En aquests dies finals d’agost, una manera de tornar a la rutina és submergir-se a poc a poc en la realitat informativa. Davant les declaracions de polítics i tertulians un intenta buscar en els llibres d’història alguna referència que ajudi a construir una opinió documentada. El risc de la recerca, en les pàgines de la història, és donar-se de cara amb l’obstinació de certes elits en repetir els mateixos errors i construir les mateixes mentides o veritats a mitges una vegada i una altra. Tant és així que resulta creïble que la història es repeteix. No diria tant, un, però sí que de vegades s’assembla.

Portem una dècada de crisi econòmica profunda. Aquesta gran recessió, de caràcter mundial, es va originar als Estats Units per fallades en la regulació econòmica, pels nombrosos delictes comesos per la banca: a l’agost del 2007 es van percebre els primers símptomes amb la fallida del banc Lehman Brothers; el que va comportar una crisi de confiança en els mercats, a més, d’una crisi del crèdit i hipotecària. Les conseqüències d’aquesta gran recessió l’hem patit, sobretot, els països desenvolupats i qualsevol de nosaltres sap el que l’ha afectat la seva economia particular, a la pèrdua de les anomenades conquestes socials en educació, sanitat i condicions laborals, entre altres perdudes. Encara, patim els desequilibris creats per la usura d’un capitalisme financer (el gran guany se sustenta en l’especulació, en generar diners, que no progrés).

Hi ha semblants, per exemple, amb la Gran Depressió que es va iniciar el 1929 amb el crac de la borsa als Estats Units. També llavors, en els primers anys (1929-1932) les conseqüències van ser cruels i terribles: es van desplomar els preus de les matèries primeres, dels productes agrícoles i la producció industrial es va reduir en un 40%, l’efecte d’aquest terratrèmol va ser que trenta milions de treballadors es van quedar sense feina. Hi ha similituds amb el que hem viscut amb les preferents de les caixes d’estalvis, amb el deute de la banca i amb el rescat d’aquesta. Un exemple: a la Itàlia feixista de Benito Mussolini, es va canviar la política de deixar l’economia en mans privades per socórrer-la amb els recursos de l’Estat. Una cosa semblant ha fet, en aquest país, el govern del regne d’Espanya, des del 2011 i fins a la data.

La Gran Depressió va afectar les democràcies i va propiciar l’ascens del feixisme: «La inquietud social causada per la crisi va encoratjar, d’una banda, als moviments polítics que pretenien establir un sistema equitatiu, però també, en contrapartida, a les forces reaccionàries que defensaven l’ordre establert. Els anys trenta van ser de crisi de la democràcia i ascens del feixisme». (Josep Fontana, El segle de la revolució. Crítica, 2017). I a l’Espanya governada pel Partit Popular, sostingut el govern de Rajoy per Albert Rivera i els seus, l’autoritarisme s’ha manifestat a través de lleis que tenen en el seu ADN el gen autoritari.

La Unió Europea va intervenir l’economia grega, també l’espanyola, encara que de diferent manera. Des del primer moment, les autoritats polítiques i econòmiques europees han obligat a Grècia a pagar el seu deute i han sotmès el país hel·lè a unes condicions que els han fet retrocedir en les seves conquestes socials i econòmiques gairebé dues dècades. Aquesta manera d’actuar és molt diferent de la que va seguir la Societat de Nacions, el 1932, que reunida a la ciutat suïssa de Lausanne, va acordar no exigir més reparacions als alemanys, reduir-los el deute causat per la Primera Guerra Mundial i donar-los l’oportunitat de pagar el deute no perdonada quan les circumstàncies econòmiques d’Alemanya li permetessin pagar mitjançant bons. Evidentment el tracte no ha estat equitatiu ni similar amb els grecs.

En aquella dècada, Espanya va ser diferent. El 14 d’abril del 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola, després de la celebració d’unes eleccions municipals la primera conseqüència va ser l’exili del rei Alfons XIII, un rei sense crèdit després de la complicitat que va mantenir amb la dictadura militar de Primo de Rivera. Aquell primer govern republicà va iniciar una sèrie de polítiques reformistes que van millorar els salaris dels treballadors, cosa que va permetre que l’economia es ressentís menys en mantenir el consum de les classes més desfavorides. És clar, que l’alegria dura poc a casa del pobre, i com era un govern d’esquerres, hi havia el perill de la influència bolxevic, i això, no agradava a les democràcies ni als feixismes governants a Europa.

Permeteu-me el lector un parèntesi no econòmic. Aquell govern republicà va ser felicitat per la Societat de Nacions (l’antecedent de l’actual ONU) per l’esforç que van fer aquells republicans en la política d’educació en crear milers d’escoles i la creació d’innombrables places de mestres. Aquell govern «va intentar reformar la societat espanyola a través de l’educació» (Josep Fontana, El segle de la Revolució). Potser, aquesta dada, explica la ferotge repressió del franquisme amb aquells mestres republicans, mestres que somiaven amb una Espanya que florís amb el bé del coneixement. I, potser, aquella repressió de l’ensenyament encara repercuteix en el nostre avui, quan se segueix sense consensuar una llei d’educació digna d’aquest nom; quan en aquest període democràtic s’han promulgat i derogat unes quantes lleis educatives que només han servit als interessos d’uns quants.

En aquests dies que Franco ocupa titulars per l’exhumació del seu cadàver, convé recordar el que Salvador de Madariaga va escriure sobre el dictador: «El més alt interès de Franco és Franco. El més alt interès de De Gaulle és França», una frase d’història comparada i corroborada per Paul Preston, en la seva biografia del general escriu: «Els èxits de Franco no eren els d’un gran benefactor nacional, sinó els d’un hàbil manipulador del poder que sempre va atendre als seus propis interessos». Aquestes dues opinions il·lustren el que tots dos historiadors pensaven del dictador que va governar Espanya durant gairebé quaranta anys i que quaranta anys després de la seva mort, en aquest país se sent, encara, el pes del seu llegat. Penso, que la dreta en aquest país sempre ha governat per salvaguardar i imposar els seus interessos. N’hi ha prou de repassar les hemeroteques per corroborar aquest llegat i basti la història per entendre algunes coses que en el nostre present s’assemblen molt al que va succeir en un altre temps: el primer govern de la República, d’esquerra moderada, va perdre les eleccions del 1933, que va guanyar la dreta, la política va significar un retrocés i una volta a polítiques reaccionàries, sobretot, quan la Confederació de Dretes autònomes, CEDA, va donar una volta de rosca a les polítiques reaccionàries apropant-se a les polítiques feixistes que es practicaven a Itàlia i l’Alemanya nazi, polítiques justificades pels esdeveniments revolucionaris d’octubre del 1934. Quan en les eleccions de febrer del 1936 va guanyar el Front Popular, del qual va tornar a sortir un govern moderat el propòsit era seguir amb les polítiques reformistes del primer govern republicà, les forces de la dreta van mostrar la seva intolerància des del primer moment. L’assetjament va derivar en la revolta militar del 18 de juliol del 1936, que va originar la Guerra Civil; guerra en què els feixistes espanyols van comptar amb el suport de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler i, també, amb la complicitat de les democràcies europees.

Si la Guerra Civil a Espanya va ser el pròleg de la Segona Guerra Mundial, en aquest país es dona la paradoxa que aquí va vèncer el feixisme que posteriorment va ser derrotat a Europa, una Europa que es va reconstruir democràticament a partir del 1945 i que va deixar al marge a l’Espanya feixista del general Franco. En aquest convuls present creat per la gran recessió del 2008, un present en què molts governs europeus tornen a tenir temptacions antidemocràtiques promulgant lleis de caràcter autoritari i fent cas omís dels compromisos internacionals sobre drets humans, en aquest país, els discursos de les dretes tornen a buscar al bagul de la intolerància i el populisme arguments per defensar els seus interessos, com queda reflectit en les declaracions de Pablo Casado i Albert Rivera. També, ajuden a crear discursos excloents polítics d’una dreta més moderada o europea (eufemisme per posar distància amb la dreta d’origen franquista) com són les declaracions del president Torra, que sempre són utilitzades pels seus adversaris de Ciutadans o el PP per encendre els ànims l’enfrontament dels sentiments nacionalistes dels uns i dels altres. Per cert, el nacionalisme exacerbat és una de les senyes d’identitat que defineixen al feixisme.

Durant aquests dies d’estiu, he pogut gaudir d’un temps dedicat a la lectura més gran que les ocupacions de les rutines de l’any em permeten, una d’aquestes lectures ha estat La impaciència del cor, de Stefan Zweig, en les seves primeres pàgines es pot llegir: «Inevitablement el tema fascinava en qualsevol tertúlia, i de vegades un tenia la impressió que no eren els homes els que desfogaven la seva por en suposicions i esperances, sinó l’atmosfera mateixa, per dir-ho així, l’ambient de l’època, agitat i carregat d’ocultes tensions, que desitjava descarregar-se en la paraula». No ho sé, però jo tinc aquesta sensació, sabent que la història no es repeteix, però de vegades s’assembla massa.