El primer rei de Roma va ser Ròmul, durant 37 anys. Se’l va endur una turmenta provocada pel seu pare, el déu Mart. Qui va governar després la naixent Roma, la Roma de cabanes de fang i pocs milers d’habitants als turons sobre el Tíber? De nou, mite i realitat se superposen, inextricablement. Les cròniques que han arribat fins nosaltres de Titus Livi, Plutarc, Virgili i altres parlen de set reis al període monàrquic, que segons Varron durà 243 anys, per tant cada un va regnar durant més de 30 anys. És molt irreal: o bé el període monàrquic va ser molt més breu, o bé hi havia altres reis a la llista. I els mateixos historiadors romans, en les seves cròniques del segle I aC no faciliten la tasca, ja que patriòticament engrandien els fets dels antecessors. Així, segons les seves cròniques magnificades, els habitants d’un poblet de cabanes de palla i fang ja comptaven amb senat i assemblees del poble, complexos processos legals per la successió dels reis; i parlen de les relacions exteriors de Roma entre els segles VIII i VI aC, i de grans enfrontaments militars. Però hem de pensar que al final del període monàrquic (segle VI aC), les estimacions de població eren de 20.000 a 30.000 habitants i, per tant, Roma estava molt poc estructurada política i formalment. I si pensem que les batalles són totes dins un radi de 20 quilòmetres de Roma, hem d’assumir que els literats romans van magnificar el que eren saquejos de ramats, venjances i lluites entre bandes.

Aquells segles de reis de Roma ja van marcar el que seria el futur de la república i l’imperi: dels set reis, tres van morir assassinats, un altre va morir per un raig diví que el va fulminar, un altre va ser expulsat, i només dos van morir al llit.

El segon rei de Roma va ser Numa Pompili, a continuació de Ròmul. Numa va iniciar o inventar el calendari romà de dotze mesos, del qual, a pesar de totes les innovacions que s’hi han afegit, deriva el calendari occidental modern: tots els noms que donem als mesos de l’any són romans, un vincle entre el període monàrquic romà i el nostre món actual. Inicialment l’any romà començava amb el mes de Mart (març), i això explica per què els noms dels darrers mesos del nostre any són setembre, octubre, novembre i desembre, doncs coincideixen amb els ordinals de sèptim, octau, novè i desè mes. L’any 153 aC, per raons militars, el gener va ser introduït com el primer mes. En aquells anys, Roma estava liada amb la conquesta d’Hispania. El protocol anual bèl·lic manava que el primer mes de l’any, fins llavors Mart o març, s’escollissin els cònsols i es reclutessin les legions, que s’havien d’entrenar i enviar als llocs necessaris de les moltes guerres iniciades. Mentre que tot passava a Itàlia, aquest procés es podia realitzar i permetia que les legions arribessin a temps als escenaris bèl·lics. Però quan les batalles es van desplaçar a llocs llunyans com Hispania, el procés i el viatge s’allargava més enllà de l’estiu, el període que podem anomenar de guerra en aquells segles. Com que eren gent pràctica, els romans ho van resoldre fàcilment, allargant l’any dos mesos. Per tant, devem als nostres avantpassats hispans tenir un any de dotze mesos.

Com a primer rei, Numa va ser pacífic i religiós, va ordenar construir el temple de Janus, el deu bifront, el santuari del qual estava format per dues portes confrontades: s’obrien en temps de guerra i es tancaven en temps de pau. Dona fe del caràcter guerrer dels romans i el fet que aquestes portes només es van tancar l’any 253 aC i el 31 aC.

El següent rei, el tercer, va ser Tul·li Hostili, que va tornar al caràcter guerrer de Ròmul i va obtenir diversos territoris dels enfrontaments amb Alba Longa i Veïs. Una història interessant, que defineix caràcter romà, es produí a l’enfrontament amb Alba Longa. Aquesta guerra es va acordar que es resoldria amb un duel entre tres germans romans, els Horacis, i tres d’albans, els Curiacis. El duel va començar malament pels Horacis i Roma, ja que només un havia quedat viu, enfront dels tres Curiacis, tot i que dos d’ells estaven ferits. Però amb un estratagema, l’Horaci va vèncer, ja que va sortir corrent com si fugís i quan els va tenir separats es va enfrontar a cada un per separat. I més tard va matar també a la seva germana Horàcia, perquè ella es va posar a plorar quan s’assabentà que havien mort els Curiacis, amb un dels que s’havia promès: «Així morirà tota dona romana que plori un enemic!». Resolt el duel, Alba Longa havia d’ajudar Roma amb la conquesta de la ciutat de Veïs, però els albans van abandonar els romans al mig de la batalla. La venjança de Tul·li Hostili va ser executar el rei d’Alba, destruir la ciutat i traslladar tots els seus habitants a Roma. Moltes famílies d’Alba Longa van formar línies familiars, com ara els Servilis, els Quints o els mateixos Curiacis, o la molt coneguda família Julia (Juli Cèsar i la línia August). Tul·li Hostili va morir quan Júpiter el fulminà per la seva manca de religiositat, però abans va fer construir l’edifici que va albergar el senat (la cúria) durant més de 500 anys.

En un proper article parlarem d’altres reis de Roma...