El 2 de febrer de 1922, James Joyce (va néixer el 2 de febrer de 1882) va publicar Ulisses, una odissea que té com a escenari Dublín. Narra les vivències i pensaments de Leopold Bloom, Molly, la seva dona, i Stephen Dedalus, durant el 16 de juny de 1904 i la matinada de l’endemà. L’estructura narrativa fa servir el monòleg interior i l’alterna amb el punt de vista sentimental, satíric i paròdic, com el títol de la novel·la índica.

Ignoro si és per la influència del centenari de la novel·la de Joyce que començo aquesta tribuna amb la intenció d’exposar i opinar sobre un passeig per un dia qualsevol de la setmana del 31 de gener al 7 de febrer. Em proposo fer-ho, evidentment, seguint el meu propi criteri i intentant narrar allò que veritablement m’ha cridat l’atenció, és a dir, la meva opinió, que és del tot subjectiva.

Tinc a les meves mans un quadern de Cristianisme i Justícia que edita la Fundació Espinal, el títol és: «Recuperar els béns comuns, reivindicar el bon viure» i el text el signen Joan Carrera i David Murillo; el primer és llicenciat en Medicina i doctor en Teologia, i el segon, doctor en Sociologia i professor titular del Departament de Societat, Política i Sostenibilitat d’ESADE (Universitat Ramon Llull). Començo la lectura del quadern. Els resumeixo amb una pregunta dels autors: quines són les diferències essencials entre els dos models que aquí es plantegen? Els models de la dissertació són: el model de l’Estat del benestar, particularment provat a l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial, model que es va orientar cap a una societat més justa socialment, però dins d’una lògica liberal i capitalista que ha acabat delegant la solidaritat col·lectiva a l’Estat. L’altre model, els autors l’anomenen el «bon viure», un model que es remunta, a Europa, a l’edat mitjana, quan el govern dels béns comuns requeia en la comunitat. Al meu entendre, alguna cosa així com el procomú: el que és de tots i que no es pot vendre ni comprar. Aquest sentit de comunitat, que a Anglaterra es va recollir a la Carta Magna de 1215, en el nostre temps ha quedat gairebé en l’oblit pel binomi Estat-mercat, que advoca per la propietat privada dels béns comuns. Del text esmentat, els transcric: «No estem només davant l’ús comunitari d’un bé, sinó d’un procés actiu col·lectiu amb la finalitat de compartir uns recursos comuns. Aquesta gestió compartida abraça el conjunt de relacions socials que s’estableixen quan utilitzem un recurs comú: la visió compartida, comunitària, de què es comparteix i com es comparteix, així com les fórmules de participació i cogovernança.» El quadern, com tots els de la col·lecció, es tanca amb una sèrie de preguntes per a la reflexió.

Preguntar-me alguna cosa em dona arguments per afrontar els problemes als quals diàriament ens enfrontem. Ara bé, el dia a dia ens fa caure en la rutina de molts dels hàbits que hem anat adquirint en el nostre viure. Hàbits que moltes vegades són nocius per a la nostra salut i per al nostre propi equilibri. Un exemple d’això, propi dels principis d’any, és fer-nos propòsits que solen ser incomplerts, com són portar una vida més saludable, seguint la màxima aristotèlica que l’«alimentació és la medicina del cos» o l’expressió llatina de mens sana in corpore sano, extreta d’un dels poemes satírics de Juvenal, que literalment deia: «hem d’orar per una ment sana en un cos sa». Vaja!, estic desviant-me del fet de preguntar-me.

En un programa de divulgació filosòfica de La 2, RTVE, es donen unes pinzellades sobre el Discurs del mètode de René Descartes i s’explica amb especialistes el significat de cogito ergo sum i, en la mesura que intento pensar, la meva memòria torna a un seguit de frases, diverses vegades transcrites en aquesta tribuna: «Ja no somiem. Ens somien! Ja no pensem. Ens pensen!» Totes dues expressions, a les quals recorro, sense ànim d’acusar a ningú, són frases convertides en un escut, una espècie de cuirassa metafòrica perquè el dia a dia no m’aixafi amb la seva rutina. Acabo d’escriure la paraula rutina i en la meva ment escolto la cançó de Serrat, «Hoy puede ser un gran día», sens dubte, la cançó expressa millor el que intento preguntar-me dia a dia perquè no m’aixafi la rutina amb la seva mediocritat.

És l’hora de la medicina del cos. Quina sort!, menjar aquests dies, tota la família junts. Els cinc estem a casa a dos quarts de quatre, hora en la qual invariablement, minut a dalt o a baix, comencem a ingerir les nostres viandes, unes vegades més saludables que unes altres. M’explico: un dels meus fills, quan intentem que l’aliment sigui més beneficiós per a la salut, segons dicten les dietes de tota classe, ens respon: «De lo que come el grillo, poquillo», frase popular per rebutjar la verdura i, de pas, exaltar les virtuts de la carn o de la pasta o dels ous, que està bé, sens dubte, sempre amb moderació i seguint una alimentació sana i equilibrada.

Després de menjar, aprofitem el fet d’estar junts per fer la nostra particular «tarda de cinema». Trobem en una de les plataformes digitals la pel·lícula No miris a dalt. No se la perdin. Vegin-la! La seva sàtira de la societat nord-americana durant el mandat de Trump, encara que a la pel·lícula, la presidenta dels Estats Units sigui Meryl Streep, és una crida a pensar. Corregeixo, no sols és la societat estatunidenca la retratada en aquesta pel·lícula, també nosaltres, la nostra societat, hi estem reflectits, retratats i anomenats en ella.

Una de les lectures setmanals, en el meu cas, són els diaris, el meu ofici m’obliga a això. No s’espantin, no els parlaré de l’èpic triomf de Rafael Nadal a l’Open d’Austràlia, ni de cap proesa esportiva. Del llegit, la cosa que més m’ha impactat ha estat la mort d’un fotògraf francès, René Robert, que va morir de fred en un carrer de París, en el qual va estar tirat durant hores. En la reconstrucció del succeït, s’escriu que va patir una caiguda a les 21.30 h en un carrer cèntric parisenc. Un ésser humà ancià cau en ple carrer i ningú, absolutament ningú, no l’ajuda. Passen les hores i l’ancià fotògraf mor de fred. Segons alguns mitjans de comunicació, es va preocupar per l’home tirat al carrer un desheretat de la terra, un exclòs de la societat, això que anomenem, sense cap pietat, un indigent, que va avisar els serveis d’emergències. Molts homes i dones moren diàriament al carrer sense ser atesos. El que commou les nostres hipòcrites consciències i converteix en notícia la mort de René Robert és precisament que no era un sense sostre, un ésser humà que vivia al carrer; d’haver-ho estat, no ens haguéssim assabentat de la seva mort.

Torno al títol del quadern: «Recuperar els béns comuns, reivindicar el bon viure». En aquest bon viure hauríem d’incloure no sols el material, també l’essencial: els éssers humans som éssers sociables, ens necessitem els uns als altres per sobreviure; sense els altres, sense el nostre sentit de comunitat, seríem una espècie insignificant, i per això, quan una persona mor de fam, de solitud, per falta d’assistència en ple carrer, d’alguna manera, també morim nosaltres, la nostra humanitat. De prosseguir amb el nostre model actual de societat, no sobreviurem, tal com s’exposa en la pel·lícula No miris a dalt.

Un altre dels temes preocupants està relacionat amb el Cel, amb els que s’anomenen representants de Déu a la terra, quan posen a nom de l’Església espanyola infinitat de propietats que no són seves. Quan amaguen els seus abusos sexuals a menors i es neguen a investigar-los. Els avars que acumulen béns i propietats, els immorals hipòcrites que prediquen uns ensenyaments que no practiquen, una doctrina que embruten amb el seu mesquí comportament, riuen de les nostres queixes, se senten impunes, se saben protegits per les estructures del poder: estan amb ells i els defensaran! Cert. No tot el clergat és així, fins i tot, pot ser que els fariseus i corruptes siguin la minoria, però fan tant de soroll i tant de mal amb les seves malifetes, que els creients haurien de netejar la seva congregació i assumir els ensenyaments de Crist, aquell home que va expulsar del temple els hipòcrites i els mesquins.

No em vull posar moralista, és una murga insuportable. Vull pensar i intuir el que haig de fer, per canviar-me, a mi mateix, i preguntar-me: què faig per construir el bon viure? Quant temps, del meu dia, dedico a fer que la convivència no es deteriori? Vivim en un país que té en la convivència al carrer un dels seus principals senyals d’identitat. Si ens tanquen el bar de la cantonada, si ens treuen les converses i el passeig amb els amics, que són la nostra manera de socialitzar-nos, els nostres fonaments com a societat se’n ressenten. Em commou i preocupa la nostra falta de resistència i claredat sobre els nostres drets i deures.

Em pregunto: què faria si em trobo un ancià tirat enmig del carrer o davant un accident a la carretera? Què faria davant qualsevol situació en la qual un ésser humà necessita la meva ajuda? La resposta la deixo a l’aire i que responguin els meus actes, no vull sentir-me un fariseu.