He començat aquesta tribuna diverses vegades. Quan he arribat a escriure cinc o sis mil caràcters, m’he parat a llegir l’escrit. No m’ha agradat el to moralista d’alguns paràgrafs. No m’ha agradat l’excés de cites que tan sols busquen, en les paraules d’uns altres, l’afirmació del que un pensa. No m’ha agradat el que he escrit diverses vegades. He estat temptat d’escriure un correu electrònic als meus companys de la redacció de l’Hora Nova i dir-los que no he pogut complir amb el meu compromís quinzenal d’enviar aquesta tribuna.

He escrit sobre la guerra de Rússia contra Ucraïna i m’he sentit hipòcrita dissertant sobre la invasió russa i ignorant els prop de setanta conflictes armats, és a dir, guerres, que estan succeint en aquest mateix moment.

He tornat a començar a escriure sobre la llum que brilla en la tenebra: la llum de la solidaritat que tots els pobles d’Europa estem demostrant amb els refugiats ucraïnesos. Tenia dos paràgrafs escrits en els quals opinava de la nostra gesta humana, quan he recordat els milers, milions de refugiats sirians, iemenites, subsaharians, afganesos, bengalís, als quals els hem negat l’asil i la nostra solidaritat, que ara mostrem.

Després de llegir l’escrit, he pensat que havia d’opinar sobre les conseqüències del liberalisme i la globalització. Llegides les meves paraules, m’ha semblat un pamflet insuportable. M’he criticat a mi mateix preguntant-me si jo no em beneficiava d’aquesta societat de consum que tant criticava. He repassat les meves últimes càbales sobre la necessitat de canviar el cotxe, sobre l’oportunitat d’aprofitar les rebaixes o els preus especials per renovar el vestuari. M’he dit que, atès que pateixo d’un cert excés de pes, estaria bé renovar l’armari, en comptes de pensar que l’excés de consum no és bo per a la meva butxaca i no cuidar l’alimentació i la falta d’exercici no és bo per a la meva salut. Per tot això, he decidit que era prudent no ficar-me amb el liberalisme i els seus excessos d’economia financera, amb la deslocalització i desmantellament de les fàbriques per portar-les a altres llocs on els treballadors tenen menys drets i la producció surt més barata.

Ja està, ja m’ha sortit la queixa!

De tot el pensat i transcrit a la pàgina en blanc, em quedo amb un parell de línies de l’escrit: entre els pensaments que habiten dins meu i que em resulten difícils d’expressar, n’hi ha un de recurrent. La nostra societat està malalta! Els símptomes de la nostra malaltia fa temps que els anem arrossegant. Les nostres malalties socials són anteriors a la pandèmia de la covid-19, són anteriors a la crisi econòmica generada pels bancs. La nostra societat està malalta d’avarícia, de tant tens, tant vals, i no sols perquè el liberalisme ha propiciat i ha desvirtuat la idea de progrés social per convertir-la en consum, sinó perquè ens ha anat bé sentir o creure que pertanyem a una societat pròspera. Potser, som una societat econòmicament rica. Potser, també, som una societat tan pobra, tan pobra, que només tenim diners. O, potser, estem tan perduts que no veiem la llum d’una espelma, d’una humil i simple espelma, que il·lumini la foscor d’aquest món en el qual vivim.

M’he promès no donar-los cap sermó. Els respecto massa per posar-me en un to moralista. Així, en els caràcters que em queden d’aquesta tribuna, intentaré exposar el meu pensament com el que és, una cosa que no té més raó de ser que la del meu propi pensar; per tant, és una opinió que val poc o molt, com totes les opinions personals, fins i tot, encara que estiguin ben argumentades i recolzades pels fets. Tots tenim opinió sobre el que esdevé i sobre el que vivim en el nostre dia a dia.

Els comento.

Tinc un cert neguit quan acabo de llegir els diaris digitals. Llegeixo en ells la construcció d’una realitat amarga: guerres, pobresa, èxodes, racisme, desigualtat, pandèmia, violència de gènere, violència vicària o violència sense adjectivar. Quan en aquests mateixos mitjans de comunicació intento llegir una crònica de societat, em topo de cara amb uns temes que em conviden a consumir, i arribat a aquest punt, deixo de llegir. El meu pensar és viure amb menys, encara que, de vegades, caigui en la contradicció.

El neguit i la inquietud es calmen quan surto al carrer, quan em fixo en les persones amb les quals em creuo i les veig sumides en les seves tasques quotidianes, són persones de carn i os i no de paper cuixé, són persones que compleixen amb les seves obligacions i deures: persones que porten els seus fills al col·legi, que viuen dedicades a anar a treballar, de lampista, de paleta, de cambrer, de mestre, de bomber; treballs que semblen de poca importància i, no obstant això, són el quefer que construeix i fa possible la societat en la qual vivim. Altres rutines quotidianes, com anar a comprar el pa, fer el menjar, posar la rentadora o estendre la roba, també semblen coses de poca importància, sent, com són, l’argamassa amb la qual construïm el nostre viure.

Necessito una esperança que em calmi. Escolto una informació sobre el setge a una ciutat ucraïnesa. El dolor i la inhumanitat de la guerra és relatat per Nicolás Castellano, el corresponsal de guerra de la Cadena Ser, a Josep Cuní, no com la crònica radiofònica que dona testimoniatge de la crueltat, sinó més aviat com un relat que intenta ser objectiu narrant la vida d’una anciana de vuitanta anys prostrada en una habitació: li han posat el llit resguardat per una paret mestra. Li han traslladat l’armari i alguns mobles per tapar la finestra, per protegir-la. Els veïns han marxat. Tots han abandonat l’edifici després d’un bombardeig, tots menys una senyora de vuitanta anys prostrada en el seu llit i la veïna que no ha volgut deixar-la sola, per atendre-la en el que necessités. Comentava el periodista que la dona octogenària havia estat intèrpret a les Nacions Unides i que li ha parlat unes poques paraules en anglès. Semblava una crònica que il·lustrava la crueltat de la guerra, i ho era, fins que ha explicat al detall les fotografies de quan aquella anciana era jove; el periodista ha dit que era una dona d’una bellesa excepcional. I en aquesta bellesa i en el gest solidari de la seva veïna, un servidor hi veu la llum d’aquesta espelma que il·lumina la tenebra.

M’he calmat!

No n’hem de tenir prou de viure, necessitem veritats com la d’aquesta veïna que cuida una anciana impossibilitada, una dona a la qual no rescataran els soldats, la deixaran morir sola, és una vida que arriba al seu final i, no obstant això, necessita aquesta mà solidària que la cuida, que l’assisteix en el seu últim sospir. Els soldats, els serveis de rescat, socorreran vides joves per pur instint de supervivència, però, la veritat d’aquelles dues dones és que viuen la seva pròpia història en l’escenari dramàtic d’una guerra, de la crueltat humana i, en aquest escenari atroç, elles, ens donen testimoniatge de la bondat dels homes i dones d’aquest món, encara que la mort ho envaeixi tot.

Probablement, aquella anciana, que per edat va néixer a la Segona Guerra Mundial, que va viure gran part de la seva vida sent ciutadana de la Unió Soviètica, escolti el so de les bales i de les bombes com quan era una recent nascuda i aquest so que va ser la seva cançó de bressol sigui en la seva vellesa la marxa fúnebre del seu adéu a la vida.

Una altra vegada, els paràgrafs escrits tenen un sabor amarg.

Prossegueixo.

Les civilitzacions també moren i quan ho fan hi ha un temps de desassossec, fins que neix una nova societat, com neixen noves vides. Aquest pensament no em consola en absolut. Necessito albirar l’esperança, no sols la meva, vull ser positiu i aferrar-me a una esperança col·lectiva. Vull pensar i creure en una idea de comunitat, perquè aquesta idea és la que ajuda a construir la societat.

S’imposa l’anàlisi del que les nostres societats eren i en el que s’han convertit. Analitzar valors i febleses. Per exemple, Europa occidental i els Estats Units van tenir la idea d’una societat pròspera, i aquesta idea de prosperitat la va acompanyar la idea d’una societat pacífica. Durant algunes dècades, amb els seus més i els seus menys, aquestes visions han creat un espai de societats afortunades i afables, però no del tot, sempre han existit conflictes en sòl europeu des del final de la Segona Guerra Mundial, conflictes que no han ajudat a la plena consolidació d’aquestes idees.

No s’han consolidat pels conflictes i les desigualtats?

Al meu entendre, aquestes idees no han estat consolidades per la nostra pròpia irresponsabilitat, potser, perquè hem confós prosperitat amb abundància i riquesa, i la prosperitat no és únicament material; de ser-ho, es converteix en una altra cosa, que no ens dona la felicitat. Necessitem recuperar ideals i valors o en cas contrari les nostres societats seran cada vegada més autoritàries i distòpiques!