i de qui és patent la influència en les obres d’aquell període. Un home de poques paraules però cordial, amic dels seus amics, amb una obra potent, un gran dominador del marbre i del ferro, un amic d’aquells que en la llunyania es mantenen sempre presents.

La mort, segons ens ha explicat la seva vídua, ha estat un dany col·lateral derivat de la covid, ja que al llarg d’aquests dos anys llargs de pandèmia i degut a la saturació del sistema, la sanitat primària li ha anat ajornant les revisions a les quals s’havia de sotmetre periòdicament per la seva afecció coronària.

Pensava que el capítol de morts ja estava cobert quan, aquest matí, catorze de juliol, festa nacional francesa, llegint el diari a l’hora d’esmorzar em trobo: «In memorian. Tomás S. Vives: La construcción jurídica de la democracia». En Tomàs, exvicepresident del Tribunal Constitucional, autor de molts llibres de dret penal, redactor de lleis etc., un home de qui no esmentaré els seus valors públics i jurídics, que ja li han estat reconeguts pels grans mitjans de comunicació, era per a mi el pare d’en Salva Vives, l’amic i soci de Cal·lígraf.

Recordo en Tomás junt amb la seva dona Candelaria acompanyant al seu fill a la reunió anual de l’editorial, a Llampaies, a la qual, ajornada els dos darrers anys per la covid , ens havíem citat per al proper mes d’agost.

Un home culte, agradable, amb qui era un goig estar parlant al jardí de casa, mentre, apressats per la gana, ateníem pacients al ritual de la paella valenciana, cuinada pel seu fill i reivindicada com la única genuïna. En Salva, per evitar mistificacions que poguessin posar en dubte l’autenticitat del plat, es portava els garrofons i fins i tot l’aigua des de València (no la confongue amb el còctel d’aquest nom fet amb taronjada, cava, vodka i ginebra, que no és el cas.).

Vagi per al gran jurista aquest record entranyable.

No era el meu propòsit parlar de la mort. No sembla un tema adequat per a un article estiuenc, encara que la paraula mort, no ens enganyem, la tenim sempre a la boca: «M’estic morint de calor o de fred»; «Està mort d’espant»; «És un mort de gana»; «Mort el gos, s’acaba la ràbia»; i fins i tot li donem un us poètic: «Morir d’amor», o clarament eròtic: «Morir de plaer».

Finalment, no una mort, però sí una tragèdia personal que, potser a vosaltres us farà riure, però a mi m’ha fet quasi plorar: havia acabat fa dues hores la frase anterior, era la darrera i estava a punt d’enviar l’article a en Dani perquè fes la il·lustració i, de cop i volta!, s’ha tancat l’ordinador! Merda!

No ha marxat la llum ni s’han apagat la resta d’ordinadors del despatx. El que ha passat ha estat un misteri!

Però això no és el pitjor. L’he reiniciat i tot l’escrit s’havia esborrat!

Com és possible? No havia fet l’autoguardat habitual? Perquè no estava en els darrers documents de Word? No ho sé.

Seran fantasmes o esperits juganers, que es volen manifestar?

Bon estiu!