Havíem deixat a Antíoc de Síria que no va voler escoltar Anníbal. Antíoc no coneixia Roma com Anníbal, ni entenia que Roma no permetria un regne oriental poderós com ell pretenia i que la única possibilitat que tenia era constituir una gran aliança contra Roma. Dit això, el 192 aC, Antíoc va desembarcar a Grècia amb només 10.000 infants, alguna cavalleria i 6 elefants. A Grècia se li van unir la lliga Etòlia, però amb poques forces també. En canvi, el romans sumaven a la lliga Aquea, Atenes i també a Filip de Macedònia. I el Senat de Roma, tement un desembarcament d’Antíoc a Itàlia, va enviar 20.000 legionaris, 2.000 genets i 15 elefants comandats pel cònsol Mani Acili Glabrion, amic d’Escipió. Antíoc es va retirar cap a les Termòpiles i allà es va desenvolupar la batalla, on va ser contundentment derrotat gràcies a la mateixa estratagema del perses contra Esparta l’any 480 aC, rodejar la posició pujant per les muntanyes. Amb aquesta victòria, Roma dominava Grècia i començà a pensar en atacar Àsia. Roma, amb una considerable flota i amb la col·laboració de Rodes, Pèrgam i altres illes, derrotaren la flota d’Antíoc el 191 aC. Ja eren també els amos de l’Egeu. Ara tocava el regne d’Antíoc a Àsia, i Roma havia de nomenar qui comandaria l’expedició. Tothom pensava amb Publi Corneli Escipió, que ja havia derrotat a Anníbal, però hi havia un problema legal, doncs havia estat nomenat cònsol el 194 i no podia tornar a ser-ho de nou el 190, era massa aviat. I varen elegir el seu germà Luci Corneli Escipió, i Publi es va comprometre a acompanyar-lo i assessorar-lo. Els Escipió, amb les legions i els aliats aqueus i macedonis, varen creuar fins Àsia, mentre que a l’Egeu es tornaven a enfrontar les flotes, 80 naus romanes contra 89 de Síria, que en va perdre 40 i es va retirar a Efes. Antíoc havia reunit forces de tots els racons del seu territori, però va intentar arribar a un acord amb Roma, oferint deixar Grècia i pagar la meitat de les despeses de la guerra. Roma va negar-se a acceptar aquestes condicions i va demanar que Antíoc deixés tota Àsia Menor i pagués totes les despeses de la guerra. No es va arribar a cap acord. A inicis de l’any 189, prop de la ciutat de Magnèsia, les forces en batalla eren de 30.000 homes de Roma, i per Antíoc quasi 70.000, incloent 16.000 infants amb armament pesant, 12.000 genets, 20.000 infants lleugers, 54 elefants amb torres de fusta i cuiro en les que viatjaven 4 homes amb projectils, i carros amb dalles per destrossar les cames dels infants enemics. A més, a cada costat formaven 1.500 genets gàlates recoberts de ferro ells i cavalls, els anomenats «catafractes» i altres unitats d’arquers àrabs en camells. Diu la llegenda que Antíoc va preguntar Anníbal si seria suficient per vèncer els romans, i Anníbal li va contestar amb molta sorna que «Sí, tot i que els romans són insaciables, crec que amb això en tindran prou». Tot i la diferència de forces, els romans varen acceptar la batalla. L’exèrcit desplegat pels germans Escipió era el típic exèrcit consular, format per dos legions, que varen situar al centre i dos alae d’aliats de Roma, una a cada costat. La batalla començà amb un atac de cavalleria d’Antíoc per la dreta, a l’estil d’Alexandre el Gran, contra els 1.200 genets romans allà situats i aconseguí posar-los en fuita. Antíoc va seguir endavant amb la càrrega en direcció al campament, enlloc de contra els flancs o la reraguarda dels romans. Al campament hi havia quedat com a reserva i guarda un tribú anomenat Marc Emili, qui va fer sortir de la palissada els dos mil soldats que allà hi havia i, amb grans dificultats, va reorganitzar els que fugien de l’atac d’Antíoc fent que inclús ferissin o matessin aquells que desobeïen les ordres i volien entrar a refugiar-se al campament. Finalment, una bona part dels fugitius varen recuperar la disciplina i la formació. Un nou exemple de com la capacitat d’iniciativa dels comandaments entremitjos de Roma podien capgirar situacions potencialment catastròfiques. A l’esquerra d’Antíoc, el seu fill Seleuc va ordenar que els carros dallats avancessin, seguits pel gruix de la cavalleria, altres 1.500 catafractes i els àrabs amb camells, contra l’aliat de Roma Èumenes de Pèrgam que comandava aquell flanc. Èumenes, veient el que li arribava, va ordenar que homes armats amb projectils s’escolessin entre els carros i els ataquessin per darrere, amb el que varen provocar el caos quan els cavalls dels carros es varen espantar i xocaven entre ells, contra els dromedaris i, finalment, contra els catafractes, amb la qual cosa tot el flanc va començar a desfer-se. Amb aquest moviment, la falange amb sarisses d’Antíoc va quedar desprotegida d’ambdós costats. L’atac conjunt dels legionaris i la cavalleria per la reraguarda va posar en greus dificultats la falange, que va formar projectant les sarisses en totes direccions, desafiant als romans a atacar cos a cos. Però els legionaris varen mantenir distàncies, llençant tota mena de projectils contra aquella massa compacta a la que era difícil no encertar. La falange va intentar tornar al seu campament, però la desbandada dels seus elefants, ferits i terroritzats, va acabar de desorganitzar la formació, la retirada es convertí en desbandada i la batalla en massacre. Antíoc, fracassat també l’assalt al campament romà, ordenà retirada a la cavalleria i fugí cap a Sardes, antiga capital del regne de Lídia. Aquell grandiós exèrcit que tan bé havia definit Anníbal, quedava estès a la plana de Magnèsia. Segons Titus Livi i Polibi, aquell dia varen morir 50.000 soldats d’Antíoc, xifra probablement exagerada, però en qualsevol cas, la batalla de Magnèsia va constituir una de les victòries més importants de la història de Roma i la fi de la potència d’Antíoc i Síria. Antíoc va entendre que no podia vèncer Roma i el 188 aC es va signar un tractat de pau a la ciutat d’Apamea, amb Roma representada per una comissió senatorial plenipotenciària de deu membres, i en condicions humiliants per Antíoc: havia de renunciar a tota Anatòlia, no podia tenir flota a l’Egeu ni elefants ensinistrats, pagar 15.000 talents de plata i entregar a tots els presoners de guerra sense demanar rescat. I per últim, Roma li va exigir que entregués a Anníbal, que va fugir. Pel que faals germans Escipió, de la mateixa manera que Publi Corneli s’havia guanyat el cognom de «Africà», Luci va ser conegut a partir de Magnèsia amb el d’«Asiàtic» i va celebrar un gran triomf a Roma. Però Roma era cruel amb els seus herois, i tots dos germans varen ser acusats davant el Senat d’apropiar-se de part del botí, un procés que es va allargar durant anys (no és d’ara que la justícia sigui lenta). Luci va ser condemnat a pagar una forta multa i Publi, davant de l’Assemblea popular, se’n va sortir recordant que el dia que se’l jutjava era precisament el de la seva victòria a Zama contra Anníbal, amb la qual cosa la multitud es va commoure i abandonaren els que l’acusaven. Però la ferida era profunda i Publi es va retirar de la vida pública a una de les seves propietats a Campània, on va morir l’any 183 aC havent dit que no volia ser enterrat a Roma. Els Escipions havien guanyat la guerra, però la oposició els va guanyar la batalla política...