Fa uns anys, quan havia de fer nit a Madrid, tenia el privilegi d’allotjar-me a la Residència d’Estudiants. Les habitacions eren austeres: un llit individual, una tauleta de nit construïda d’aglomerat, una taula d’estudi enfocada a una finestra, del mateix material que la resta de mobles i tot en color marró, amb l’únic guarniment d’un llum flexo per estudiar. L’habitació tenia un bany amb dutxa, també auster.

Per pujar a les habitacions calia recórrer un passadís amb butaques i taules, on els residents s’asseien a dissertar i conèixer-se. Majoritàriament, eren joves que cursaven algun postgrau o màster o investigaven mentre algun prohom de la ciència els dirigia la seva tesi doctoral.

En el menjador de la Residència, a l’hora de l’esmorzar, els educands s’asseien en grups i, en alegre xerinola, despertaven el més adormit. No trigava aquest menjador a ser ocupat per algun professor de recerca del CSIC, atès que el recinte de la Residència es troba dins de la seu central del Consell Superior d’Investigacions Científiques.

He començat aquesta tribuna parlant d’aquest privilegi. Els comento:

Quan era un jove estudiant vaig llegir una breu història de la Institució Lliure d’Ensenyament. Vaig saber de Francisco Giner de los Ríos i el que aquesta institució va suposar per a l’educació en aquest país. Alumnes de la institució van ser Salvador Dalí, Luis Buñuel, Federico García Lorca, María de Maeztu, que al seu torn, va ser la directora de la Residència de Senyoretes, Jimena Menéndez Pidal i María Teresa León, entre altres il·lustres estudiants. Homes i dones que van florir i van crear cultura.

Una dada: la Residència d’Estudiants, l’octubre de 1915, es va completar amb la Residència de Senyoretes, que va ser el primer centre oficial creat a Espanya per fomentar l’educació superior de la dona. Institució que en la dècada dels trenta del segle passat havia format amb educació universitària un miler de dones: «Piense en lo que supone para España ese millar de mujeres que por aquí han pasado, y para cuyas hijas ni el mérito intelectual puede ser ya algo indiferente, ni la palabra cultura un término desusado o poco elegante», deia María de Maeztu, el 1933, en una entrevista que li va fer Josefina Carabias per a la revista Estampa.

Emilia Pardo Bazán, en una conferència que va dictar a París, el 1899, va exposar com era el destí de les dones: «La mujer en España está autorizada para cursar en institutos y universidades; mas si lo hace causa extrañeza e incurre en reprobación táctica o explícita; las familias no se atreven a desafiar el criterio general, y no queda a la mujer más salida que el matrimonio, y en las clases pobres, el servicio doméstico, la mendicidad y la prostitución.» Trist destí, del qual només una educació que inciti a aprendre a ser pot deslliurar homes i dones.

Aquella aventura pedagògica, molt avançada per al seu temps, va quedar clausurada per la dictadura franquista, que va retornar la dona al seu paper de mare i mestressa de casa i a patir un tracte de dona objecte que havia de servir al marit.

Què va suposar, per a la dona, el franquisme? Si busquem a les hemeroteques i mirem el diari El Caso, trobarem casos de violència contra les dones i el retrat de l’Espanya negra, que el règim franquista contrarestava amb portades de les revistes del cor, en les quals princeses repudiades com Soraya, actrius convertides en princeses, com Grace Kelly, o reines dels belgues d’origen espanyol, com Fabiola, tenyien de crònica rosa el negre mediocre de la vida quotidiana. Si busquem a les fonoteques els programes d’Elena Francis o Montserrat Fortuny, ens podrem imaginar el drama que van viure les dones; dones que van aguantar amb resignació cristiana maltractaments, violacions i infidelitats dels seus cònjuges. Convé recordar aquests anys als nostàlgics del franquisme, aquests que volen derogar les lleis contra la violència de gènere i les lleis de la memòria històrica.

En fi, reprenc el fil. Aquella institució, els estudiants de la qual van crear el teatre universitari que va recórrer la geografia hispànica interpretant obres dels clàssics, per inculcar el que ja intuïa la saviesa popular: l’educació és el principal actiu d’un país.

L’accés al futur, entre les nacions més desenvolupades d’aquest món, depèn de la formació dels homes i dones d’aquest país. Per això, no entenc les polítiques educatives que implanten els polítics. És igual del color que siguin, del partit al qual pertanyin, l’educació pateix un deteriorament continu des de fa anys.

M’agradaria que fos de lectura obligada la proesa educativa de la Institució Lliure d’Ensenyament i el que va suposar aquella singladura. M’agradaria que s’imposés aquell model en aquesta Espanya, que es sent part d’Europa.

Un incís: el millor d’Europa és el nivell educatiu dels europeus. L’abandonament de polítiques educatives que formin integralment la persona és un retrocés que Espanya i Europa pagaran amb la irrellevància. La falta de rigor en l’ensenyament, el continu canvi de lleis d’educació, es converteix en un llast per a la societat, amb una pèrdua de competitivitat, i genera una societat adormida, símptoma inequívoc d’una societat en decadència i, per tant, sense un futur esperançador.

El continu progrés de la humanitat només ha estat possible a través de l’educació. Un progrés que serà millor, més gran i més extens si la instrucció d’homes i dones és integral; formar la persona en l’aventura de l’aprenentatge continu, una aventura del saber que té en la filosofia un dels seus instruments principals. Llavors, per què es vol derogar l’ensenyament d’aquesta matèria a l’ESO? Sense filosofia, sense ètica, derogant l’educació per a la ciutadania, reduint l’ensenyament de la història, és molt difícil que els estudiants conreïn l’aventura del coneixement, i amb això, que el seu saber ajudi a crear una societat més pròspera i humana, com es va aconseguir en el brillant ambient cultural, científic i creador de l’Edat de Plata de la cultura espanyola, ambient propici que es va generar al voltant de la Institució Lliure d’Ensenyament i aquella Residència d’Estudiants i de Senyoretes que tan bons fruits va donar a aquest país.

Probablement, en els àmbits de poder, no sols en el polític, niï la idea del mínim esforç: obliguem a tots els nens i joves a estudiar fins als setze anys. Que tots tinguin el títol de l’ESO obligatòria i aprovada. Serà igual que el contingut dels temaris sigui excessiu i impossible de complir en les hores lectives assignades; serà igual que els continguts estiguin ideats i ensenyats més per fomentar un pensament únic i dirigit, que per formar la persona.

No és la primera vegada que es viu un retrocés educatiu. En aquest temps sustentat en un sentiment mercantilista de la vida, no interessa educar integralment la persona, d’aquí la raó d’excloure o suprimir hores lectives de filosofia, d’ètica o d’història. El mercat necessita tecnòlegs, especialistes en una o altra matèria, i s’oblida, que per aconseguir el pretès deure de la felicitat, l’ètica no pot formular els seus principis si no s’ensenya a interpretar-la. Una societat plural, mestissa, democràtica i, sobre el paper, consolidada en els valors de la igualtat i la llibertat no pot entendre’s sense una filosofia moral. No es pot separar l’ètica privada —la que aprenem a casa o de les persones que ens influeixen—, d’una ètica pública.

Permetin-me expressar-ho amb les paraules d’Aristòtil: «Es diu doncs que realitzant accions justes i moderades un es fa just i moderat; i sense fer-les ningú podria arribar a ser bo. Però la majoria no exerceix aquestes coses, sinó que refugiant-se en la teoria creuen filosofar i, d’aquesta manera, ser així homes virtuosos; es comporten com els malalts que escolten amb atenció els metges, però no fan res del que els prescriuen. I així com aquests pacients no sanaran el cos amb tal tractament, tampoc aquells sanaran l’ànima amb tal filosofia.» Necessitem un consens moral, i a aquest només s’hi pot arribar ensenyant filosofia, no suprimint-la del currículum escolar.

Aristòtil ens va ensenyar la idea d’una ètica associada a la idea de justícia, de felicitat, per tant, d’una vida bona, que no és el mateix que una bona vida. Sense remuntar-nos tant en el temps, Victòria Camps va publicar el 1988, en el segell Alianza Universidad, el llibre Ética, retórica, política. D’haver-se llegit, estudiat i assimilat per la política, l’ètica del deure per la qual advocava la filòsofa hauria estat un bon antídot davant la corrupció en la qual està immersa la pràctica política. Per això advoco per una educació integral de la persona, una educació que ensenyi a ser, i no un ensenyament verbalista i buit; en altres paraules, les de Sòcrates: «Només hi ha un bé, el coneixement. Només hi ha un mal, la ignorància.» És un mal que es llicenciïn de les nostres universitats tants especialistes, en qualsevol matèria, però, sense molts dels enteniments necessaris per enriquir el seu treball amb altres coneixements complementaris.