He fet molts quilòmetres en els darrers dies. He viatjat, com va dir Salvador Espriu, «nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» per anar a trobar una persona que respecto i admiro. Una persona que ha fet dels drets de les persones la causa de la seva vida. Que ho va fer com a estudiant de dret, en l’exercici de la seva professió en la defensa de les persones víctimes de situacions d’abús. Ho ha fet i ho fa com a representant d’un partit polític que té com a estendard la llibertat d’un poble, que és la llibertat de totes i cadascuna de les seves persones. Una persona que a prec de companys i companyes va deixar la seva professió per dedicar-se a treballar pel bé de tothom. Per fer política. Política en majúscula. Amb el valor i el més preciós significat de cadascuna de les lletres de la paraula: defensant honestament el bé comú, els principis que compartim, i buscant alhora tots els ponts de diàleg i punts de trobada amb tothom, també els adversaris. Establint una vegada i altra converses i negociacions, emprenent i recomençant la dura i digna tasca de trobar punts d’acord i consens no amb els del teu entorn més proper, sinó amb els que estan més allunyats del teu punt de vista. Una persona a qui sempre tothom ha reconegut la tenacitat en el diàleg, la capacitat de recomençar tants cops com ha calgut la feina per arribar a l’entesa, i a les complicitats, també des de la discrepància. Una política extraordinària. Que avui fa de la dignitat, de persistència i la perseverança –com ho ha fet sempre– el sentit del seu treball. Des de l’exili, amb esperança i la mirada llarga cap al futur, continua la tasca que va començar entre nosaltres i que com totes les que ha emprès, donarà el seu fruit amb nom de República. Malgrat que avui la trobem a faltar en el nostre dia a dia. L’exili no és només la distància. L’exili és justament el silenci forçós, la necessària discreció, el viure al marge de la primera línia que es mereix i on la volem. La lluita que compartim és llarga i avui silent, però vindrà el dia que tornarem a dir ben fort, cada dia, qui som, on som i què volem. Que tornarem a sentir la seva veu a prop, entres nosaltres, per parlar alt i clar. He fet molts quilòmetres aquests dies, jo en un viatge d’anada i tornada al país de les muntanyes nevades. Ella només l’ha pogut fer d’anada. Per ara. Tornarà per veure vencedora la llibertat i la democràcia. Perquè ella és de les que com deia Espriu, «estima amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». I serà l’artífex per fer-ne una digna, neta, alegre i justa República.

Amb tot el meu agraïment i reconeixement a la Marta Rovira i Vergés.