Hi ha poques fonts que ens parlin d’Espàrtac i la seva rebel·lió, algunes pàgines de Les guerres Civils d’Apià i la biografia de Marc Licini Cras escrita per Plutarc, ja que la font més rellevant, Les històries de Sal·lusti, s’ha perdut quasi totalment. Per tant, tenim una visió fragmentada i escassa de la rebel·lió d’Espàrtac. Les fonts que utilitzo en aquest article són Mary Beard i S. V. Kovaliov.

En articles anteriors hem explicat que bona part dels esclaus que tenien els romans eren fruit dels apressaments de soldats derrotats en les moltes guerres de conquesta amb què va créixer Roma. Les fonts antigues coincideixen en general en què Espàrtac provenia de les tribus tràcies del nord de Grècia que servien com a tropes auxiliars a l’exèrcit de Roma. Plutarc diu d’ell que era «un traci de les tropes auxiliars nòmades» i que la seva dona, una sacerdotessa de la mateixa tribu, fou esclava com ell. Apià diu que fou «un traci per naixement, serví com a soldat amb els romans». Florus diu que va ser «un mercenari tracià que passà a ser soldat romà, de soldat romà a desertor i lladre, i més tard, en consideració a la seva fortalesa, gladiador». Un inici com a desertor no presagiava la gran competència militar que més tard va demostrar. En el que sí coincideixen les fonts és en la seva força física (pel que va ser destinat a gladiador), la seva cultura, intel·ligència i humanitat. L’any 73 aC estava en una escola de gladiadors a Càpua, on a començament de l’estiu, uns 200 d’ells van organitzar un complot que va ser descobert, però uns 70 van aconseguir fugir, armats amb el que van trobar, encapçalats per Espàrtac i els gals Crix i Enòman. Poc després van assaltar un comboi que transportava armes i es retiraren al Vesuvi, en aquells temps inactiu i molt arbrat, des d’on iniciaren pillatges per tota la zona. Un flux constant d’esclaus se’ls ajuntaren, però el fet que les seves forces creixeren com ho van fer també té a veure amb els molts soldats llicenciats de les legions per Sul·la i assentats en granges. Eren soldats i sabien lluitar inclús contra les mateixes legions de les quals havien format part, més que cultivar la terra, i foren atrets pel fet que Espàrtac dividia el botí a parts iguals entre tots ells.

El que no té cap sentit històric és la pretensió cinematogràfica que Espàrtac i els seus lluitaven per una idea romàntica de llibertat: el fet real és que molts esclaus desitjaven la seva llibertat, però donaven per fet que havia d’existir la institució de l’esclavitud. L’objectiu perseguit inicialment era fugir cap als respectius territoris: Tràcia, Germania o la Gàl·lia. Però van fer patir a Roma i les seves legions durant llarg temps. Una primera derrota fou la de la unitat de 3.000 homes enviats amb Caius Clodius al peu del Vesuvi, derrotats per un estratagema d’Espàrtac i els seus, que lligats amb cordes baixaren de la muntanya per un lloc suposadament impossible i els atacaren per sorpresa amb total derrota dels romans. A la tardor d’aquell any, Publi Varini amb dues bones legions va patir la mateixa sort, empitjorat pel fet que fins i tot capturaren les ensenyes i el cavall del Pretor. La rebel·lió es va estendre a tot el sud, Campània, Lucània i Apúlia i l’exèrcit d’esclaus va arribar als 70.000 homes, ben organitzat i amb cavalleria. Sembla que l’objectiu d’Espàrtac era reunir el major nombre possible d’esclaus a l’exèrcit i conduir-los fora d’Itàlia a través dels Alps, perquè tenia molt clar que una lluita a llarg termini amb Roma tenia poques possibilitats. Però el company d’Espàrtac, Crix, que comandava esclaus d’origen gal i germànic, era partidari de quedar-se a Itàlia i atacar més activament. Crix, amb 20.000 homes, es va separar del gruix de l’exèrcit d’esclaus, i va ser derrotat i mort per Quint Arri. Però les forces d’Espàrtac eren encara considerables i van créixer més, fins als 120.000 homes, segons Apià. Amb ells, es dirigiren cap al nord i arribaren a Mòdena, on es produí un violent enfrontament i batalla contra les legions del cònsol Caius Casi Longinus, governador de la Gàl·lia Cisalpina, a qui van derrotar. El camí de la llibertat estava obert, només havien de seguir uns cap a la Gàl·lia, Espàrtac cap a Grècia i Tràcia. Però aquell heterogeni exèrcit va donar la volta i tornà cap a Itàlia a enfrontar-se a Roma: per què? L’opinió majoritària es decanta per una rebel·lió dins la rebel·lió, que els esclaus, encoratjats per les successives victòries assolides, van exigir-ho així a Espàrtac, qui probablement va ser conscient de l’error de la decisió, o potser també es va deixar emborratxar per les mels de les victòries...

El fet és que aquella massa humana combatent, aterrint els romans, va tornar enrere i es va acostar a Roma, on l’esperava Marc Licini Cras amb 10 legions. El seu lloctinent Mummio, desobeint-lo, va atacar pel seu compte l’exèrcit rebel i va ser derrotat, amb la qual cosa Espàrtac va tenir camí lliure per anar cap al sud. Cras va prendre mesures excepcionals per restaurar la disciplina, delmant les seves mateixes tropes, és a dir, matant un de cada deu en càstig exemplar. Espàrtac tenia la intenció de traslladar-se a Sicília i continuar allà la lluita, però els pirates que els havien de dur els van trair i no van comparèixer. Cras i les seves legions s’apropaven i els van tancar en una borsa amb una línia fortificada de fins «300 estadis» (55 quilòmetres), que Espàrtac i els seus van aconseguir forçar en un segon intent, fracassat el primer. Vista la situació, el Senat de Roma va ordenar a Gneu Pompeu i les seves legions que retornés a Itàlia des d’Hispània. El mateix van fer amb Marc Licini Lucul, que estava a Macedònia. El cercle es tancava al voltant d’Espàrtac, que a més va patir una nova escissió de gals i germànics comandats per Cast i Gàunic, derrotats immediatament per les legions de Cras. Però aquest cop les pèrdues de l’exèrcit d’Espàrtac no es podien refer i es dirigí cap a Brindisi, probablement amb la intenció de passar cap a Grècia. Però a Brindisi ja l’esperaven les legions de Lúcul. La decisió va ser la d’anar contra Pompeu. La primavera de l’any 71 aC va tenir lloc a Apúlia la darrera batalla, els esclaus van lluitar amb el valor dels que no tenen res a perdre i 60.000 d’ells van morir. Els romans només van perdre 1.000 homes. El cos d’Espàrtac no va ser trobat, hi ha qui diu que era part dels 6.000 esclaus fets presoners i crucificats al llarg del camí de Càpua a Roma; hi ha qui diu que va aconseguir escapar amb alguns grups aïllats que continuaren la lluita durant molt temps contra Roma; hi ha qui diu que estava al capdavant dels 5.000 homes que van aconseguir obrir-se pas cap al nord fins que Pompeu els va derrotar i destruir per complet, apropiant-se també del triomf de Cras: «Cras ha derrotat l’enemic però jo he extirpat l’arrel de la guerra». Una darrera batalla que Espàrtac va guanyar, després de mort?