Per aquesta píndola segueixo i transcric Mary Beard en la magnífica anàlisi que fa de la Cultura dels bars a Roma. Comencem per dir que a Roma, al contrari del que passa a les nostres ciutats, els qui sortien a menjar fora de casa eren especialment els menys rics. La raó hem de trobar-la en el fet que els rics romans sí que disposaven d’habitacions, cuines i menjadors i, per tant, podien menjar a casa. Però els pobres i inclús els menys rics que vivien en blocs d’allotjaments construïts amb materials inestables, inclús de fusta, poc dotats d’elements per cuinar, si volien quelcom més sofisticat que l’equivalent a un entrepà d’avui, havien de sortir fora de casa. Però no era un problema, seguint la llei de l’oferta quan hi ha demanda: a les ciutats romanes hi havia gran quantitat de bars i tavernes barates, on els romans normals i senzills passaven llargues estades quan no estaven treballant. A Pompeia hi tenim una mostra que ho corrobora, ja que per una població d’unes 12.000 persones, hi ha uns 100 establiments que clarament podem anomenar bars, entenent com a tals els establiments amb un taulell que donava a fora, pels serveis de menjar per emportar-se; una sala interior amb taules i cadires per menjar allà, amb servei de cambrers, i normalment un expositor amb els productes que hi havia per menjar i beure; també un forn per preparar els plats i les begudes calentes. Allà a Pompeia també són visibles encara les pintures representant escenes de la vida a la mateixa taverna: una amb escenes del repartiment de provisions de vi a una gran bota, o en altra es veu gent consumint un aperitiu sota unes salsitxes i altres viandes que pengen del sostre. Però també hi havia inscripcions i pintures més grolleres: una completa de sexe; altres grafits comentant que «em vaig tirar la mestressa», i un seguit de pintures amb escenes de joc. Al bar d’en Salvi de Pompeia, les pintures de la paret ens expliquen una baralla per una partida de daus: un dels jugadors exclama «Exsi» (‘He guanyat!’); l’altre li diu que «era un dos, no un tres!»; torna el primer dient que «era un tres, cabró, he guanyat!»; insisteix l’adversari dient: «No, au va, mamó, l’he tret jo!». Fins que apareix l’amo i els empeny cap a fora: «Si voleu baralla, sortiu fora!».

Un altre exemple de decoració dels bars el trobem al que va ser el port de Roma, a Òstia, on el tema principal són figures de filòsofs i savis grecs, tradicionalment referits com els Set Savis: Tales de Milet, Soló d’Atenes, Quiló d’Esparta i altres que no s’han conservat, tot i que sabem que hi eren tots set. Cada un està assegut en una elegant cadira i duen pergamins i documents. Però les frases que els acompanyen, les inscripcions que han perdurat, no són les mostres de la seva saviesa, sinó referències a defecacions, frases escatològiques, amb les quals els Savis aconsellen els qui ho vulguin llegir, com per anar bé de ventre. Mary Beard ho explica en termes d’acudits populars contra la cultura de les elits, i reflexiona que perquè els acudits tinguessin gràcia pels parroquians, havien de tenir una mínima cultura i saber qui eren els Set Savis, o la cosa perdia la gràcia.

I evidentment, als bars i a les tavernes de Roma s’hi jugaven els quartos desmesuradament, tot i que el joc no era ben vist, hipòcritament, ja que molts aristòcrates més nobles eren grans aficionats. Explica Suetoni que l’emperador Claudi ho era tant que va escriure un llibre sobre el joc de daus i diuen que va fer adaptar el carruatge que el duia per poder jugar en els viatges. I que August era molt addicte i al mateix temps conscient que els seus convidats no tenien les mateixes possibilitats econòmiques que ell, pel que els donava grans quantitats per jugar i apostar. Però quan el poble jugava, les elits s’ofenien i ho consideraven una pèrdua dels valors romans i una porta d’entrada a la delinqüència. De fet, va haver-hi diferents intents de controlar el joc de la població normal, de limitar-lo a moments i llocs concrets. Molt semblant al que fem ara amb els casinos i els llocs de joc autoritzats.

No sabem del cert quines eren les regles dels jocs de daus a Roma, hi havia diferents versions de taulers. En unes de les que s’han conservat, en el lloc de les caselles hi ha lletres de l’alfabet i suposem que les fitxes es movien de lletra a lletra, que formaven en conjunt frases, de sis paraules, de sis lletres cada paraula. Algunes d’aquestes frases són: «El tauler és un circ. Retira’t quan siguis derrotat. No saps jugar» (TABULA CIRCUS BICTUS RECEDE LUDERE NESCIS); una altra diu que «els parts han estat anihilats, els britans conquerits, seguiu jugant, romans» (PARTHI OCCISI BRITTO VICTUS LUDITE ROMANI). Un altre tauler deia: «El circ és ben ple, la gent crida, els ciutadans es diverteixen» (CIRCUS PLENUS CLAMOR POPULI GAUDIA CIVIUM). I finalment, una de la vida senzilla: «Caçar, banyar-se, jugar, riure: això és viure» (VENARI LAVARE LUDERE RIDERE OCCEST VIVERE).

Podem imaginar-nos un habitant de Pompeia seure al vespre al bar, disposat a jugar una estona, amb un o dos vasos de vi, els amics, el tauler i els daus: somiant guanyar una bona aposta. Ens consta algun cas de bona sort en un grafit a Pompeia, en el qual un guanyador ho explica: “Vaig guanyar a Nucèria, jugant a daus, 855 denaris i mig. Va de debò, els vaig guanyar!”. L’alegria estava justificada, la quantitat que va guanyar era unes quatre vegades el salari anual d’un soldat romà...

I a la propera píndola d’història, parlarem del circ!