«La vergüenza te ayuda a ver». Manuel Rivas, en el seu manifest rebel Contra todo esto, editat per Alfaguara, exposa la crua situació d’aquest país, un país amb una generació perduda, amb una altra generació de delinqüents de coll blanc i representació política; un país al qual Quevedo hauria dedicat amargs i satírics versos. L’autor del llibre es pregunta per la urgència d’esperar un canvi, per la regeneració d’una societat greument malalta i, no obstant això, Manuel Rivas manté: «... la libertad de escribir “Contra todo esto”», simplement, és un hàlit d’esperança.

Sento vergonya davant d’aquest conformisme acrític i indiferent envers la corrupció política, davant el robatori i l’incompliment de les lleis constitucionals o penals que haurien de complir els qui ens representen, des de les més altes magistratures de l’Estat fins a l’últim edil de qualsevol partit, sense oblidar que hi ha corrupció perquè hi ha corruptors, als quals s’hauria de desemmascarar amb promptitud. Sense moralitat, sense ètica, sense decència, l’única cosa que ens queda és el sentiment de vergonya, perquè aquest sentiment és el que ajuda a detectar la injustícia.

El periodista i escriptor gallec recolza les seves paraules en cites de pensadors i escriptors, de persones que en el seu moment es van atrevir a expressar, en altres èpoques miserables i distòpiques, la seva opinió contra la injustícia. Injustícies que en el nostre avui s’adjectiven com a pobresa energètica, com a desnonaments, com a ancians deixats sense l’amor i l’escalfor de la família en qualsevol asil, com a lleis d’educació, que lluny d’ajudar a la formació integral de la persona, la degraden.

Deia, abans d’indignar-me amb l’enumeració d’algunes injustícies, que hi ha hagut escriptors i pensadors que han estat capaços de comprendre la necessitat de prendre partit: «Sempre he procurat viure a la meva torre d’ivori, però una marea de merda bat els seus murs fins al punt d’esfondrar-la. No es tracta de política, sinó de l’estat mental de França».

Això és el que escrivia Gustave Flaubert a l’escriptor rus Ivan Turguénev en una carta datada del 1872. La frase la comenta Manuel Rivas: «En la carta Flaubert cita un síntoma del malestar: el desdén cultural, y en concreto por la literatura, en el nuevo programa de instrucción pública.» Paraules escrites, les de l’escriptor francès, fa cent cinquanta anys, que mantenen una vigència preocupant; encara que les nostres societats hagin experimentat canvis exponencials, en essència, la corrupció segueix instal·lada entre nosaltres.

Permetin-me, abans d’opinar amb la meva pròpia veu, esmentar un article llegit al diari El País, on Fernando Navarro es fa ressò de les crítiques que ha rebut un estudiant, el que millor nota ha tret en la selectivitat d’enguany: al noi se l’ha criticat per dir que vol estudiar filologia clàssica. El critiquen per malgastar el seu talent i no cursar estudis de dret, d’enginyeria o de qualsevol altra matèria «útil» per a la societat. Pobra societat, que rebutja el coneixement humà, pobres ingenus els que creuen que tot és ciència i tecnologia i ignoren que atrevir-se a saber és l’essència de qualsevol progrés humà, i per això, sense estudis d’humanitats perdem part de la nostra humanitat. Afegir, a aquests crítics insensats, que deixin de ser uns juntalletres que alcen la seva veu contra la bellesa del coneixement, sense criteri ni profunditat en les seves crítiques.

En la nostra història recent podem llegir sobre un temps de destrucció, de fam i misèria del qual vam sortir amb esforç, pluriocupació i el just per anar fent. En aquell país de botes negres, boines vermelles i camises blaves va haver-hi al final del túnel del silenci un espai per a l’esperança, que va desembocar en el desencantament: una transició fallida, construïda a base de concessions a la por, va deixar intactes les estructures del franquisme, les mateixes que avui regeixen els designis d’una societat que necessita treure’s, d’una vegada i per sempre, les arrels profundes de la dictadura o, en cas contrari, el país de les noves generacions haurà d’arrossegar l’estigma de la corrupció, de la immoralitat, de la falta total d’escrúpols i ètica, i continuarà sent un país poregós.

Estem vivint un temps en el qual només es parla de vida o de mort i s’ignora la bellesa de l’art de viure. Vivim un temps en el qual el vell món s’enfonsa i encara no albirem el nou avenir.

Fa temps que no es disserta sobre cap utopia. Ningú somia, projecta i planifica un futur i, quan es fa, s’imposa la visualització d’unes societats distòpiques. Anem al significat de la paraula distopia: procedeix de δυςτοπία (δυς, ‘dolent’; τόπος, ‘lloc’). Aquest vocable defineix el no desitjable. Hi ha una paraula que ens ajuda a trobar un bon camí per construir l’avenir, eutopia, el significat de la qual és ‘el bon lloc’ —procedeix de εúτοπία (εú, ‘bon’; τόπος, ‘lloc’). Totes dues paraules complementen la concepció de la utopia, atès que els mons utòpics poden acabar sent mons distòpics o bons llocs, depenent, sens dubte, del que siguem capaços de construir per a aquest futur, que com tot esdevenidor s’erigeix en el present.

En aquesta tribuna he expressat, en més d’una ocasió, que hem perdut la capacitat de somiar. He escrit: Ja no somiem, ens somien! Ens imposen i es creen realitats que produeixen por, que ens tenallen i ens tanquen en els nostres petits mons. En alguna ocasió, com va ocórrer amb l’Olimpíada de Barcelona o amb el «procés», la societat s’il·lusiona i creu que és possible complir un somni, però, de sobte, el somni s’esfuma i tornem a la nostra anodina quotidianitat.

A vegades, ho confesso, m’avergonyeixo de tenir por, un sentiment culpable que m’oprimeix i m’impedeix escriure el que em dicta el cor. Sempre, quan escric en aquestes pàgines, l’autocensura, el mesurar les paraules, s’imposa. Llavors, m’excuso, em dic a mi mateix les mil i una raons per ser moderat, per no dissertar ni exposar la meva opinió sobre temes concrets, i decideixo callar. Em fa vergonya escoltar Pedro Sánchez felicitant les forces de l’ordre del Marroc per la seva contundent actuació que ha costat, en dades oficials, vint-i-tres morts i segons les ONG, trenta-set. M’avergonyeix que als emigrants subsaharians o d’altres procedències se’ls maltracti, se’ls interni en camps de refugiats i se’ls apliquin, com a Melilla, tàctiques molt semblants als camps de concentració i gulag de memòria tan infausta. M’avergonyeix que als mitjans de comunicació la notícia més destacada no sigui la massacre ocorreguda a Melilla.

No sempre sóc capaç de callar, d’advertir-me que el que digui o escrigui tindrà una conseqüència, i així ignoro la invitació a la prudència i escric en aquestes pàgines la meva opinió sense autocensura però amb cautela.

La por és la culpable de molts dels nostres mals. Ara, la invasió russa d’Ucraïna és la por que s’utilitza perquè s’inverteixi en la compra de noves armes i mentre sentim que hem de preparar-nos per a defensar-nos, la inflació creix i ens costa cada vegada més arribar a final de mes. És un temps excepcional que requereix mesures excepcionals! Cal armar-se fins a les dents i per això s’haurà de retallar el pressupost per a sanitat, per a educació, per a protecció social, tant se val, és la guerra! Hauríem d’avergonyir-nos de no ser conscients que paguem impostos directes i indirectes per tot. M’atreveixo a pensar que per viure paguem impostos.

Accepto pagar impostos, el que m’avergonyeix és no saber què es fa amb ells. Si paguem l’impost de viure, hauríem de saber què es fa amb els diners que es recapten, a què es destinen.

En els pressupostos generals de l’Estat ens faran un desglossament detallat. Em perdré en el seu llenguatge tècnic i em passarà el mateix quan intenti desxifrar els conceptes de la factura de la llum, tindré la sensació que expressen confusament els conceptes perquè no qüestioni el que haig de pagar. Penso que si sabéssim detalladament en què s’utilitzen les recaptacions obtingudes a través d’aquests impostos directes i indirectes, comprovaríem que són el combustible d’una maquinària que no està pensada per al bé comú de tota la ciutadania. En aquest cas, crec que el país seria més pròsper, amb menys corrupció, amb més transparència, amb un repartiment més just de la riquesa que generem entre tots.

Sento vergonya de la servitud que veig, de l’esperit de lacai, de súbdit, com a expressió profunda i inconscient de la por. Hi ha individus que exerceixen de majordoms o de lacais, que saben que estar al servei del senyor o del cap els propiciarà grans beneficis. Les persones amb aquest esperit abunden i davant elles sento vergonya de viure en una torre d’ivori, de tenir inoculada l’anestèsia de la indiferència.

Exposar és exposar-se, espero que aquest sentiment de la vergonya m’ajudi a veure amb claredat la realitat d’un món que s’enfonsa i necessita urgentment un somni, un ideal per construir els fonaments d’una nova societat que aprèn a viure sense violència i en harmonia amb ella mateixa i amb la naturalesa.

I per concloure, una vegada més, citaré Friedrich Hölderlin: «Que canviï tot a fons! Que de les arrels de la humanitat sorgeixi el nou món! Que una nova deïtat regni entre els homes, que un nou futur s’obri davant d’ells!»