«A Àfrica, quan un vell mor és una biblioteca que crema». Vaig llegir aquesta bella frase en un monogràfic dedicat a la literatura africana de la revista Quimera. Aquí o en qualsevol lloc del món, quan un vell mor, crema la biblioteca de la seva experiència, del seu aprenentatge durant tots els anys viscuts. Oblidar-nos d’aquestes biblioteques és un llegat que es perd, una experiència que no es transmet, un saber desaprofitat.

Tinc una idea clara sobre el que vull expressar i un dubte, més que raonable, sobre si seré capaç de transcriure tot allò que penso. No voldria escriure un pamflet de bones intencions, espero, construir i sostenir aquesta opinió amb l’après d’algunes persones amb les quals he tractat i amb el testimoniatge d’unes altres, que no he conegut i de les quals sé per lectures o alguna referència que he sentit dels qui sí que van tenir la sort de conèixer-los; una altra de les fonts importants, quan un parla de biblioteques, són els llibres i els seus autors. No obstant això, abans d’iniciar aquest camí de la reflexió, voldria recordar: Durant els primers mesos d’aquesta pandèmia, a les residències d’ancians, centenars de biblioteques es van apagar en la solitud i el dolor del confinament, i, quan tot això passi, hauríem de plantejar-nos com hem de tractar l’envelliment i la natalitat de la població.

Per començar, escriuré sobre la meva experiència amb dues persones que han estat dos exemples de coherència, honradesa intel·lectual i moral i als quals vaig tenir la sort de conèixer i tractar molt breument, un d’ells està en la memòria de tots per la seva recent defunció, i l’altra persona ens va deixar fa més anys. Tots dos van ser catedràtics universitaris, activistes socials i referents per a moltes persones: m’estic referint a Jaume Botey i Arcadi Oliveras, de tots dos conservo una imatge borrosa de les converses que vam mantenir.

Recordo, quan vaig conversar amb Jaume Botey en un pis d’un barri d’Hospitalet, que em va cridar l’atenció la seva conversa amable, didàctica i el posicionament ètic d’un home cristià, d’un catedràtic universitari diferent, d’un militant d’Iniciativa que dissertava sobre la injustícia, la desigualtat i la pobresa en l’anomenat Quart Món, que no era un altre que els barris desfavorits de les nostres ciutats, aquells llocs on vivien, ja llavors, ciutadans d’aquest país en el llindar de la pobresa, que eren analfabets funcionals i, molt probablement, molts d’aquests homes i dones serien exclosos de la societat de l’aparent opulència. D’aquella casa austera, recordo els seus llibres i la meva mirada posada sobre ells, com volent comprovar que tots havien estat llegits i estudiats.

D’Arcadi Oliveras s’ha escrit molt aquests últims dies arran de la seva recent defunció. Poc hi puc afegir, tan sols el record d’un parell de converses, però com no estic segur de la meva memòria i no vull mentir, em limitaré a dir que no recordo de què vam conversar, que la nostra primera trobada va ser a la seu de Justícia i Pau i que li vaig demanar un text per publicar-lo en un diari. La segona vegada que ens vam veure va ser en una casa, en la qual a més del meu interlocutor, hi havia altres persones, i que em va lliurar el text que li havia demanat. La nostra tercera trobada va ser en una conferència en la qual ens va parlar de la no-violència, de construir la pau i de lluitar per a canviar una societat violenta, injusta i sense equitat.

Tant Jaume Botey com Arcadi Oliveras són biblioteques vives en la memòria dels qui els van tractar, són exemples d’un magisteri coherent i compromès que ha de recordar-se. Quan els vaig tractar, estava molt en voga reivindicar que l’Estat gastés el 0,7% del PIB en ajudes als països més desfavorits, era un temps en què el nostre país se sentia materialment ric i van proliferar moltes ONG. De sobte, va venir la crisi del 2008 i el Quart Món es va fer visible i es va oblidar la reivindicació del 0,7%. Però la feina d’aquestes entitats prossegueix, això sí, sense estar tan exposades al focus mediàtic.

Abans de continuar buscant biblioteques, busco en la meva pròpia història: Quan jo era petit, el primer que em van ensenyar els meus pares va ser a respectar a la gent gran, a tractar-los amb amabilitat i educació, a cedir-los el seient de l’autobús o el metro, a oferir-me a ajudar-los. Aquesta educació era la normal, formava part de les regles d’urbanitat. Avui, aquestes normes són menys visibles, potser perquè moltes persones grans no volen acceptar que ho són, o tal vegada perquè se’ns ven un culte a la joventut il·lògic i fals, il·lusori, perquè el nostre cos delata la nostra edat i quan ens veiem en una vella fotografia som conscients que el temps ha passat i, fals, perquè el tracte que donem als joves no correspon amb el culte que fem de la joventut.

Crec que va ser Michel de Montaigne qui va escriure que de jove es llegeix per a enlluernar, a la maduresa per a aprendre i a la vellesa es llegeix per a gaudir, una cosa així, passa amb les edats: l’enlluernament del descobriment quan s’és nen i jove; la necessitat d’aprendre de nosaltres mateixos i del llibre de la vida a la maduresa; i, el plaer de conèixer en què consisteix viure, encara que ja sigui poc el temps que ens queda, a la vellesa. Aquest sentiment el vaig tenir davant el mur de Berlín. Era jove i vaig recordar la vellesa dels meus pares i vaig sentir la seva pròxima pèrdua, també, vaig sentir una alegria immensa, en contemplar com una noia sostenia als seus braços a un bebè. Ara, que ja no sóc jove, que he gaudit l’alegria de ser pare i viscut la mort dels meus pares, i, sé, en bona lògica, que començo a viure els últims capítols de la meva vida, sento que he après alguna cosa, i, per a la meva pròpia sorpresa, continuo sent coherent amb el que penso i sento: els meus ideals i la meva mirada cap al món continuen intactes i esperançats.

La lectura m’ha portat a conèixer persones i personatges que tenen, en si mateixos, el magisteri d’ensenyar-nos a aprendre a ser, independentment de les circumstàncies per les quals ens porta el destí, són com guies morals que en els moments de dubte i defalliment ajuden a sortir d’una situació de desassossec. Dos d’aquests personatges són Joan XXIII i Mahatma Gandhi. D’ Angelo Guiseppe Roncalli vaig aprendre: «No consulti al seu temor, sinó a les seves esperances i somnis. No pensi sobre les seves frustracions, sinó sobre el seu potencial (...) Només avui tractaré de viure exclusivament el dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida tot d’un cop». I, de Gandhi, vaig llegir en un llibre, sobre la Segona Guerra Mundial, una carta que li va dirigir a Adolf Hitler, per ella va ser criticat. En un dels seus paràgrafs, deia: «És clar que vostè és avui l’única persona en el món que pot evitar una guerra que podria reduir a la humanitat a un estat salvatge. Estarà disposat a pagar aquest preu per un propòsit qualsevol, per molt digne que li sembli bé? Escoltarà la crida de qui ha evitat deliberadament el mètode de la guerra no sense considerable èxit? De qualsevol manera espero el seu perdó, si he comès l’error en dirigir-me a vostè». La pau, la no-violència, el desig de canviar el món i de fer-lo millor va impulsar a escriure i donar exemple a aquests dos homes, als quals sempre és bo rellegir.

Un llibre que sol ser a les biblioteques, molt citat i no prou llegit, és el Quixot. En les seves paraules hi ha tot un compendi moral, com les que li diu a Sancho Panza sobre la llibertat: «La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y se debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres» (Segona part del Quixot, capítol LVIII). Això escrivia un Cervantes que sabia de totes dues coses, d’estar presoner i perseguit i de ser i sentir-se lliure. Però si el Quixot estimava la Llibertat, un jove escriptor i filòsof francès va escriure, a l’edat de divuit anys, un tractat «Sobre la servitud voluntària», l’autor era amic de Michel de la Montaigne, es deia Étienne de la Boétie: «És el poble el que se subjuga, el que es degolla, el que podent triar entre ser serf o ser lliure, abandona la seva independència i es junyeix al jou; el que consent el seu mal o, més aviat, el busca amb intrepidesa. Si li costés alguna cosa recobrar la seva llibertat, jo no li constrenyeria a això. Què ha d’estimar l’home més que recuperar el seu dret natural i, per així dir, de bèstia tornar a ser home? [...] quina desgràcia ha estat aquesta que ha pogut desnaturalitzar tant a l’home, l’únic veritablement nascut per a viure lliurement, i fer-li perdre el record del seu primer ser i el desig de recuperar-lo?».

Des de fa cert temps s’inclou la idea de reivindicar els valors, d’escriure sobre els valors que tenim i ens uneixen, sens dubte, parlar i escriure sobre això és important, tant com poden ser les lleis que dicten les regles de la nostra convivència, el problema és quan es perden els valors i s’incompleixen les lleis, per aquells que han de donar exemple i complir-les, o per un sotmetiment voluntari a la servitud de la realitat del nostre present, sigui per por, sigui per una falta de consciència, allò que ens fa humans està passant un mal moment. Però, «Els homes són com el vi. Alguns es converteixen en vinagre, però els millors guanyen amb el temps» (Joan XXIII). Fa mal comprovar l’oblit d’aquestes biblioteques, del seu llegat perdut, de la seva experiència ignorada i no transmesa, perquè quan un vell mor és una biblioteca que crema.