L’altre dia un alumne em va preguntar quina hora era i li vaig respondre que faltaven cinc minuts per tres quarts de dotze. Em va mirar amb cara estranya i em va demanar si li podia dir l’hora normal, que això de les hores en català li costava i que no serveix per a res. «Ja em podries haver dit les onze i quaranta, profe!», em va etzibar. Si això només passés amb les hores (és cert que les onze i quaranta és més fàcil de dir i entendre) seria totalment comprensible. El problema és que la visió de dificultat i inutilitat no és només envers les hores en català, sinó que tinc la sensació que és envers la llengua catalana en si.

El món globalitzat actual té aquesta tendència a titllar d’innecessària tota aquella activitat o coneixement que no sigui molt útil. El nostre temps és limitat i sembla que som empesos cap a invertir el nostre temps (quina visió tan economicista del temps) en coses que ens seran útils per a la nostra vida i l’entrada al mercat laboral. Tinc la sensació que s’està perdent i no interessa el plaer per l’aprenentatge i el coneixement per se i que tot ha de ser un càlcul del cost-benefici constant. En aquest càlcul del cost-benefici el català ha sortit derrotat perquè hi ha molt pocs contextos en què el català sigui totalment necessari. Per consegüent, s’acaba situant com un aprenentatge superflu perquè no és imprescindible.

Si a tot aquest context tan desfavorable per a llengües oprimides com el català li sumes la «defensa» que n’ha fet i està fent el Govern (en especial el Departament d’Educació), ja podem anar tancant la paradeta. Com a docents ja ens trobem (si més no jo m’hi trobo) amb seriosos problemes perquè l’alumnat tingui un desenvolupament normal en llengua catalana. Senten el català molt lluny i només el veuen com la llengua de l’escola (sovint ni això, ja que és molt difícil sentir parlar català a molts d’ells en qualsevol context). Sumar a això la tèbia defensa envers el català que el Govern ha fet com a institució i deixar els docents com a únic dic de contenció (amb una capacitat reduïda per llei en un 25%) davant d’aquesta situació és un suïcidi o, més ben dit, un assassinat.

Estem enviant el missatge a unes quantes generacions que el català és quelcom negociable. En comptes d’oposar resistència a la sentència que obliga als centres a fer un 25% de les classes en castellà (jutges marcant la línia pedagògica i lingüística de tot un país), han optat per fer un acord a quatre mans perquè cada centre pugui decidir en el seu projecte de centre la convivència entre el català i el castellà sense percentatges.

En un moment tan crucial i amb una situació lingüística molt conflictiva (pèrdua de parlants alarmant i una valoració per part del jovent com una llengua gens atractiva) el Govern ha decidit posar-s’hi de perfil i ens ha deixat sols. Ni les jornades de vaga docent (on la llengua hi juga un paper molt important) han fet millorar el panorama i la sensació és que estem sols davant el perill sense eines per combatre’l. El Govern i el departament han dimitit de la seva funció de protegir-nos com a poble i han deixat el català en mans dels jutges i les jutgesses. I no arriba ni a spoiler avisar que aniran a destruir-lo tan aviat i contundentment com puguin.

Sembla que el català ja ha perdut les hores, però no té més temps per perdre. Cal una resposta clara i contundent per part del Govern i tots i totes nosaltres per poder-lo recuperar perquè no és que sigui útil, és que és imprescindible.