Ha començat el mes de juliol, i a Roses, on visc, es nota l’afluència de turistes. Les terrasses dels bars, els hotels, els carrers, les platges..., són els indicadors d’una economia basada en el turisme que està recuperant la seva pròspera activitat. Els polítics, els economistes i les associacions empresarials del sector auguren una temporada turística millor que la de 2019, any que es pren com a referència després de la pandèmia de la covid-19; així les coses, he pensat a titular aquesta tribuna amb el títol d’un poema de Mario Benedetti: «Defender la alegría». En això estava quan he decidit dissertar sobre l’oblit de temes que ens preocuparan molt després de l’estiu.

La guerra a Ucraïna i les seves conseqüències amenacen amb una fam el planeta. Abans que Rússia envaís Ucraïna, les Nacions Unides van alertar que l’any 2022 seria «un any de fam catastròfica». Si a l’advertiment del Programa Mundial d’Aliments hi afegim que hi ha 34 països al món afectats per la fam a causa de les limitacions d’aigua i de terra cultivable i, per això, no tenen capacitat de produir els aliments que necessiten per subsistir, entendrem que la fam és una realitat. Si sumem a aquesta realitat el rol estratègic que Rússia i Ucraïna tenen en els mercats de productes bàsics, especialment el blat, entendrem que la fam anunciada s’estendrà a un bon nombre dels 195 països que hi ha avui al món, i fins i tot la falta d’aquest cereal afectarà els països industrialitzats.

Mentre la fam aguaita, el desaprofitament d’aliments en el món és l’altra cara d’una mateixa moneda: hi ha un món que es mor de fam i hi ha un altre món que tira a les escombraries tones d’aliments diàriament; hi ha un món desnodrit i un món amb greus problemes d’obesitat tant en infants com en adults.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) va publicar un estudi sobre el desaprofitament d’aliments en el món, en aquest, i es destaquen les pèrdues que es produeixen al llarg de la cadena alimentària, establint-ne les causes i assenyalant les possibles maneres de prevenir-les.

Als països d’ingressos alts i mitjans, els aliments es malgasten de manera significativa en l’etapa del consum, en altres paraules, comprem més del que necessitem i tirem menjar que encara és adequat per al consum humà. També es malbaraten aliments al principi de la cadena de subministrament: no es comprèn bé el significat entre la data de caducitat i la data de consum preferent: la primera indica que el producte és segur per al consum humà, i la segona, que és millor consumir-lo abans d’aquesta data, la qual cosa no vol dir que no es pugui consumir després. Per contra, als països d’ingressos baixos, els aliments es perden durant les primeres etapes i les etapes intermèdies de la cadena de subministrament i, quan arriben a la població per al seu consum, es malgasten molt menys.

Com podem prevenir aquestes pèrdues?

Als països rics el desaprofitament es pot reduir amb campanyes de sensibilització que abastin des de les indústries alimentàries, els venedors minoristes i fins els consumidors. La FAO ha publicat una llista de set mesures dirigida als consumidors. Són mesures senzilles i fàcils de complir. Transcriuré la primera i la sisena, per ser les més indicades per començar. Primera: Compra només el que necessitis. Fes una llista i cenyeix la compra a ella. Sisena: No deixis res enrere. Guarda les sobres per a un altre menjar o utilitza-les en un altre plat. No obstant això, consells a part, hem de prendre consciència que malgastem milers de tones d’aliments.

S’entén com a seguretat alimentària l’accés al menjar nutritiu, i als països industrialitzats està garantida. Als països pobres no està garantida la seguretat alimentària, atès que requereix recursos que no sempre es tenen.
El 2019 va irrompre la pandèmia i va interrompre la cadena de subministrament d’aliments. La pandèmia ha estat un dels factors que ha ajudat a visibilitzar la des­igualtat del sistema d’alimentació global. La covid va imposar confinaments massius i restriccions comercials, la qual cosa va suposar la pèrdua de milions d’ocupacions precàries. Quants milers de treballadores de la neteja i cuidadores de persones grans van perdre la seva ocupació informal i no regulada? Si pensem en elles i en tants treballadors de sectors insegurs, podem pensar, sense molta especulació per part nostra, quantes d’aquestes persones van poder i poden permetre’s un sol menjar al dia.

La Memòria 2021 de les Càritas Diocesanes de Catalunya informa que hi ha 2,2 milions de persones en situació de vulnerabilitat, o el que és el mateix, pràcticament un terç de la població catalana viu aquesta realitat delicada. Respecte a l’any en què va començar la pandèmia, el nombre de persones en condicions difícils ha augmentat en un milió; en paraules de Romà Casanova, bisbe de Vic: «les dades ens mostren la realitat que hi ha i la necessitat d’actuar, ja no sols a nivell polític, sinó també a nivell social, de comunitat.»

La memòria de les Càritas Diocesanes de Catalunya ens mostra una realitat dura que no volem veure, és l’oblit dels oblidats, i per recordar-nos l’existència de la pobresa en aquest país hi ha les dades d’aquesta memòria: l’any passat dues-centes quaranta-una mil famílies es van beneficiar de l’acció social de Càritas, cosa que significa un augment del 21% de beneficiaris respecte a l’any anterior. Si esmicolem una mica més les dades estadístiques, comprovarem que el 48% de les famílies ateses, tenen fills adolescents i nens a càrrec seu, i d’aquest percentatge, el 17% correspon a famílies monoparentals. Llegides així les dades són mera estadística, són números que oculten el patiment de qui ho està passant malament, són persones del nostre voltant que no veiem o no volem veure.

En aquestes pàgines vaig opinar sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides; entre aquests objectius hi ha el d'eradicar la fam al món abans de 2030. Avui dia, aquest objectiu és inassolible, i ja ho era abans que sonessin els primers trets de la guerra entre Rússia i Ucraïna; a causa de la pandèmia, el sistema de subministrament d’aliments havia sofert un greu revés i, quan semblava que ens recuperàvem, va esclatar la guerra a l’est d’Europa, i aquest conflicte té com a conseqüència directa l’escassetat de blat, blat de moro i altres productes bàsics, com els fertilitzants. Rússia n’és el major exportador mundial, amb el 15% del subministrament de fertilitzants. Com a conseqüència de tot això, els països més pobres, entre ells els 45 països africans que importen la tercera part del seu blat ja sigui de Rússia o d’Ucraïna, patiran més les conseqüències; també patiran els països amb grans desigualtats econòmiques i el Regne d’Espanya és un país que té grans desigualtats: hi ha persones que treballen i no arriben a final de mes, i necessiten recórrer a les ajudes socials per subsistir.

Fa anys que escoltem paraules com crisi, canvi global, globalització, i ara hi hem d’afegir nous i vells conceptes que formaran part del nostre vocabulari diari, paraules utilitzades en àmbits especialitzats amb les quals hem de familiaritzar-nos: seguretat alimentària i el concepte de nova configuració de la cadena actual de subministraments; disrupció de la força laboral i proteccionisme laboral; i el càlcul del cost de l’energia (la llum, el gas, el petroli), que diàriament afecta la nostra economia domèstica i que ens empobreix. Finalment, un concepte que torna a estar en els discursos dels polítics, en les previsions dels economistes i en boca dels tertulians: inflació global.

La inflació a la cistella de la compra ja la notem tots els consumidors, per la qual cosa és de preveure que l’augment de la precarietat sigui una realitat a la qual haurà de respondre la política. Viure amb menys ha passat de ser un concepte utilitzat per persones molt compromeses amb els moviments socials, a ser una realitat imposada per la inflació. En el llibre El hombre acecha, de Miguel Hernández, hi ha un poema titulat «El hambre», el primer vers del qual ens convida a ser conscients: «Tened presente el hambre, recordad su pasado». A la segona part, el poeta ens recorda que «El hambre es el primero de los conocimientos / tener hambre es la primera cosa que se aprende».

Serveixin els versos perquè no oblidem els oblidats de la nostra societat, per recordar els que fugen de l’Àfrica, d’Àsia o d’Amèrica, de les urpes de la fam; perquè la nostra abundància no ens encegui i no creguem que la nostra sacietat és per sempre; perquè aquest temps convuls que vivim no ens robi l’esperança; perquè la tristesa i el seu pessimisme no ens venci, hem de defensar l’alegria contra els mals presagis.

El dret a no passar gana, el dret a una educació, el dret a la salut, el dret a un treball digne..., són drets que figuren als manuals de bones intencions dels organismes internacionals i a les constitucions dels països. Potser ha arribat el temps en què els drets es converteixin en deures per als oblidats de l’oblit.

Hem de recuperar el sentiment de comunitat, de pertinença, per afrontar el temps difícil que ens espera.