El passat 21 de març va ser el Dia Internacional de la Poesia i mirant la realitat informativa vaig pensar que el nostre dia a dia necessita versos i poetes. Els necessitem perquè hem tocat fons, traiem el cap a l’abisme d’un enfrontament civil, sigui per motius religiosos, polítics o d’identitat. Davant aquests desafiaments, els polítics disten de resoldre’ls, més aviat estan especialitzant-se a crear problemes: són les seves flàmules, els seus interessos partidaris i particulars, els seus enfrontaments els que ens han portat fins a aquest pou d’incomprensió, a aquesta tornada enrere, a aquells temps del qui no pensa igual és un enemic. Necessitem els poetes, és necessària la seva poesia en aquestes vespres de l’odi. Necessitem poesia en totes les llengües i en tots els llocs.

Espanya ha estat, des de les guerres civils del segle XIX i fins a la mort del general Franco, una anomalia en la història europea. Cert és que va haver-hi un temps, del 1898 al 1923, que aquella generació d’espanyols es van apropar a Europa, ho van fer amb la creació de la Institució Lliure d’Ensenyament on, per exemple, en la Residència d’Estudiants, donava una conferència, en alemany, Albert Einstein o estudiaven i eren residents Federico García Lorca, Salvador Dalí i Luis Buñuel, entre molts altres, que van representar el renéixer d’una cultura que es va portar a tots els racons d’una Espanya que volia ser alfabetitzada. Després, el general Primo de Ribera va donar un cop d’estat i va acabar amb la primera etapa del regnat d’Alfonso XIII, en el qual la monarquia era parlamentària. Després de set anys de dictadura, va arribar la II República, la Guerra Civil i el nacionalcatolicisme de la dictadura franquista, en què els militars i l’Església catòlica es van aliar per sotmetre els ciutadans del país, per intentar, sense èxit, imposar una Espanya única i sotmesa pel jou falangista. Mort el dictador vam voler ser europeus, ser com els francesos, els anglesos, els alemanys o els suecs. I, ara, trencat el contracte social en el 2008, amb la crisi econòmica i trencat l’acord de convivència, amb la sentència contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya, per un polititzat Tribunal Constitucional, hem entrat en un temps de reculada.

Per això, «Se dicen los poemas/ que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados, /piden ser, piden ritmo, /piden ley para aquello que sienten excesivo» (Gabriel Celaya). Demanar la paraula, l’enteniment, que la política sigui l’art del possible, que amb el seu bon fer, restableixi un contracte social, en el qual tots ens beneficiem; una convivència sense fissures i amb respecte; però, sobretot, una democràcia sense corruptes, amb unes estructures d’Estat que compleixin honestament amb la seva funció i no actuïn mogudes pels seus interessos.

Necessitem una democràcia alfabetitzada, que estimi la cultura. Una democràcia adulta, en la qual els ciutadans sapiguem que cada dia de la nostra vida hem de ser proactius amb el nostre compromís democràtic. Una democràcia que no ens asfixiï. Volem viure en un país sense enyorança: «Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m’gradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!» (Salvador Espriu). Una democràcia que defensi les riques i múltiples maneres de ser i sentir-se ciutadà d’un estat plurinacional i plurilingüe.

No obstant això, «¿Qué importancia tiene todo eso,/ mientras haya en mi barrio una mesa sin patas,/ un niño sin zapatos o un contable tosiendo,/ un banquete de cáscaras,/ un concierto de perros,/ una ópera de sarna?» (Glòria Fortes). La crisi ha empobrit la majoria dels ciutadans d’aquest país. És cert que alguns són més rics i acumulen més privilegis que abans de la crisi. La crisi ha exclòs més els ciutadans vinguts de fora, és una exclusió cega. M’explico: A Roses, on visc, hi ha una població d’origen nord-africana considerable, que tenen fills que estudien mentre l’ensenyament és gratuït, pocs d’aquests nens cursen el batxillerat i menys, encara, cursaran estudis universitaris. Són joves, que acabat l’ensenyament obligatori tenen un difícil encaix en la nostra societat. I, no obstant això, aquests nens i joves són nascuts aquí, educats aquí, són ciutadans d’aquest país, i com a tals, s’han d’integrar i desenvolupar aquí. En aquest sentit hi ha un racisme visceral, d’un costat, i un bonisme acrític, de l’altre; hem d’incitar els pares d’aquests joves, nascuts aquí, encara que el seu origen vingui d’altres llocs, que inculquin en els seus fills la necessitat de progressar integrant-se culturalment i sent part d’una societat de l’aprenentatge continu, que és el que ens exigeix el temps que vivim. Aquesta integració ha de ser real i, si no ho és, aquests joves no se sentiran ni d’aquí ni d’allà; es perdran per la societat en la qual han nascut, crescut i s’han educat. Pensem: si els grans problemes que hem d’afrontar són el de la natalitat, el d’una societat multicultural, a més, del canvi climàtic, el canvi de paradigma econòmic i la digitalització de la societat, entre altres desafiaments, pensem en les solucions als problemes que tenim plantejats.

«Quiero creer que nuestro mal gobierno/ es un vulgar negocio de los hombres/ y no una metafísica, que España/ debe y puede salir de la pobreza,/ que es tiempo aún para cambiar la historia/ antes que se la lleven los demonios» (Jaime Gil de Biedma). Sí, sí, espero que aquests mals siguin un mal negoci, espero que sortim d’aquesta pobresa moral, espero que tinguem la força per canviar la història, per sortir d’aquesta reculada i que siguem capaços de tenir polítics que representin la societat que som o hauríem de ser: espero no justificar-nos amb la dita «tenim els polítics que ens mereixem», ho espero, perquè penso que no és veritat. En aquest país, hi ha ciutadans que lluiten per la seva vida diàriament, que creuen en el seu treball i a l’educació i el bé de la cultura. Per mi, el problema més gran és que els ciutadans practiquem poc el suport mutu, allò que en la meva infantesa consistia a ajudar-se els veïns de l’escala, a lluitar pel barri, a conviure fraternalment. Aquest suport mutu ajudava a consolidar la meritocràcia i a desemmascarar els tramposos als quals se’ls regalen màsters i títols bastant immerescuts. Estaria bé que puguem escriure aquest present de tal manera que s’emporti tots els nostres dimonis.

«La llibertat és quan comença l’alba/ en un dia de vaga general./ És morir lliure. Són les guerres mèdiques./ Les paraules República i Civil./ Un rei sortint en un tren cap a l’exili./ La llibertat és una llibreria,/ Anar indocumentat./ Les cançons prohibides./ Una forma d’amor, la llibertat» (Joan Margarit). En aquest temps, mancat d’ideals, en aquest temps, imaginat en els llibres 1984 (George Orwell) i Un món feliç (Aldous Huxley), necessitem recuperar la paraula lliberteu, una paraula que ens roben els algorismes de les grans companyies tecnològiques: paguem per donar-li les nostres dades a Alexa, amb l’excusa que ens facilita la vida; li regalem la nostra privadesa a Google, Facebook, Twiter i Instagram perquè hi comerciïn. El nostre particular món feliç es revisita en els nostres dies amb una lectura sobre els totalitarismes, aquest fantasma cruel que torna a aombrar els països democràtics i la llibertat individual, una llibertat amenaçada per aquest renéixer totalitari i amb una societat amb un comportament infantil i una actitud poc adulta davant la seva pròpia responsabilitat. Les elits del món no necessiten dictadors per imposar les seves idees, la nostra voluntat se sotmet, potser per pura comoditat, als dictats de la manipulació de les nostres dades per les companyies que controlen la nostra empremta digital. Per molta ciberseguretat que posem en les nostres vides digitals, la nova societat que emergeix no està reglada, no hi ha lleis que regulin la totalitat dels canvis científics i tecnològics; no hi ha codis ètics que regulin l’ús de l’activitat digital per les grans companyies i pels estats. Per tot això, i per molt més, necessitem l’alba de la llibertat, les llibreries i els seus llibres i, potser i solament potser, viure indocumentats digitalment.

Hi ha un vers de Gabriel Aresti, escrit en basc: «Defensaré/ la casa del meu pare./ Contra els llops,/ contra la sequera,/ contra la usura,/ contra la justícia,/ defensaré/ la casa/ del meu pare». Aquest vers invoca una paraula que s’utilitza com a arma llancívola, la paraula pàtria, una paraula que literalment significa ‘país del pare’ i que impedeix el diàleg i la solució dels problemes que causen els sentiments nacionals. D’un costat, els autodenominats partits constitucionalistes, en defensa de la unitat de la pàtria, amenacen cent cinquanta-cinc mil vegades els independentistes catalans, la qual cosa propicia un enfrontament verbal que causa sotsobre i impedeix qualsevol aspecte de solució. Del costat independentista, tampoc ajuden els enfrontaments simbolistes i estèrils, per molt que en el judici contra els presos polítics catalans s’estigui creant una realitat jurídica, que no s’assembla a la realitat que mostren les imatges gravades per les televisions estrangeres i pels milers de mòbils que van registrar l’actuació desmesurada de guàrdies civils i policies nacionals. El més dolorós és que molts d’aquests professionals freguen el perjuri a les seves declaracions, per defensar aquesta entelèquia en què converteixen, en la seva confusió, Espanya.

En fi, insisteixo, necessitem alfabetitzar la nostra democràcia, si pot ser, amb la lectura diària d’un poema i el seu poeta. Una manera senzilla de nodrir les nostres ànimes i d’educar-nos en sensibilitat, comprensió i convivència.