Fa uns dies, Iñaki Gabilondo va decidir deixar de fer el seu comentari diari a El País i la cadena Ser, és a dir, va deixar d’opinar sobre els temes que la realitat informativa crea. Vaig pensar, quan vaig llegir la informació, que el mestre s’havia guanyat el dret a descansar, després de tants anys d’exercici d’aquest ofici. Però quan el vaig escoltar en una entrevista que li va fer Josep Cuní, vaig saber que deixa d’opinar per fàstic, per no voler ser el malastruc que cada matí posa davant l’opinió pública el que pensa de la política espanyola i internacional, en resum, el que opina del comportament de la classe política i dels partits i entitats, el poder dels quals constitueix la matèria primera amb la qual s’elabora la informació. Sent cansament de tanta mediocritat i incompetència.

Hi ha una frase de Gabriel García Márquez sobre aquest bell ofici del periodisme que resumeix i exemplifica el que ha estat, és i serà el periodisme per a Iñaki Gabilondo i per a tants altres periodistes: «El periodismo es una pasión insaciable que sólo puede digerirse y humanizarse por su confrontación descarnada con la realidad». I, precisament, aquesta confrontació amb la realitat ha perdut tot sentit moral i ètic i, alhora, s’ha perdut en el laberint de les presses, que és el que produeix cansament.

Quan vaig començar la meva singladura en aquest ofici, per a mi sens dubte el millor del món, els periodistes i els aprenents de periodista trepitjàvem poc la redacció. Havies de fer-te una agenda de contactes, fer-te amic de persones que sabien i et podien facilitar els secrets del que buscaves, et donaven dades, et facilitaven proves, fins i tot aprenies què podies escriure i què havies de callar. T’enfrontaves a el real, a la vida quotidiana de la teva ciutat. Senties el batec de la vida. I, sobretot, tenies temps d’elaborar un reportatge o una crònica, és a dir, d’aprofundir en un tema, de contrastar la informació amb diferents fonts. I amb tot això, a la redacció començaves a construir el text, seguint tots els passos que havies après.

Els temps han canviat i avui el periodisme està perdut en el seu laberint, d’una banda, el canvi tecnològic, de l’altra, millor ho expresso amb les paraules de García Márquez: «Actualmente las salas de redacción son laboratorios asépticos para navegantes solitarios, donde parece más fácil comunicarse con los fenómenos siderales que con el corazón de los lectores». Creguin-me, cada 15 dies, quan escric aquesta tribuna, busco la manera d’arribar a vostès, els lectors i, ho faig, en la solitud sideral d’un racó de casa meva, lluny dels meus companys de l’Hora Nova, lluny d’aquests joves periodistes que exerceixen el seu ofici en un món amb pressa, amb molta pressa, tanta, que mirem el real sense veure’l, sense sentir-lo (no escric realitat; penso que la realitat s’inventa i el real és el que es viu).

Els mitjans de comunicació han optat per l’entrevista com a manera d’acostar-se a un tema, és més econòmic que fer un reportatge. Entengui’s bé, no renego del gènere de l’entrevista, el que dic és que se n’abusa quan moltes vegades, fins i tot per l’interès del propi tema, la crònica o el reportatge s’acostarien més que una simple entrevista al que volem saber d’allò que ha suscitat el nostre interès.

Tot entrevistat té dret a llegir abans de publicar-se allò que va entre cometes, és a dir, el que suposadament l’entrevistat ha dit. Bé, el primer que se li ha de dir a la persona que entrevistes és que hi ha una diferència evident entre el llenguatge oral i l’escrit. I per evitar malentesos, sempre convé passar aquest text entre cometes a la persona entrevistada, això penso i ho faig no pel dret que té, que també, sinó per evitar manipulacions i tergiversacions que es fan de les paraules.

Un exemple recent d’entrevista polèmica va sorgir la setmana passada per la resposta donada en un programa de televisió pel vicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias, en la qual deia que Carles Puigdemont era un polític exiliat. Arran d’aquest programa, es va crear una polèmica política i mediàtica que va generar una generalitzada tragicomèdia en què els uns i els altres s’esquinçaven les vestidures i es posava el crit al cel.

Una opinió autoritzada sobre aquestes declaracions va ser l’expressada en La Vanguardia del 19 de gener per Sergi Pàmies, autoritzada com a periodista i per ser fill de l’exili: «Des de la bona voluntat, la vocació incisiva o el narcisisme mediàtic, ni Iglesias ni Gonzo comparen el passat amb la normalitat de parlar de tot això des d’un país amb eleccions democràtiques, en una televisió legal i davant d’una audiència que, al final, es va acostar al 10%. Iglesias no seria precisament el representant de la Falange, però tampoc l’únic portaveu autoritzat dels exiliats de 1939 (que, per cert, no van tenir la possibilitat de ser parlamentaris europeus d’un partit legalitzat). Però la manipulació recreativa del passat funciona perquè fomenta frivolitats aparentment inofensives com analitzar el present a partir de les sèries de televisió o que un vicepresident pugui dir, sense concretar ni ser convenientment repreguntat, que l’actuació de Carles Puigdemont l’octubre del 2017 “no és indiferent al dret”». La paradoxa és que s’utilitzi aquest passat com a arma llancívola, quan és un passat que hauria d’avergonyir-nos pel que representa: crueltat, odi, injustícia, dictadura, impunitat, ignomínia.

Bé, si escolten el que va dir i com ho va dir, el que se li va preguntar a Pablo Iglesias i el que se li va deixar de preguntar i si treuen tot el soroll mediàtic i interessat que s’ha generat després, crec, que posaran les paraules del polític en el seu just terme. I, més encara, veuran de manera palpable el significat de tergiversar i manipular. Encara un comentari més: quan un aprèn a diferenciar entre el que s’ha dit i el construït a posteriori, ha creat un criteri propi, per tant, no es deixarà inocular aquest verí d’una notícia utilitzada com arma llancívola.

L’intrusisme en els mitjans de comunicació és molt gran. Per a un jove estudiant de periodisme ha de considerar-se un inconvenient, ho és, però hem de qüestionar-nos el que s’ensenya a les facultats de Comunicació, on sense cap dubte s’aprèn, i molt, de teoria periodística i de la comunicació, ensenyaments útils i necessaris, ara bé, què s’aprèn de l’ofici i de la seva ètica? I, del patiment, què s’ensenya?

Fa uns anys, forces, vaig llegir una columna a l’última pàgina del diari El País que signava Rosa Montero, on dissertava sobre el patiment del periodista. Imagini el lector que està en una redacció on li arriben les imatges d’un atemptat terrorista. Imagini que accedeix a totes les imatges de l’11M a Madrid, o el 17A a Barcelona, o a les imatges de l’enfonsament de les Torres bessones de Nova York, que accedeix a la totalitat, no a les emeses. Li asseguro que patiria, que li farien mal a l’ànima. Imagini que vostè és a la platja on un cos i un altre cos arriben a la vora morts i després d’aquests cossos, les restes d’una pastera i uns pocs supervivents. Imagini que visita un camp de refugiats i olora i escolta i veu com viuen aquestes persones que han fugit de la guerra, de la fam, de la persecució política o ètnica. Evidentment, no es quedarà indiferent, patiria davant aquestes imatges.

Quan el periodista és al carrer, buscant informació, també pateix en veure el que la desigualtat, la pobresa, la falta d’un treball, la precarietat, el canvi climàtic, les pasteres, la guerra o la fam signifiquen. Intentarà donar testimoniatge del què ha vist, es preguntarà el perquè, el com i quines són les conseqüències. Buscarà respostes per intentar compondre la seva peça periodística. I necessitarà un suport ètic, alguna frase llegida que li serveixi de crossa moral. La meva frase la dec al dramaturg Terenci: «Home sóc i res de l’humà m’és aliè».

Un dels lectors d’aquesta tribuna, Enric Vilarrasa, em va parlar de Manuel Chaves Nogales i em va deixar un llibre sobre la revolució d’Astúries del 1934, en el qual escrivien José Díaz Fernández, Josep Pla i el citat Chaves Nogales: aquella lectura em va ensenyar que el treball d’aquests tres periodistes, les seves diferents visions dels successos d’aquell octubre, era una font de documentació històrica. El periodisme és una part de la història que s’escriu diàriament, això sí, sempre que es relati segons l’esdevingut i es contrasti.

Fa unes setmanes, l’editorial Libros del Asteroide ha editat l’obra completa del periodista sevillà. Al pròleg del llibre, A sangre y fuego, Chaves Nogales ens dóna una lliçó magistral del que significa aquest ofici del periodisme, i amb les seves paraules concloc aquesta tribuna: «De mi pequeña experiencia personal puedo decir que un hombre como yo, por insignificante que fuese, había contraído méritos bastantes para haber sido fusilado por los unos y por los otros. Me consta por confidencias fidedignas que, aún antes de que comenzase la Guerra Civil, un grupo fascista de Madrid había tomado el acuerdo, perfectamente reglamentario, de proceder a mi asesinato como una de las medidas preventivas que había que adoptar contra el posible triunfo de la revolución social, sin perjuicio de que los revolucionarios, anarquistas y comunistas, considerasen por su parte que yo era perfectamente fusilable».