No fa pas gaires dies l’historiador, polític i exconseller, però, sobretot, exalcalde de Girona, en Joaquim Nadal, feia en la premsa de la capital, i sota el títol «Figueres i l’autoestima», una incursió discursiva sobre l’estat d’abstracció proper al desànim, al defalliment o a la depressió en els quals, a parer seu, es troba Figueres i, com a resultat, patim els figuerencs.

A mi, en un principi, em va sobtar aquest escrit, aquesta anàlisi de situacions alienes feta per l’alcalde més competidor de la nostra vila, al qual, si fem gala, amb tots els respectes, de sinceritat, si d’una part se l’envejava, de l’altre se’l feia responsable de l’endarreriment que, en molts aspectes (l’universitari, per exemple) patia Figueres envers Girona. Però la, pel cap baix, mínima coneixença que tinc del tarannà del personatge i el corol·lari de la seva periodística dissertació «Hi ha d’haver una gran conspiració ciutadana, una sacsejada monumental, conduïda per l’Ajuntament, per generar notícies positives...», em varen finalment convèncer que, lluny de la competitivitat de la política municipal, el que pretenia qui és reconegut com el Carles III de Girona era transferir-nos una certa dosi d’esperança, d’il·lusió i d’ànims amb els quals enfrontar el nostre present i més pròxim futur. Com és obvi, la dissertació va ser generalment alabada.

Per la meva part, jo només els volia comentar que els fenòmens sociològics, polítics i econòmics no apareixen per generació espontània, sinó que requereixen un temps de gestació, durant el qual els responsables de la seva gestió solen fer oïdes sordes a les advertències.

Ho dic perquè, ara farà dotze anys, aquest setmanari em recollia l’article «Pla de xoc», en el qual diagnosticava que «si fem una anàlisi no necessàriament detallada dels darrers temps de la vida municipal figuerenca, no només en els seus aspectes polítics sinó també en els socials, en els educatius, en els industrials, en els comercials, etc., potser arribaríem a l’acord que a la capital empordanesa s’hi nota la mancança de definició d’un projecte global i encisador capaç d’aplegar els millors dels nostres esforços personals i comunitaris...». I continuava: «Però, perquè així succeeixi, els nostres governants haurien de ser capaços de reflexionar sobre la ciutat en conjunt i haurien de facilitar que, d’entre ells, sortís algú capaç d’instituir-se en pensador en cap... en líder al cap i a la fi, que ens permetés fer de Figueres la nostra entelèquia en termes aristotèlics, o sigui, la fi i l’objectiu que completaria i perfeccionaria la nostra activitat com a ciutadans [...] i arran d’aquesta reflexió elaborar un pla de xoc [...] per intentar crear un model de ciutat, un full de ruta per abastar els reptes d’una societat del segle XXI, per crear la marca Figueres».

Però acabava dient que, malauradament «de vegades, només falta que algú proposi quelcom perquè o no es tingui en compte o, senzillament, es faci el contrari». Perquè, és clar, de Joaquim Nadal només n’hi ha un.