Aquest dissabte passat es va instal·lar una llamborda d’homenatge al figuerenc Enric Moner i Castell (1900-1945) a la vorera de l’edifici del carrer de Sant Pau núm. 88, que havia estat un seu domicili. Moner, que feia part de la resistència contra els nazis a França, fou deportat al camp de Flossenbürg i va ser afusellat al subcamp de Hradischko (República Txeca). La iniciativa de col·locar onze llambordes similars arreu de la ciutat per recordar els figuerencs morts als camps d’extermini nazis fou del Grup de Treball Exili, Deportació i Holocaust de l’Alt Empordà i va ser assumida pel ple de l’Ajuntament de Figueres. A l’acte d’instal·lació hi va assistir la Consellera de Justícia de la Generalitat, Lourdes Ciuró, i l’alcaldessa de la ciutat, Agnès Lladó, a més de familiars i representants d’entitats memorialistes.

Aquell mateix matí, la Consellera de Justícia inaugurà també, a la Cate, la itinerància de l’exposició de fotografies d’Antoni Campañà L’endemà de la retirada. Portbou, 1939, que s’hi estarà fins al 30 de novembre. Posteriorment, la consellera es desplaçà a La Jonquera per visitar el Museu Memorial de l’Exili (MUME). El mateix dissabte, al vespre, ara a iniciativa de l’ANC i dels familiars, es feu un homenatge a Martí Vilanova (1896-1930), que fou lloctinent de Francesc Macià en l’intent insurreccional de Prats de Molló del 1926, que volia proclamar la República catalana. Vilanova fou també un dels primers polítics en fer compatible l’ideal de revolució social (en la seva concepció leninista) i la lluita per la independència de Catalunya. L’endemà, diumenge, es feu un acte al cementiri figuerenc a la tomba de Vilanova (amb la làpida restaurada) com a prova de reconeixement i homenatge.

Tot aquest seguit d’iniciatives que acabem de reportar no són sinó una prova més de l’interès públic creixent envers la memòria històrica col·lectiva, sobretot la centrada en la nostra història contemporània. Alguns analistes han assenyalat que aquestes rememoracions constitueixen com una mena de «religió civil», cosa que personalment trobo molt positiva, però també hi ha gent que es pregunta si té gaire sentit aquesta preocupació pel nostre passat. Us imagineu una persona sense memòria? No podria ni sortir de casa. A un poble, a una col·lectivitat, li passa el mateix. Sense el coneixement del passat no pot interpretar el present ni pot orientar el seu futur . Especialment ara, en uns moments en què, també a Catalunya, torna a haver-hi exiliats i represaliats polítics, i tornen a manifestar-se les actituds de caràcter autoritari tant per part de certs partits polítics com per part del mateix aparell de l’Estat espanyol.