Aquest dissabte Zitzània em va convidar a participar en una conversa amb diverses entitats per fer una reflexió sobre l’estat de Figueres, centrant-nos en l’associacionisme i la situació del jovent de la ciutat. Va ser un espai de trobada necessari i enriquidor en el que vam poder compartir els nostres diagnòstics sobre l’estat de la ciutat i l’estat de les nostres entitats.

Avui en dia, és impossible interpretar i entendre la realitat sense tenir en compte l’efecte que hi ha tingut la pandèmia. Quan parlem de l’associacionisme, el seu efecte ha estat devastador. Una activitat que necessita de la relació entre les persones per aconseguir el seu propòsit: construir i enfortir el teixit social de la ciutat tot treballant els objectius concrets de cada entitat.

A pesar d’aquesta realitat, la conversa no va girar entorn d’aquest fet i penso que això feia molta falta. És necessari fer autocrítica i, tot i ser molt conscients que la pandèmia ha empitjorat la situació, abans de la pandèmia Figueres ja estava en una situació complicada a tots els nivells. Per tant, totes les entitats ens trobem davant del repte majúscul de reconstruir i reteixir una realitat que és més complicada i diversa cada dia.

Un dels problemes dels quals es va parlar és de l’atomització de les entitats. Hi ha la sen­sació que cada entitat fa la guer­ra pel seu compte i que la relació entre elles és molt esporàdica i per temes i en mo­ments molt concrets. Evidentment, les entitats tenen part de culpa d’aquesta situació, però no tota la responsabilitat pot caure sobre elles. És necessari un model de ciutat que serveixi com a guia i eix vertebrador de l’acció de les entitats per fer que el treball conjunt sigui molt més senzill i lògic i construeixi sinergies. Aquesta idea compartida de cap on ha d’anar la ciutat crearà aquest objectiu compartit que aconseguirà que els interessos de cada entitat estiguin molt més alineats i qualsevol relació entre elles sigui molt profitosa per a totes les parts. Si totes les entitats pensen la mateixa Figueres, la solidaritat i el treball col·lectiu serà norma i tots els figuerencs i figuerenques ens en beneficiarem.

L’altre problema compartit per totes les entitats és com arribar a noves persones i col·lectius. En aquest aspecte, a mi m’agradaria centrar-me en la dificultat que tenim d’arribar a gent jove. Crec que l’exercici que han de fer totes les entitats (i sobretot les institucions) és el d’escoltar les persones joves amb la voluntat de voler-les comprendre i amb la possibilitat de canviar. No n’hi ha prou d’escoltar el que vo­len les persones joves des del paternalisme i escoltar-les sen­se tenir la mínima intenció de respectar i valorar les pro­postes o demandes. Ja és hora de deixar que la gent jove ens expliqui quina Figueres veuen, viuen i, sobretot, volen. Segurament d’aquest exercici en sortiran moltes coses positives i farà que molta gent jove s’apropi a voler participar de la ciutat. Cal no oblidar que per voler participar de quelcom fa falta sentir que en formes part.

Moltes vegades la nostàlgia ens influeix en respondre quina Figueres veiem, vivim i volem. Potser ja ha arribat el moment de demanar a la gent jove, a qui li hem repetit mil vegades com és (era) Figueres, que ens digui si comparteix aquesta lectura. Qui sap, potser la seva lectura serà més encertada i ens ajudarà a construir una ciutat millor.