Com a simpatitzant del món de l’esport en general, entenc i reconec l’esforç que implica la pràctica d’un esport per a l’esportista i tot l’equip. El treball, la constància, la dedicació, l’alegria de la victòria i la decepció de la derrota, ho entenc i hi empatitzo encara més quan la protagonista és una dona o un equip femení.

No descobreixo res si dic que l’esport femení no està gens valorat. Existeix, sí, però no se’n parla prou, només en moments molt puntuals, quan una dona o un equip femení han assolit alguna fita important. És clar que no rep la mateixa atenció, tracte, recursos o rellevància de què gaudeixen els equips o esportistes masculins. Què ho fa?

Ho fa el masclisme i la ignorància. El masclisme portat a la màxima expressió durant el període feixista que va viure aquest país. En aquells temps es volia les dones a casa, amb dedicació absoluta a la família, sense treballar i dependents econòmicament de l’home. La dona no tenia ni vot, ni veu, ni valor dins la societat i totes les àrees de la seva vida eren governades pels homes, així durant dècades. Per sort varen anar arribant aires de llibertat durant els anys 60 i 70 del segle passat en què la joventut catalana es començà a rebel·lar, coincidint amb la gradual transformació del país en una democràcia.

D’aquesta nefasta i obscura època, en varen resultar una majoria de dones i homes adoctrinats amb premisses masclistes que encara perduren a l’inconscient col·lectiu i que només podran ser eradicats amb l’educació i la consciència. Per posar algun exemple senzill, segur que en l’àmbit familiar heu sentit més d’una vegada frases del tipus: «corres com una nena», «les nenes no juguen a futbol», «els homes no ploren», «les nenes no juguen amb cotxes», «els nens no juguen amb nines»... Frases i burles que etiqueten, degraden i que cal eliminar del llenguatge diari perquè els infants se n’impregnen i, el que és pitjor, se les creuen.

Per això, ens calen referents femenins en tots els sectors, on elles es puguin emmirallar i sentir de ben petites que tenen el poder d’arribar tan lluny o més enllà d'aquella que ha arribat més amunt, que se’n sentin orgulloses, i que s’ho creguin.

Cal que valorem els somnis de les nostres nenes, noies i dones, el seu treball, les fites i les derrotes, necessàries per aconseguir una altra victòria, tal com fem amb els nens, nois i homes. Cal que sentim l’orgull de compartir i donar-les suport, tal com fem amb ells. Cal que parlem d’elles, que els preguntem què volen, que les mostrem, que les posem en valor a casa, a l’escola, al pavelló del poble, a la feina, ensenyar-les a valorar-se valorant-les. Cal que el municipi les reconegui, les tingui en compte, les valori, que abraci les seves victòries i les seves derrotes, tal com fem amb ells.

El canvi comença per respectar el que volen les nenes, noies i dones i dir-les que elles també poden. Facilitar-les les oportunitats necessàries, tal com fem amb ells.

Queda molt per fer i no està tot escrit quant a fins a on poden arribar les dones.