L’estiu és un temps ideal per a la lectura, un llegir assossegat i instructiu, en el meu cas. Una d’aquestes lectures ha estat un quadern de Cristianisme i Justícia, en el qual José Ignacio González Faus introduïa la seva visió de Simone Weil als assistents al congrés anual de l’American Weil Society, celebrat a Barcelona el 2019. Haig d’exposar que tant el pensament de la filòsofa francesa com les reflexions del teòleg els vull compartir en aquesta tribuna.

Abans d’entrar en matèria, voldria traçar un breu perfil de Simone Weil (a la qual cal no confondre amb Simone Veil, advocada i política, també francesa). Així, la filòsofa va néixer en el si d’una família jueva intel·lectual i laica. Filla d’un prestigiós metge i germana d’André Weil, un matemàtic cèlebre. Va estudiar filosofia i literatura clàssica. Va acabar els seus estudis als 22 anys i va impartir classes en diferents liceus. A principis dels anys trenta del passat segle va viatjar a Alemanya i al seu retorn va escriure diversos articles en els quals amb molta lucidesa va expressar cap a on es dirigia aquest país. Amb vint-i-cinc anys va abandonar la docència per treballar com a obrera a la Renault: «Allí vaig rebre la marca de l’esclau», va dir. Va formar part de la columna Durruti a la Guerra Civil Espanyola i va exercir de periodista voluntària a Barcelona. En el seu diari va escriure, després de l’afusellament d’un jove falangista: «Em tombo d’esquena, miro les fulles, el cel blau. És un dia preciós. Si caic presa, em mataran... Però ho tinc merescut. Els nostres han abocat sang de sobres. Soc moralment còmplice. S’estan produint formes de control i casos d’inhumanitat absolutament contraris a l’ideal llibertari». Pacifista, sindicalista, revolucionària, profundament humana, va morir el 24 d’agost de 1943 de tuberculosi a l’edat de trenta-quatre anys. D’ella, va dir Simone de Beauvoir, companya seva d’estudis: «M’intrigava per la seva gran reputació de dona intel·ligent i audaç. Per aquells temps, una terrible fam havia devastat Xina i em van explicar que quan ella va escoltar la notícia, va plorar. Aquestes llàgrimes van motivar el meu respecte, molt més que els seus dots com a filòsofa». Presentada, m’aventuro a resumir l’après després de la lectura.

Oriol Quintana, en la introducció al Quadern, diu de Simone Weil: «Les seves paraules no són especialment expressives avui: són especialment expressives sempre». Aquestes paraules conviden a una sobrietat compartida, en paraules més directes, al fet que visquem amb menys. Aquesta austeritat en el viure, la filòsofa la va portar fins a la seva pròpia mort: internada en un hospital britànic, va voler tenir les mateixes condicions que tenien a la França ocupada pels nazis els seus compatriotes, austeritat que no va ajudar a sanar-la. Una altra de les qualitats d’aquesta dona era la seva capacitat crítica amb el que més estimava, una crítica constructiva que convidava a millorar i perfeccionar el criticat.

González Faus porta al nostre present l’experiència vital del sentir-se esclava de la nostra filòsofa quan treballava a la Renault, i diu: «Les actuals relacions de producció gairebé només serveixen per a idiotitzar a uns pel treball i a uns altres pel consum». Una observació, al meu entendre, encertada, sobre el nostre present. El nostre món, a diferència d’aquell món entre guerres, ha inventat la postveritat, com la impossibilitat d’arribar a la veritat, a expressar de manera clara, directa i sincera la realitat. En aquest sentit, el teòleg és contundent: «Així resulta que aquesta doble dimensió tràgica de les nostres vides (injustícia i mentida) té un revers inesperat que ens impedeix perdre l’esperança i que podem qualificar d’experiència de la gratuïtat». L’esperança és el que ens manté quan la injustícia segresta la veritat amb la rotunditat de la mentida, injustícia guiada per l’egoisme per a dominar la nostra voluntat.

Una de les idees que he extret de la lectura és sobre el patriotisme, tan usat i manipulat en aquests temps nostres, tan manipulat com ho va ser en els anys trenta del segle vint, anys que van comportar l’auge del feixisme, nazisme, franquisme, comunisme i les seves conseqüents intransigències i morts, un sentiment que hauríem de deslligar de l’amor a la terra d’un i a les persones amb les quals conviu. En aquest sentit, sumat al de criticar allò que s’estima, Simone Weil va escriure: «Els francesos, en un altre temps vam llançar al món els principis de 1789. Però ens vam equivocar en sentir-nos orgullosos: perquè ni llavors ni al llarg del temps hem sabut pensar-los o posar-los en pràctica. El seu record deuria més aviat aconsellar-nos humilitat». Aquest incompliment, des de la seva promulgació, dels principis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat hauria de portar-nos a completar la Declaració Universal dels Drets Humans amb una Declaració Universal dels Deures Humans, perquè sense deures, els drets no s’aguanten.

El filòsof Wittgenstein va recomanar que d’allò que no es pot parlar és millor no parlar. En aquell mateix temps, Simone Weil va dir que «l’inexpressable té, més que una altra cosa, necessitat de ser expressat». Vull pensar que hem d’atrevir-nos a intentar expressar allò que ens afecta molt, per exemple, hauríem de poder dir, pensar i aprofundir sobre «L’ètica actual de la propietat és la més immoral de totes les doctrines ètiques de la modernitat» (Josep I. González Faus). No hauríem de deixar-nos encegar per la idea d’acumular, de posseir més del que realment podem necessitar.

«Si només allibera els diners i les fàbriques d’Amèrica, recaurem d’una manera o altra en una altra servitud equivalent a la que patim». Paraules vigents avui les de Simone Weil, servitud que vivim i que no cobreixen «Les necessitats de l’ésser humà... La seva satisfacció no pot estar subordinada ni a la raó d’estat ni a cap consideració ja sigui de diners, de raça, de color, ni al valor moral o un altre atribuït a la persona considerada, ni a cap consideració qualsevol que sigui... El límit només és legitim si les necessitats dels éssers humans reben el mateix grau d’atenció».

Analitzar el nostre avui de postveritat per a comprovar que aquestes necessitats de l’ésser humà són obviades. En certa manera, aquest temps nostre és molt semblant al món de la dècada dels anys trenta del segle vint: Hitler va pujar al poder amb la utilització amb èxit de la seva propaganda, va saber colpejar la imaginació de les masses fins a provocar el seu fanatisme, fins a fer-les creure les mentides que amagaven els seus interessos totalitaris. Potser, Vox amb les seves mentides, les seves calúmnies distribuïdes via WhatsApp, no utilitza la propaganda per fabricar una postveritat? Agregar que no és l’únic partit polític que utilitza les tècniques de la publicitat per a inocular els seus missatges i induir a una passió col·lectiva cega que substitueix tota raó.

Parlem d’una cosa inexpressable que hem d’expressar.

S’informa aquests dies sobre la necessitat d’una tercera dosi de les vacunes contra la covid-19. Aquesta tercera dosi la demanen els països més rics quan als països més pobres el tant per cent de la població vacunada és irrisori. Si creiem la informació que ens han donat sobre l’efectivitat de les vacunes, crec que no seria forassenyat facilitar abans la vacuna a aquells països que no hi tenen accés i vacunar a les poblacions més desfavorides, atès que el virus no coneix fronteres, ni sap de banderes ni de pàtries.

Fins aquí, la meva opinió, a la qual vull afegir una queixa: no són admissibles les acusacions que es fan, des dels mitjans de comunicació, a les persones que no volen vacunar-se: un catedràtic d’ètica de la UAB es va atrevir, en un informatiu de TV3, a acusar els no vacunats de les futures morts que puguin causar a la població en general. No he sentit cap rèplica a aquesta afirmació. No he sentit, ni llegit, ni vist a cap epidemiòleg rebatre les infortunades paraules del catedràtic i com que no he llegit cap comentari sobre aquest tema, penso que qui calla atorga. Acusar no és la millor manera de convèncer a aquelles persones que, per la raó que sigui, no volen vacunar-se.

«En la societat actual, la fam de justícia s’està convertint en set de venjança... I sembla que el plaer de veure patir a l’enemic és la veritable manera de fer justícia» (González Faus). Els recorda alguna situació viscuda recentment? I, concloure, que la necessitat de veritat «implica la prohibició absoluta de tota propaganda sense excepció» perquè «hi ha una cosa i només una cosa en la societat moderna, més horrible encara que el crim, i és la justícia repressiva... Cada vegada que un home avui dia parla de càstig, de pena de retribució, de justícia en sentit punitiu, es tracta tan sols de la venjança més miserable» (Simone Weil).

Una altra de les lectures d’aquest agost és una antologia de la poesia d’Antonio Gamoneda; entre els versos llegits, hi ha uns amb els que desitjo expressar el meu sentir, encara que siguin les paraules d’un altre, vull compartir el seu alè poètic: «Yo me callo, yo espero/ hasta que mi pasión/ mi poesía y mi esperanza/ sean como la que anda por la calle;/ hasta que pueda ver con los ojos cerrados/ el dolor que ya veo con los ojos abiertos». Aquest dolor és el dret que m’ajuda a complir amb el deure de construir la llum d’un pensament lliure i ferotgement humà.