Ahir, 24 de maig de 202,1 el candidat d’Esquerra Republicana Pere Aragonés i Garcia va prendre possessió com 132è President de la Generalitat de Catalunya. Han passat 81 des de que el seu predecessor com a President electe Lluís Companys i Jover, després de ser capturat pels nazis, fos afusellat pel règim franquista. Vull pensar que la investidura d’un nou President d’Esquerra Republicana ha de ser el motiu del rescabalament en la història de totes aquelles famílies republicanes que durant mig segle van patir a l’exili interior la por, la vergonya i la tristor d’haver format part del bàndol que va viure —i va perdre— per defensar la llibertat. Les persones empresonades i les persones afusellades. Els mestres i les mestres depurades, les bibliotecàries acomiadades, els metges exiliats del seu territori, el personal de la funció pública destituït. Tots els lluitadors i lluitadores que van patir judicis sumaríssims dels que van sortir amb pena de mort, presó o duríssimes represàlies. I totes les seves famílies que durant anys i anys van viure sempre amb aquella por de ser persones marcades, assenyalades amb el dit pel sergent de la Guàrdia Civil, pel mossèn, o el jefe del movimiento. Els sospitosos habituals perquè ja es sabia que durant el franquisme de tot en tenien la culpa els masons, els jueus, i a manca d’aquests i majoritàriament, els rojos i els separatistes. A totes aquelles dones que es van haver d’inventar històries per explicar als fills i filles o al poble per què el pare no havia tornat al final de la guerra, o per què ja no tenia feina. A tots els fills que van créixer amb l’etiqueta dels vençuts, als nets i netes que mai van conèixer la història dels seus avis perquè ens va ser negada la història i la memòria, en un exercici d’autocensura que ens van aconseguir marcar a foc a base de repressió, tortures i exilis. A totes aquelles dones que un dia em van xiuxiuejar a l’orella «nosaltres també érem d’Esquerra Republicana però a casa ens van dir que no ho podíem dir mai» o «no saps tot el que va arribar a patir i plorar la meva mare, i no sabíem perquè»... Aquesta presidència, 81 anys més tard, que arriba forçada per la repressió i l’exili, que no hauríem desitjat que arribés així, arriba també gràcies a la força d’aquelles arrels republicanes que sota terra no van morir, sinó que van esdevenir la força de noves generacions de persones lluitadores per les llibertats. Que aquest nou President d’Esquerra pugui honorar la memòria de totes aquelles persones republicanes que tant van patir durant el franquisme i que potser avui, des d’algun lloc, somriuen i ens recorden que encara tenim molt camí per fer per arribar a la nostra fita republicana.