La llengua catalana es troba encara avui, malgrat els esforços realitzats, en una situació de feblesa manifesta. És atacada de forma virulenta pels seus enemics i està seriosament amenaçada per aquest motiu i per d’altres factors de caràcter general que perjudiquen, arreu del món, aquelles llengües minoritzades en el seu àmbit lingüístic propi. Aquesta situació afecta el conjunt dels Països Catalans. I el Principat de Catalunya no n’és pas una excepció. Aquests darrers anys, els atacs contraris han estat especialment intensos, fruit del punyent combat polític que vivim.

Els seus enemics han maldat per distorsionar una realitat sociolingüística que és clarament perjudicial per al català, fins al punt de presentar les coses ben bé al contrari de com són. Segons ells, la llengua amenaçada resulta que és la que, en realitat, és aclaparadorament dominant. Gairebé és innecessari haver de recordar els àmbits on el català no hi té accés. Tanmateix, esmentem-ne alguns d’importants: la gran oferta d’oci mediàtic de tota mena (cinemes, còmics, grans plataformes digitals com Neflix o HBO, videojocs...), el divers món de les revistes en paper i digitals o bé determinades institucions que depenen de l’Administració pública espanyola, com ara els tribunals de justícia. En d’altres camps, tot i tenir-hi una presència important, no és proporcional al nombre de parlants que té, com és el cas del món editorial i dels grans mitjans informatius (ràdio, televisió...).

Aquesta realitat sociolingüística no ha estat fruit de cap moviment espontani dels usuaris, sinó que respon a una història i a uns condicionants polítics molt concrets. El franquisme no fou sinó una baula més de la cadena de catalanofòbia que ha existit i encara existeix a l’Estat espanyol. Després de la dictadura, per bé que s’aturà la repressió descarada, mai no es plantejà la necessitat d’una reparació i compensació per l’intent de genocidi cultural i lingüístic que existí. El mateix Estat espanyol no ha parat, d’ençà d’aleshores, de posar pals a les rodes als intents de normalització lingüística de les autoritats i la societat civil catalana.

La defensa de la llengua pròpia es justifica per poder mantenir la riquesa lingüística del món, però també perquè és un factor clau d’integració social. Parlar el català és, encara avui, el signe més inequívoc d’incorporació a la societat catalana. Per tal de protegir aquest nostre patrimoni i aquest gran instrument social, convindria establir un gran pacte, al més ampli possible, entre partits i entitats de la societat civil, en favor de la plena normalització del català; una condició que considero indispensable per poder convertir-lo en la llengua referencial del país.