Quan li explicava a la mare que havia tingut un malson, el primer que em demanava era què havia sopat, perquè, segons ella, ignorant teories freudianes, era la dieta vespertina la que condicionava la qualitat i el contingut del somni. Un àpat copiós al vespre carrega l’estómac —i el cap—, i a l’hora de determinar l’argument del somni és evident que té certa influència quins aliments has ingerit. No és el mateix haver menjat una coliflor amb beixamel que un peix bullit.

No sé si tenia tota la raó, ja que, moltes vegades, si al llarg del dia has estat capficat amb un tema, sigui laboral, personal o imaginatiu, malgrat que el sopar hagi estat ascètic, és molt probable que a l’hora de dormir segueixis capficat amb les teves cabòries i acabis tenint un somni obsessiu o, fins i tot, un malson.

Seguint amb les divagacions oníriques, hi ha la possibilitat que tu mateix t’indueixis el que vols somiar. No sempre funciona, però amb constància i pràctica s’obtenen molt bon resultats. Evidentment parlo de somnis satisfactoris! Ningú serà tan masoquista per provocar-se malsons.

Recordo, en l’etapa del pas de la pubertat a la joventut, quan el cos es desperta a noves sensacions i tots els dimonis et tempten, vaig trobar un miraculós antídot que em permetia desfogar les meves pulsions provocades per les hormones desfermades, sense remordiments de consciència ni passar per la humiliant confessió.

El mecanisme, a mesura que el vaig anar desenvolupant, va ser senzill i infal·lible. Consistia a pensar innocentment en una noia atractiva i visualitzar-la mentalment. Tant servia la imatge d’un calendari, d’un anunci de Coca-Cola o, per descomptat, d’una pel·lícula, millor si era de romans, La túnica sagrada o Ben Hur, per exemple, on sempre sortien esclaves ensenyant cuixa o màrtirs cristianes amb pitreres esgarrapades pels lleons. Qualsevol cosa servia, la imaginació anava desbordada, les hormones bullien mentre a poc a poc anava caient en els dolços braços de Morfeu.

Abans d’entrar en el moll de l’os de la tècnica de crear somnis prohibits, cal fer un incís i contextualitzar l’acció, sobretot per a aquells lectors nascuts amb posterioritat a l’any 1975, als quals els pot ser difícil entendre la idiosincràsia del moment dels fets: la dècada dels anys seixanta, quan jo tenia al voltant dels catorze anys. Us situaré ràpidament: estudiava batxillerat als Hermanos Maristas de La Immaculada, a Barcelona. Tots els amics i no tan amics amb qui em relacionava eren del gènere masculí. Les noies van deixar d’existir per a mi quan, als vuit anys, vaig deixar de jugar al carrer i em van matricular als Maristes. No tenia tampoc cosines a prop de casa. Els frares ens recordaven cada dia que les dones, des d’Eva, culpable del pecat d’Adam, fins avui, eren l’encarnació del pecat i per tant la castedat era la virtut més preuada. Jo em preguntava si les nenes dels col·legis de monges també ens veien com uns innocentons a esgarriar.

[caption id="attachment_47380" align="aligncenter" width="525"] Dani Torrent[/caption]

Un dia d’estiu, al cine Màxim, feien sessió doble i contínua, la refrigeració del carrer no mitigava la calor —quan baixava el sol obrien les finestres per fer una mica de corrent d’aire. Projectaven una pel·li de romans on sortien unes bellugadisses ballarines núbies cobertes amb vels que amb prou feines els tapaven els pits. Jo estava obnubilat i vaig començar a sentir emocions estranyes a l’entrecuix. Va acabar el ball però la pressió als pantalons va trigar a afluixar.

Al vespre pensant en les contorsions de les esclaves núbies el fenomen es reproduí i, fins i tot, augmentà i vaig passar, sense adonar-me, d’un estat neguitós a un plaent ensopiment que em va fer adormir.

Al dia següent, encara trasbalsat, vaig comentar el fenomen amb un amic, que em va dir que quan estava trempat, es feia una palla i ho arreglava. Davant la meva cara d’ignorància, em va fer un petit tutorial sobre la marxa, a propòsit de la mecànica de l’assumpte. En fi, vaig entendre que la palla era el que els Hermanos denominaven tocamientos impuros i, per tant, pecat mortal segur, castigat amb una eternitat dins les flames de l’infern. Jo ja sabia que això tenia solució, tan sols es tractava de no oblidar-te de confessar-ho abans de morir. Però els tals tocamientos tenien a la vida terrenal conseqüències físiques i psíquiques terribles: podies arribar a quedar-te cec, tísic o idiota, i això ja era una altra cosa!

Davant d’un panorama present i futur tan negre per al cos i per a l’ànima, no em quedava més remei que maltractar el cos negant-li allò que desitjava i pugnava per aflorar. Sort que el subconscient, possiblement no tan creient o, vist des de l’òptica dels ensenyaments doctrinals de l’escola, posseït pel maligne, se les enginyava perquè en la fase REM del somni tornessin les protagonistes de la pel·lícula ballant per a mi exclusivament, fins que em despertava descarregant totes les energies acumulades amb efecte sobre els llençols similar al de quan de petit em pixava al llit. I aquí s’originà la meva tècnica per induir somnis plaents.

El primer dia la sorpresa, la por i la vergonya van ser grans però el camí de les pol·lucions nocturnes va quedar obert, sense culpa ni remordiments, al veure la reacció serena i sense preguntes de la mare al matí recollint els llençols...

No fa gaires dies vaig tenir un somni , no sé si plaent o malson, que em va deixar tal sensació de versemblança que al despertar no distingia entre son i realitat: era un dia normal de feina, havia anat al despatx com faig habitualment. Al migdia, quan vaig sortir per tornar a casa, el sol era esplèndid, sense núvols, però em va semblar que estava situat en un punt del cel diferent a l’habitual i que no escalfava tant com altres dies. Vaig mirar el rellotge pensant que potser anava avançat, però no, marcava un quart de tres. Al pujar al cotxe i connectar la ràdio, em va semblar estrany que no parlessin del coronavirus, ni de les desavinences entre els socis independentistes al Parlament. El locutor, amb veu una mica alterada, llegia el comunicat de la portaveu de la Generalitat:

«Ahir a les dotze de la nit, astrònoms, meteoròlegs i físics de l’Observatori Fabra i de la Universitat Autònoma van detectar un alentiment progressiu del moviment rotatori dels nostre planeta, fins que a les onze hores vuit minuts i vint-i-dos segons d’aquest matí hora espanyola, una hora menys a Canàries, es va aturar definitivament. El Govern ha convocat un gabinet de crisi, per estudiar amb experts les causes i solucions a aquesta gravíssima situació. Atès que Catalunya ha quedat de cara al sol, no es creu necessari prendre mesures especials. Seguirem informant.»

Passaven les hores dels rellotges però no les astronòmiques: el sol seguia en el mateix lloc, escalfant, sense treva. Estava cansat, el rellotge marcava les dotze del vespre i tenia son, vaig necessitar tancar els finestrons per adormir-me. Donava voltes en el llit, neguitós, suant, enyorant la frescor de la nit. Em vaig despertar angoixat en la foscor de l’habitació, preguntant-me si darrere dels finestrons seguia aquest dia tan llarg.
Buf! Estava despert. O no?

Fins que no vaig sentir l’aigua freda de la dutxa sobre el cap no vaig tenir sensació plena de vigília i llavors vaig anar rumiant què havia menjat per sopar, cercant la causa de l’estrany somni. Vaig considerar impossible que unes humils bledes bullides amb patates fossin les inspiradores i, tornant a considerar les teories freudianes sobre els somnis, vaig arribar a la conclusió que possiblement era la psicosis d’aturada general produïda per la pandèmia ajuntada als símptomes evidents de canvi climàtic, la causa més probable del somni.

Si les nostres vides s’havien aturat, per què no la Terra?