Els fenòmens sociològics i polítics, malgrat que puguin semblar espontanis, és a dir, que es produeixen sense causa humana propera o remota, no són sobtats, o sigui, no són imprevistos per molt que siguin rebuts amb cara de sorpresa i d’incredulitat, com si, diguem-ho pla, res no tinguéssim a veure amb ells i es tractés només d’un antull de la naturalesa com qualsevol erupció volcànica o tsunami. Per exemple: els fenòmens sociològics i polítics són uns cultius dels quals, encara que potser de vegades sense adonar-se’n per irresponsabilitat o desídia, hom posa la sement i més tard els cuida, els adoba i els rega fins que acaben donant els fruits, siguin aquests saludables o perniciosos.

La crisi que està patint el nacionalisme català de dretes (ho dic a efectes de diferenciació de sigles partidistes perquè, encara que alguns s’intitulin d’esquerres, en realitat hi ha algun nacionalisme que no sigui de dretes, que no tingui com una de les pedres fonamentals dels seus somnis identitaris un sentiment de suposada supremacia econòmica?), la crisi nacional catalanista, deia, és vella i ha estat curosament cultivada en els darrers deu anys, després que els set anys de tristpartit deixés l’economia, com es diu en castellà, hecha unos zorros i Mas no aconseguís que Rajoy li tragués de l’atzucac, ofegat com estava ell mateix amb la situació que havia heretat de Rodríguez.

Sí, és aquí, i per qüestió monetària, on comença la desnaturalització del nacionalisme català de dretes (ho dic a efectes de diferenciació de sigles partidistes d’aquells que publiquen la selfie amb el peu de foto intitulant-se d’esquerres), que abandona el seu caràcter pactista (el qual no lloo ni critico, només ho constato) per endinsar-se i endinsar-nos en un via crucis d’enfrontaments el qual, si als ciutadans de base ens ha procurat un continu estat d’ansietat i patiment, per ells els ha significat una pràctica voladura, un caminar de nits i sense llanterna à la recherche no d’un home honest com Diògenes, sinó d’un new deal que substituís el ja esgotat «peix al cove». Tot volent que el nom fes la cosa, que si PDeCAT, que si Junts pel Sí, que si la Crida Nacional per la República, que si l’Acció per la República, que si Junts per CAT i ara, com possible au Fènix que reneix de les cendres, el neonat Partit Nacionalista de Catalunya que va celebrar el seu congrés fundacional el passat 27 de Juny i vol recuperar el centre liberal abandonat pels successors de l’antiga CDC i que els havia facilitat ser el pal de paller del catalanisme.

De moment, a Figueres, d’entre els components de l’originària llista municipal puigdemontista, tres regidors electes han abandonat la militància del partit que ens proposa un assilvestrat enfrontament per molt que vulgui titllar-lo d’«intel·ligent» i es pronuncien pel «pactisme intel·ligent».