El segle III aC Cartago estava ben instal·lada a Hispània. Des de Cartagena, els dominis que controlaven abastaven al nord des del Guadalquivir, el Segura i l’oceà Atlàntic, i la Mediterrània al sud: els espais agrícoles, ramaders i miners més pròspers i importants d’Occident. La pèrdua de Sicília i Sardenya a la Primera Guerra Púnica la compensa amb escreix Cartago amb els territoris i riqueses d’Hispània. Era qüestió de temps que Roma els hi disputés, no podien permetre que Cartago acaparés matèries primeres, recursos miners, agrícoles, ramaders i humans. Roma ja era «client» d’Hispània, però limitadament, al nord del Guadalquivir i la conca mediterrània, on s’han trobat restes de ceràmica negra provinent d’Etrúria, Campània i la mateixa Roma, proves dels intercanvis, la millor etapa dels quals es troba al mateix segle III aC, quan es desenvolupà la Segona Guerra Púnica. L’elit de Roma necessitava mantenir relacions comercials lliures amb tots els ports de la Mediterrània, condició imprescindible pel creixement de l’economia. Per tot això, Roma envià una ambaixada a la Hispània d’Àsdrubal establert a Cartago Nova (Cartagena) i que amenaça els seus interessos. Les dos potències signen un tractat el 226 aC que Polibi descriu: «Roma va enviar llegats a Àsdrubal i signaren un pacte en el qual, passant per alt la resta del territori hispà, es va acordar que els cartaginesos no travessarien amb finalitats bèl·liques el riu anomenat Iber». Pedro Barceló formula hipòtesis envers quin és el riu « Iber», posant en dubte que sigui l’Ebre: diu que cap de les fonts que tenim ho confirma, ans al contrari, i posa com a exemple paradigmàtic el text de Polibi reflexionant sobre els orígens de la II Guerra Púnica: «Si considerem la destrucció de Sagunt com el motiu de la guerra, hem de reconèixer que els cartaginesos foren els culpables de l’esclat de la guerra per dues raons. D’una banda, varen incomplir el tractat de Lutaci que donava seguretat als aliats i prohibia immiscir-se a l’esfera de Roma, i de l’altra banda, varen violar el tractat d’Àsdrubal que prohibia creuar el riu Iber amb un exèrcit». D’aquí Barceló dedueix que si Sagunt és al sud de l’Ebre, els cartaginesos no havien de travessar-lo per atacar Sagunt i per tant, ha de ser altre riu al sud de Sagunt. També Apià diu que: «Anníbal, després de travessar l’ Iber, va destruir la ciutat dels saguntins...» I per tot això Barceló afirma que podria ser el Jucar o el Segura, més propers a la zona dels dominis cartaginesos a Hispània, aconseguits per Amílcar i Àsdrubal, unes conquestes territorials que mai abans Cartago havia assolit, un territori més gran que Sardenya i Sicília juntes i molt més productiu en tots els sentits. El tractat de l’Ebre havia estat una conquesta diplomàtica magnífica per Cartago, necessitada de consolidar posicions: Roma signava i reconeixia les conquestes territorials de Cartago a Hispània, tot i que intentava limitar-les. També Roma aconseguia protegir diplomàticament el comerç itàlic i els de les colònies gregues de la riba mediterrània, aliades de Roma. I amb l’aliança amb Sagunt, s’havia procurat un motiu per impedir que Cartago continués la seva expansió, vista la notable dinamització que Hispània havia experimentat sota el domini de Cartago, arribant a ser un element central de la política mediterrània, de la que Roma en volia la supremacia.

La política d’encunyació de moneda és un element que permet entreveure les línies de govern, i les monedes encunyades a Hispània per Cartago, més ben dit, per Amílcar, Àsdrubal i Anníbal, en donen fe: d’una banda, imatges humanes molt semblants a ells, indistingible si són Déus o homes; de l’altra , imatges típiques púniques, palmeres, elefants, naus. Equiparant-se amb deïtats, els Barca ressalten la seva capacitat i determinació i defineixen la conquesta d’Hispània com una empresa digna d’Hèrcules i la seva voluntat de conservar-la.

Elegit Anníbal com a cap cartaginès quan el seu cunyat Àsdrubal és assassinat, inicia amb notable força el seu mandat l’any 221 aC reorganitzant l’exèrcit i envaeix les terres dels òlcades, prenent la ciutat d’Altaia. La resistència aviat es desfà i altres ciutats de la zona, intimidades per la força cartaginesa, es rendeixen i paguen tribut. L’any 220, Anníbal es dirigeix cap al nord de la zona central fins la conca del Duero i conquereix Helmàntica (Salamanca) i Arbucale (Toro). No hi ha dubte que aquestes incursions, si bé no incomplien el tractat amb Roma, denotaven intencions i varen crear inquietud a Roma. L’inici de la crisi amb Sagunt va ser un assumpte intern hispànic, rancúnies entre els saguntins i els turboletes, tribu d’aliats de Cartago, que en ser atacats per Sagunt demanen protecció. Cartago demana comptes a Sagunt i li exigeix que deixi en pau als turboletes, però Sagunt es nega i Anníbal amenaça amb posar setge a la ciutat. Sagunt, segura de la seva aliança amb Roma i de que la tindrà al costat per protegir-la, desafia Anníbal. Un conflicte regional, petit, ja implica a les dues potències mediterrànies, adquireix aires de conflicte global i la seva resolució i final es fa imprevisible. L’actitud d’Anníbal deixa clar que no accepta la submissió a Roma, que pretén dictar les regles del joc i també és un temor d’Anníbal que si permet a Sagunt sortir-se’n sense més, senti precedents a Hispània i altres ciutats i pobles es rebel·lin i busquin el recolzament de Roma. I així, la primavera de l’any 219 Anníbal concentra l’exèrcit a Cartagena i es dirigeix cap al nord, seguint la costa fins a Sagunt. Un primer intent de forçar les muralles fracassa i preparen el setge, que dura més del previst, vuit mesos, en els que els saguntins esperen i desesperen per l’ajuda de Roma, que no arriba. Sagunt, al límit de forces i penalitats, sucumbeix als púnics. Anníbal permet que els seus soldats es dediquin al pillatge i imposa un càstig exemplar, la matança que es produeix ha de servir d’avís a altres pobles que tinguin pensaments semblants. Curiosament, la crisi de Sagunt la presenten els historiadors romans (tots els que ens han arribat) com un exemple de la lleialtat de Roma als seus aliats, doncs argumenten que Roma va declarar la guerra a Cartago (quan ja Sagunt havia estat conquerida) i, per contra, acusen de manca de formalitat els cartaginesos, inventant el que anomenen la «fides púnica» com a metàfora d’un suposat caràcter cartaginès infidel a la seva paraula. Segons Roma, la política d’Anníbal, venjatiu i violent, és contrarestada per Roma respectant els tractats i d’acord amb principis jurídics. La realitat més probable, com hem dit, és la d’un conflicte entre veïns, estès per la intervenció dels dos imperialismes de Cartago i de Roma. Sagunt no és més que un pretext per a Roma que li permet iniciar la guerra contra Cartago. I així ho varen entendre altre pobles hispànics, missatge que ens arriba amb un text de Livi, poc susceptible de ser poc amic de Roma : «No us avergonyiu, romans, demanant-nos que optem per la vostra amistat i que anem contra Cartago, quan vareu trair als que així ho varen fer? La nostra opinió és que heu d’anar a buscar aliats on ningú conegui el desastre de Sagunt, doncs pels pobles d’Hispània, les ruïnes de Sagunt seran un exemple sinistre per a que ningú es refiï de la lleialtat o l’aliança de Roma». El mes que ve seguim amb la Segona Guerra Púnica a Hispània!