Havíem deixat a Útica l’exèrcit de Roma enviat a conquerir Cartago. A una nova delegació de Cartago els exigiren l’entrega de totes les armes que pogués tenir emmagatzemades la ciutat. Ho acceptaren amb el compromís del Cònsol Censorí de defendre’ls d’atacs de tercers. Un enorme comboi sortí de Cartago amb «dos mil catapultes i dos-cents mil equips d’armes complerts». Però Roma donà una nova i terrible condició per evitar la guerra: «Deixeu Cartago, emporteu-vos tot el que vulgueu i construïu una nova ciutat almenys a 15 kilòmetres del mar, doncs arrasarem la vostra ciutat fins la base». Els ambaixadors cartaginesos es varen estripar els vestits i es tiraren per terra, sense resultat ni pietat. A Cartago, el «Consell» va rebutjar la proposta i la reacció popular va ser violenta, massacrant els mercaders itàlics que hi residien. Es va començar a preparar la resistència, demanant a Asdrúbal la defensa de la ciutat amb les restes del seu exèrcit i nomenant un altre Asdrúbal, fill de Masinissa, com a cap intern. Temples i edificis públics esdevingueren tallers d’armes i ferreries, homes i dones treballant desesperadament...

El primer assalt del dos cònsols, pensant que els habitants estarien aterrits i desmoralitzats, va fracassar estrepitosament davant la ferotge resposta dels cartaginesos. Després d’un segon assalt també fracassat, varen decidir construir dos campaments i iniciar el setge. Asdrúbal, amb les tropes exteriors, va fustigar els romans i va causar fins a 500 baixes entre els que havien anat a saquejar camps i buscar llenya. Un tercer assalt tampoc va reeixir i els cònsols decidiren construir dos ariets descomunals amb què atacar la muralla i aconseguiren fer forat, que els cartaginesos varen defensar amb acarnissament i rebutjaren l’atac, aconseguint inclús incendiar-los en una sortida nocturna, inutilitzant-los durant un temps. En altre acció, varen llençar desenes de barques contra les naus romanes, incendiant-ne moltes. I passaren vàries setmanes sense resultats, la cavalleria cartaginesa atacant i marxant. El Cònsol Manili va decidir sortir a atacar Àsdrubal en la seva base de Néferis i Escipió Emilià ho va desaconsellar per la situació desfavorable amb què havien d’atacar, doncs el campament cartaginès estava en alt, però no li varen fer cas, titllant-lo de «poruc». Es produí l’atac, amb fortes pèrdues romanes quan Asdrúbal envià la cavalleria. Escipió es va distingir protegint la retirada dels que havien estat derrotats i inclús va rescatar intrèpidament un grup de més de 500 legionaris que havien quedat rodejats.

Ja dins l’any 148 morí Masinissa, rei dels númides, aliat de Roma i que havia lluitat amb Escipió Africà a Zama l’any 202, derrotant Anníbal. Tenia 90 anys. Va designar Escipió Emilià com a marmessor del seu regne, per repartir-lo entre els tres fills. Escipió es va traslladar fins a Cirta on era la cort reial i va obrar com li havia demanat Masinissa i com convenia a Roma, retornant després amb un dels fills, Gulusa, amb diversos esquadrons de cavalleria i infanteria lleugera, aconseguint amb aquests reforços acabar amb les incursions dels cartaginesos. De fet, va negociar amb el cap cartaginès de la cavalleria, Himilcón, i el va convèncer per desertar amb dos mil homes. Escipió seguia guanyant prestigi. Aprofitant el bon moment, va tornar a Roma per presentar a Himilcón com a nou aliat. Aprofito per recordar que Escipió Emilià va ser alumne i amic de l’historiador grec Polibi i d’altres filòsofs i intel·lectuals. Ja a Roma, amb 36 anys no podia aspirar al Consolat, però degut al seu prestigi, saltant-se les normes, el poble l’elegí cònsol i li adjudicaren la província d’Àfrica i per tant, el comandament de l’exèrcit que assetjava Cartago. Tornat allà, el primer que va fer va ser netejar i expulsar prostitutes, venedors ambulants i esbroncar els legionaris: «¡Sembleu més lladres que soldats, més fugitius que guardians i més mercaders que conqueridors! Us esteu dedicant a buscar luxes al mig de la guerra quan encara no heu vençut. Però jo no he vingut a robar, sinó a conquerir, ni a demanar diners abans de vèncer, sinó a derrotar a l’enemic!». I poc després va llançar un atac nocturn contra Megara, un barri de Cartago, que va tenir èxit per un descuit dels defensors, que no havien posat defensa en una torre funerària junt a la muralla. Asdrúbal, enrabiat per l’assalt romà, va fer pujar a la muralla els presoners romans i a la vista de tothom, els va fer torturar traient-los-hi els ulls, tallar les llengües i la pell del cos, llançant-los al buit finalment. Es suposa que amb aquest gest va voler fer entendre als cartaginesos que no hi havia altra opció que lluitar o morir, doncs els romans no perdonarien la ofensa i la crueltat.

Com que Cartago continuava rebent subministres pel port comercial, Escipió va ordenar llençar grans pedres a la bocana i impedir els trànsit dels vaixells. Però els cartaginesos varen excavar una nova sortida des del port militar, construïren d’amagat una flota de trirrems i quinquerrems i es lliurà una batalla naval que va guanyar per poc marge Roma. I passà un nou hivern, Escipió dedicat a arrasar les poques ciutats que encara ajudaven a Cartago. Cartago va quedar totalment sola i aïllada. L’any 146, nomenats dos nous cònsols, la influència d’Escipió al Senat va aconseguir que li prorroguessin el comandament i així poder llençar l’assalt final, que va començar pel port militar. Els defensors estaven molt debilitats per la fam i no varen oposar gaire resistència. Els legionaris arribaren a l’Àgora i a la ciutadella de Birsa, on varen saquejar el temple del Déu Reshef, i les 30 tones d’or que contenia. La resta de l’assalt va ser guerrilla urbana, carrer a carrer, casa per casa. Encerclada Birsa, els cartaginesos varen enviar una comitiva per oferir la rendició de 50.000 persones, que Escipió va acceptar. Però dins Birsa encara quedaven 900 desertors de l’exèrcit d’Escipió, que no podien esperar clemència i es varen refugiar al temple d’Eshmún (Esculapi), el lloc més alt de la ciutadella, quasi inaccessible, doncs l’únic accés era una escala estreta de 60 esgraons. Asdrúbal era amb els desertors romans, però es va escapar per presentar-se davant Escipió amb una branca d’olivera: un covard segons Polibi, que va abandonar la seva dona i família per rendir-se. Els desertors que quedaven varen incendiar el temple i moriren entre les flames. La dona d’Àsdrubal es va posar el seu millor vestit i des de dalt del temple va dedicar un seguit d’insults al seu deslleial marit, assassinà els seus fills i els va llençar al foc i també ella mateixa. Un final èpic per una guerra èpica. Escipió va concedir permís als seus homes per saquejar la ciutat i contemplant les ruïnes de la ciutat abans orgullosa, va plorar i recità un passatge de l’Ilíada: «Arribarà el dia en què pereixin la sagrada Troia i Príam i el poble de Príam, el de la bona llança». Polibi li va demanar a què es referia i Escipió li va dir: «És un moment gloriós, Polibi, però em temo que arribarà el dia en què sigui un altre qui doni l’ordre de destruir la meva pàtria».