Començo per aclarir que el Coliseum de Roma és un amfiteatre, no un circ. El circ era on tenien lloc els espectacles més populars de l’antiga Roma: les carreres de cavalls. Les lluites de gladiadors eren a l’amfiteatre, el més famós de tots va ser el Coliseum, la imatge restaurada del qual es pot veure a la pel·lícula Gladiador. Conegut originalment com a Amfiteatre Flavi (Amphitheatrum flavium), va passar a ser anomenat Coliseum perquè al seu costat hi havia una gran estàtua. Tenia capacitat per a 50.000 espectadors asseguts, amb vuitanta fileres a les grades. El Coliseum es va seguir fent servir durant gairebé 500 anys, i s’hi van celebrar els últims jocs durant el segle VI. A més de les lluites entre gladiadors, també s’hi van fer molts altres espectacles: combats nàutics, cacera d’animals, execucions públiques o recreacions de famoses batalles. Estava a prop del que era el centre de Roma, era de fàcil accés i tenia 80 entrades numerades per facilitar trobar el seient. Els seus murs tenien fins 50 metres d’alçària. La seva estructura, els soterranis i la mida permetien espai per a centenars de gladiadors, feres, maquinària per transformar l’aparença de la sorra o inclús el drenatge necessari per transformar-lo en un llac pels nautae o jocs de guerra nàutics.

El contingut d’aquesta píndola surt de Harold W. Johnston i S. I Kovaliov.

Com deia, les lluites de gladiadors tenien lloc als amfiteatres com el Coliseum, dels quals n’hi havia a tot l’Imperi, inclús amb la mateixa mida que el de Roma. Les lluites de gladiadors tenen origen en el fet que als romans els agradava més un espectacle rude que una obra de teatre grega, com va succeir l’any 167 aC, quan els millors músics grecs varen deixar indiferent el públic romà, fins que els edils ordenaren als músics que deixessin de tocar i comencessin una baralla a cops de puny, de manera que es va despertar l’entusiasme dels assistents. Sembla que l’origen dels jocs de gladiadors poden venir de la supervivència dels sacrificis humans en honor dels morts i probablement van ser introduïts pels etruscs. L’any 264 aC, els germans Brutus van organitzar per primera vegada, en el funeral del seu pare, un combat entre tres parelles de gladiadors. L’any 216 ja n’existien 22 parelles, que van lluitar en el funeral de Marc Emili Lèpid; en el 200, 25 parelles al funeral de Marc Valeri Levini i al de Publi Licini el 183, es reuniren 60 parelles de gladiadors. Durant el període de la República els jocs de gladiadors eren privats (munera), no tenien dies fixes per celebrar-los i havien de buscar un pretext com la mort d’algun parent o amic, pagant les despeses de la seva pròpia butxaca. En temps del Cònsol Sul·la (anys 80 aC), els jocs de gladiadors ja havien esdevingut una manera molt efectiva d’aconseguir el favor del poble per part dels polítics, que competien entre ells per organitzar-los, aprofitant per rodejar-se de grups de lluitadors professionals, també dits gladiadors, encara que no fossin destinats a lluitar al circ, sinó a intimidar o sabotejar actes de rivals i manipular eleccions. En temps de Cèsar, es va crear tal terror amb els gladiadors, que el senat va haver de promulgar lleis limitant el nombre de gladiadors que un ciutadà privat podia utilitzar. Però en temps de l’Imperi, les prerrogatives de l’emperador ho van canviar tot i August va celebrar jocs en els quals van lluitar més de 10.000 homes al llarg del seu govern, que certament va ser llarg. En canvi, l’emperador Trajà en va fer lluitar també 10.000 homes en només 4 mesos de l’any 107 dC per celebrar la seva victòria contra el Dacis.

El subministrament de gladiadors, ara ja dels lluitadors del circ, inicialment va ser de presoners de guerra, homes, per tant, coneixedors de les tècniques de la lluita. Quan declinaren les fonts de presoners, s’inicià la creació d’escoles de gladiadors, on es destinaven els esclaus violents, també criminals o, finalment, homes amb pocs recursos. Els tractants de gladiadors eren persones de mala reputació, tot i que durant l’Imperi les escoles van estar subvencionades amb fons públics i sota la direcció de funcionaris estatals. Els gladiadors tenien entrenadors competents (lanistae) i estaven sotmesos a una dura disciplina, amb dieta supervisada (sagina gladiatoria), exercicis gimnàstics regulars i entrenaments amb armes diferents. Els gladiadors d’una mateixa escola els deien una familia. Solien lluitar en parelles, un home contra un altre, però també es feien combats massius (gregatium, catervatium). Segons les armes utilitzades rebien noms diversos: samnitas (‘armes pesants’), tracis (‘armes lleugeres’), retiarius (una xarxa per atrapar l’oponent i un trident), laqueatores (un llaç) o dimachaeri (dues espases).

No cal dir que els jocs s’anunciaven per tots els mitjans de l’època, com amb pintades a les parets i inclús a les làpides. La informació donava detalls de l’organitzador, la data i el lloc, els lluitadors detallats, i si eren bons i coneguts. En algun cartell trobat a Pompeia, davant del nom dels gladiadors algú va afegir el resultat després dels combats, vicit, periit (‘va morir’), missus (‘vençut però no mort’). La nit abans dels combats, els gladiadors rebien un sopar extra (cena libera). El dia del combat, desfilaven al voltant del cercle i aturats davant l’organitzador, fos privat o l’emperador, feien la salutació: Morituri te salutant. No tots els gladiadors eren igual de valents, n’hi havia que no volien sortir a lluitar, llavors els obligaven amb ferros candents o fuetejant-los. Si un era derrotat però no mort, podia demanar la pietat de l’organitzador; era costum que ho consultés al públic, que si desitjava veure’l morir ho manifestava amb el pollice verso, amb el braç estès i el polze cap al terra.

Els gladiadors no van arribar a tenir la fama i les recompenses dels aurigae, però podien rebre premis importants i viure luxosament la resta de la seva vida, obtenint reconeixement i fama de la qual no s’avergonyien, com ho demostra que fessin gravar a les seves tombes les victòries assolides. Gladiadors a l’amfiteatre