Són les tres de la matinada del divendres 23 d’agost. Fa hores que dono voltes sense poder dormir. En l’entreson, pensava en el que volia escriure en aquesta tribuna. El primer pensament que em venia era una cançó que cantàvem quan era petit; de manera reiterada, començo a cantar-me mentalment la mateixa estrofa: «Ara que anem a poc a poc, anem a explicar mentides, tralalà. Pel mar corre la llebre i per la muntanya la sardina, tralalà». En aquests menesters està el meu cap quan decideixo aixecar-me.

Dies enrere havia recopilat dades sobre la trajectòria política de José María Aznar López. Volia acarar la informació per traçar un perfil, a través del personatge, de la política espanyola. La documentació és abundant, començant per la qual facilita la Viquipèdia i seguint per una semblança escrita, el 2004, pel CIDOB i aprofundint en el perfil del personatge, un navega per la web de la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), que presideix l’expresident del Partit Popular i del Govern d’Espanya i conclou que part del que succeeix actualment en la política espanyola té l’origen en la trajectòria política d’Aznar.

L’insomni produeix una espècie de connexió neuronal dispersa. Costa embastar un discurs que no sigui pura divagació. Així, el pensament, com diria el meu volgut Luis Eduardo Aute, «no pot prendre seient» i un s’embolica a buscar documentació sobre el moviment del 15-M, sobre aquells primers indignats que van prendre els carrers i les places d’aquest país. Fruit d’aquell moviment va ser Podem i, escric va ser, perquè avui dista de semblar-se al moviment que va originar Unides Podem.

Tornem a embastar el pensament.

Segons les estadístiques del CIS i d’altres instituts d’opinió pública, en l’origen del 15-M, al 22% dels ciutadans d’aquest país els preocupava la corrupció de la política i la manera de procedir dels partits polítics. En l’últim baròmetre del Centre de Recerques Sociològiques aquesta preocupació s’eleva a més del 42% i és la segona causa, després de la desocupació, que més preocupa els espanyols. No resulta difícil pensar que en qualsevol moment els ciutadans d’aquest país mostrin el seu afartament davant tanta ineptitud i inoperància.

Busco a la web dades sobre el 15 de maig del 2011 i em quedo amb aquest resum: «El moviment 15-M és un moviment social sorgit de la indignació popular i que va fer eclosió després de la manifestació del 15 de maig del 2011 que va recórrer més de 50 ciutats de tota Espanya i en la qual van participar més de 200 associacions. Les principals demandes exigides són un canvi radical en la política espanyola i el rebuig a la desocupació, a les retallades, a la corrupció i a un sistema injust que considera les persones mercaderies. S’exigeix que es compleixin els drets bàsics, com el dret d’accés a l’habitatge, el dret al treball, a la participació política, a la cultura, a una sanitat i educació públiques i de qualitat». El moviment, avui, encara està actiu, malgrat tots els esforços per assimilar-ho i aniquilar-ho que es fa des de les institucions del statu quo actual. Avui dia, hi ha col·lectius que conjuminen els seus esforços en lluites concretes: sanitat, educació, pensions, es denominen marees blanca, verda (sanitat i educació, respectivament) o els jubilats bilbaïns que tots els dilluns es manifesten per unes pensions justes, per citar-los a manera d’exemple.

Ha de ser l’insomni, per la qual cosa em dona per pensar en les pensions. Penso, per exemple, en els treballadors immigrants, sobretot dones, que van venir a cuidar els nostres majors, a netejar les nostres cases o a treballar en la tolerada economia submergida. Moltes d’aquestes persones cotitzen com a treballadors autònoms, però molt poques d’elles arribaran a cotitzar els anys suficients per cobrar una pensió.

El pensament, ara, se centra en les precàries ocupacions dels nostres joves, en els seus baixos salaris, en la seva tardana incorporació al món laboral. No sé si ells arribaran a cotitzar els anys suficients. La seva realitat els convida a iniciar el camí de l’exili laboral. Ens hem convertit en un país que exporta talent jove mentre la població envelleix irremeiablement.

Ignoro com serà el futur. M’aventuro a pensar que aquesta situació insostenible es decantarà per un canvi social contra les desigualtats o bé, com ja estem veient, pel ressorgir de moviments totalitaris i populistes.

Penso en aquests moviments intransigents, classistes, totalitaris i insolidaris que sempre han cohabitat en la nostra societat. Penso en el temps que han estat agotnats, mentre han anat ocupant posicions de poder fins a imposar els seus interessos per sobre del ben comú, que és al que hauria de dedicar-se la política.

Argumento aquest pensament, extraient de la documentació sobre José María Aznar López, algunes dades parcials, que poden sustentar el que penso: durant la seva joventut va militar en el Front d’Estudiants Sindicalistes, organització falangista d’orientació catòlica. Va entrar en política en Aliança Popular, l’actual PP. El seu ascens en el partit va ser fulgurant. Durant dos anys (1987-1989) va ser president de la Junta de Castella i Lleó, càrrec que va deixar per convertir-se en cap de l’oposició (1989-1996), any en el qual va guanyar les eleccions generals. En aquells primers dies, necessitat d’acords per formar el seu govern, va pactar amb els nacionalistes bascos i catalans, sobretot, amb CiU, i va dir a Tv3: «La llengua catalana és una de les expressions més completes, més perfectes, que jo conec des del punt de vista del que pot ser el llenguatge. I per descomptat, vull dir que no solament la llegeixo des de fa molts anys, l’entenc, i a més, quan estic en cercles reduïts, no gaire amplis, la parlo també». Una vegada es van garantir els suports suficients, el 4 de maig del 1996, va ser investit, pel Congrés dels Diputats, president del Govern amb els 181 vots de populars, convergents, peneuvistes i canaris. En la seva presa de possessió va anunciar un estil de govern basat en el diàleg obert amb tots els actors socials i va definir el seu programa de govern com «centrat i centrista, reformista i reformador». Vegem.

Durant el seu primer mandat va ventilar amb inusitada prestesa i no poca polèmica la privatització del parc empresarial de titularitat pública, és a dir, Telefónica, Endesa, Repsol, Gas Natural, CSI-Aceralia transformada en Arcelor, Corporació Bancària d’Espanya que va passar a dir-se Argentaria i l’octubre del 1999 es va fusionar amb el Banc Bilbao Biscaia, donant origen a l’actual BBVA, Indra, Tabacalera (veritable mina d’ingressos fiscals de l’Estat) que es va fusionar amb la companyia francesa Seita, donant lloc al grup Altadis. Al final de la seva primera legislatura solament continuaven en mans de l’Estat Renfe, Hunosa, Correus i els Ports i Aeroports de l’Estat. No van trigar a sorgir les crítiques: «El cas de Telefónica va ser paradigmàtic, amb el manteniment del monopoli de fet en la prestació integral de serveis telefònics (infraestructura de xarxa, suport i comunicació); transcorreguts uns anys, el Govern va haver de reconèixer que la desregulació d’aquest sector del mercat no havia donat els resultats esperats. Una altra forta distorsió de la competència va ser observada pels consumidors en els combustibles, ja que tenint a la seva disposició milers de gasolineres d’un ampli ventall de companyies els preus amb prou feines diferien entre una o una altra. Més encara, les petrolieres amb més sortidors, Repsol-YPF, Cepsa i BP, van donar la sensació de funcionar com un oligopoli encobert, i les mateixes pràctiques de preus concertats van ser denunciades pel propi executiu en el sector elèctric, afectant ara Endesa, Iberdrola i Unión Fenosa» (Font: CIDOB).

El govern d’Aznar va fer retrocedir àmpliament el pes de l’Estat en l’economia, a més de col·locar en les presidències de les empreses privatitzades persones de la seva sencera confiança, com per exemple va consistir a donar-li la presidència de Telefònica al seu company de col·legi Juan Vilallonga.

La fórmula per sortir indemne de la seva manera de governar es va basar en la manipulació informativa, sobretot, a través de l’ens de RTVE, que va manipular la informació sobre els primers casos de corrupció que afloraven entorn del Govern, com van ser els casos de la societat de valors Gescartera, de l’empresa Ercros, o les subvencions comunitàries a les plantacions de lli i cànem, que van afectar respectivament i en major o menor grau els ministres Cristóbal Montoro Romero (Hisenda), Josep Piqué i Camps (Indústria i Energia, i després Afers Exteriors) i Loyola de Palacio del Valle-Lersundi (Agricultura, Pesca i Alimentació). Va ser en aquesta època en la qual es van barrejar interessos privats i públics en els àmbits més propers al partit del Govern. Després, passat el temps, el PP és jutjat per més de 60 casos de corrupció, la qual cosa no oculta els casos de corrupció d’altres partits polítics.

A manera de conclusió, digui’m vostè, el meu benvolgut lector, si el vol de l’insomni no vol dir alguna cosa.